TRUITA DE VERDURES I HAMBURGUESA

L'altre dia vam fer minestra de verdures i hamburguesa per a sopar i ens en va quedar una mica. Com que no m'agrada llançar el menjar, vaig pensar que potser podria "reciclar" les restes del sopar en forma de truita. I, la veritat, va quedar molt bona.

TRUITA DE VERDURES I HAMBURGUESA

INGREDIENTS:
Verdures de minestra bullides
1 hamburguesa de pollastre i vegetals fregida (de les de "Consum")
4 ous
1 puntadeta de barrejat d'espècies per a moldre (vitet, pebre negre, gingebre, coriandre, alfàbega, all sec)
Sal
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Tallem les verdures petites. Fem l'hamburguesa a tires primes i les tallem a daus. Mesclem els ingredients. Batem els ous en un plat fondo i hi afegim la barreja anterior, la sal i les espècies.
Posem a calfar les dues cullerades d'oli de Beneixama en una paella antiadherent (molt important). Quan l'oli haja assolit la temperatura adient, hi aboquem la barreja d'ous batuts, verdures i hamburguesa. Deixem que es qualle a foc lent per un costat. En estar per un costat, amb l'ajuda d'una tapadora plana, voltem la truita i la tornem a quallar per l'altre costat.

Quan considerem que ja és prou cuita, la posem al plat i ja està. Com que la vaig trobar una mica més olioseta del que voldria, la vaig col·locar un moment sobre un plat amb paper de cuina perquè n'absorbira l'excés. Una truita ben senzilla i saborosa.

FRANCESC JARQUE: UNA EXPOSICIÓ D'UN FOTÒGRAF GENIAL

Dissabte vam anar a València amb amics i amigues a veure-hi exposicions. Una de les que vam veure i que no havíem previst en principi és la que encara està celebrant-se a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània: "Belchite i una llarga postguerra". Francesc Jarque és un fotògraf valencià de molta anomenada. Ha fet moltes exposicions i ha col·laborat, també, en la il·lustració d'un munt de llibres.

L'exposició permet fer un viatge en el temps cap a una època que,no per lleugerament llunyana resulta menys colpidora. Hi ha imatges que fan feredat i que t'arriben a fer pensar: "Quina grisor!". Sembla que hagen passat fa mil anys però, malgrat tot, hi ha coses que encara no han acabat de passar del tot a València. Hi ha muntatges, com el que fa referència al monument feixista del "Valle de los caídos" que rebla el clau del que significa. D'altres, sincerament, fan esbossar un somriure, com una foto d'unes monges sobre un balcó que a sota tenen una botiga que es diu "La Puríssima".
En moltes de les fotos es pot veure, també, la tendresa (com en les fotos dels xiquets o dels vells) o l'ull del mateix fotògraf que va saber estar en el moment precís per a captar-lo amb la seua càmera (com en les de les desfilades de la festa del Corpus). Una exposició molt i molt recomanable. Restarà oberta fins al 20 de març del 2011

ARRÒS LLARG AMB GÍRGOLES I TONYINA

L'arròs és un ingredient que m'agrada molt, però no sempre tinc el temps que voldria per preparar-lo. Darrerament m'he aficionat a l'arròs llarg aromàtic. És fàcil de preparar, queda molt bé una vegada cuit i el seu sabor no està gens malament.

ARRÒS AROMÀTIC AMB GÍRGOLES I TONYINA

INGREDIENTS:

1 gotet d'arròs llarg aromàtic (basmati, etc.)
200 g de gírgoles
2 cebes tendres
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
Tonyina de pot
Sal
Barrejat d'espècies per a moldre (vitet, pebre negre, gingebre, coriandre, alfàbega, all sec)

PREPARACIÓ:

Tallem les gírgoles a trossets menudets i les reservem. Fem el mateix amb les cebes tendres.
En una paella posem les dues cullerades d'oli de Beneixama. En estar ben calent, hi aboquem les cebes i les anem sofregint fins que estiguen ben daurades i sense cremar-se. Ara hi afegim les gírgoles capolades i continuem sofregint. Com que aquests bolets amollaran una mica de líquid, haurem d'apujar el foc per tal de continuar amb la fregida. Quan ja quasi s'haja begut el brou, posem les espècies (amb prudència, que són molt saboritzants). Amb una puntadeta n'hi haurà prou.

Per un altre costat, posem a bullir l'arròs amb aigua i sal. En estar, l'aboquem en un colador i, sense rentar-lo, l'afegim a la paella on estan les gírgoles amb la ceba i el barregem, a foc molt baixet, durant uns minuts. D'aquesta manera els sabors de tot plegat es barrejaran.

En estar, agafem un motlle redó i el col·loquem sobre el plat de servir. El premem una mica amb l'ajuda d'una cullera. Per damunt repartim la tonyina de pot (ben escorreguda de l'oli!!!) i tornem a prémer per tal que s'hi assente bé. Desemmotllem i servim.
Li he posat unes rodanxes fines de tomates de ramellet per decorar, més que res.

LES NOIES DE XANGAI

LES NOIES DE XANGAI. Títol original: Shanghai girls. Lisa See. Traducció d'Esther Roig. Col·lecció "El Balancí", núm. 638. Edicions 62.

A l'any 1937, dues germanes, la Pearl i la May viuen despreocupadament en un Xangai cosmopolita. Són joves, boniques i amb una intensa vida social. Gaudeixen del dia a dia de la seua joventut sense tenir en compte el pes de la tradició de l'educació xinesa, o quasi. Es relacionen amb joves d'altres nacionalitats i països que viuen a les zones internacionals de la ciutat. Parlen anglès, sze yup i altres dialectes regionals. Fins i tot vesteixen i "posen" amb cheongsams preciosos per a calendaris de propaganda, com a "noies boniques". La qual cosa els proporciona uns diners que gasten, gairebé sempre, en estar a l'última moda en el vestit i la modernitat. Tot plegat, enmig del drac xinès adormit.
Els seus pares, educats en la cultura i les tradicions xineses, gaudeixen d'una certa posició social, guanyada a força d'anys de treball i privacions. De sobte, un daltabaix econòmic familiar capgirarà la seua situació: el pare ha perdut tots els diners i, pitjor encara, en deu molts a un senyor xinès, membre de la família Louie que resideix als EUA. Per saldar el deute, la Pearl i la May són casades, en un matrimoni concertat, amb dos dels fills del creditor del seu pare. Però això no s'acaba encara. La Xina serà envaïda pels japonesos i elles dues es veuran immerses en una espiral de violència que les marcarà per sempre. Un secret inconfessable les unirà fins a límits insospitats per a totes dues.
Això és només una part de l'argument d'aquesta novel·la de la Lisa See on, a més d'aprendre un munt d'història, et va guiant per una etapa bastant controvertida de la història americana: la que va des dels anys quarantes als seixantes. La relació dels EUA amb els estrangers, sobretot els xinesos, va canviant segons el ritme que prenen els esdeveniments històrics, socials i polítics que transformaran la Xina mil·lenària en la República Popular de la Xina. Hi podrem llegir, de primera mà, com era de difícil per a una persona xinesa arribar als EUA i, no només això, adaptar-s'hi. Com renunciar a segles d'educació i cultura rebudes per arribar en un sistema de valors totalment diferent on tot es capgira i, el més important no és el respecte a la tradició sinó esdevenir un americà com qualsevol altre? Com t'ho fas si, malgrat tot, els teus trets físics et delaten com a "estranger" per sempre?
Per una altra banda, el llibre també fa palés la idea dels estereotips que tots tenim sobre les altres cultures i que, la majoria de les vegades, només són això: tòpics. Com es pot lluitar contra la imatge que difon la "cultura hollywoodenca" de les cultures "reals" del món? Només és pot ser xinès als EUA si s'adiu amb la idea tòpica que els mateixos americans tenen sobre els xinesos? Quin preu s'ha de pagar per adoptar una identitat estrafeta per la percepció que els altres tenen sobre la teua llengua i cultura i, alhora, el teu desig de ser una persona "normal"? Quan "normal", vol dir ací ser "com qualsevol altre ciutadà americà", malgrat els entrebancs que el propi sistema et posa a cada moment.
Per si tot plegat no fóra prou, la Pearl i la May s'hauran d'enfrontar a la percepció que, malgrat que sempre els ho havien dit i elles ho havien rebutjat per ser una creença tradicional antiquada, el passat sempre torna i et duu al principi de tot. Com un cicle. Però, ara ja no les afecta només a elles, hi ha una altra generació que en rebrà les conseqüències.
Una nova novel·la de la Lisa See que m'ha agradat moltíssim, malgrat el gust agredolç que et queda amb el final. Potser l'autora planeja escriure'n una continuació o ens vol deixar a nosaltres que pensem com acabarà tot i si l'univers personal i familiar de les dues germanes trobarà, finalment, el repòs que semblen haver-se guanyat.
D'aquesta autora xinoamericana ja en vaig llegir "Flor de neu i el ventall secret" i "El pavelló de les peònies" i també em van agradar molt. La Lisa See ha creat tot un univers "oriental" d'històries, de personatges i de tradicions on ara ja no sé si el que ens hi conta s'adiu amb la realitat (tot i que novel·lada) de diverses etapes de la història i la cultura xineses. O potser només respon a una part dels tòpics que ens han venut sempre sobre tot allò que ve de l'orient des del prisma de la "societat occidental" i que ella embolcalla amb el que sap de la veritable cultura xinesa per tradició familiar? No tinc prou elements per a emetre'n un judici. Malgrat tot, amb "Les noies de Xangai" crec que sí que es pot veure, des de dins, una part de les penúries que molts ciutadans i ciutadanes xinesos van patir per escapar d'un país que s'ensorrava per a crear-ne un de nou i fugir a un altre món més enllà de l'oceà, on serien tota una altra cosa.

BRIOIX AMB XIPS DE XOCOLATE I FRUITA CONFITADA

L’altre dia, tot passejant pels blogs de cuina que solc visitar, m’hi vaig trobar amb una deliciosa recepta de brioix del sempre magnífic blog “Cuina per llaminers”. És un dels que més m’agraden, no només per la qualitat de les receptes i les explicacions tan clares, sinó per les fotografies tan artístiques que sempre t’hi trobes. Si no l’heu visitat mai, us convide a fer-ho. Segur que hi trobareu un munt de receptes interessants i bones de fer. Sempre amb la mestria i el bon fer de la seua creadora, la Mercè. Bé, reprenent l’inici del que explicava, va ser veure el brioix i pensar: “L’he de fer!”. Ahir se’m va acudir que hui ens vindria bé un bon tall de brioix per acompanyar el desdejuni i m’hi vaig posar mans a l’obra. He fet algunes variacions quant als ingredients (i, també, quant a la quantitat de la farina) perquè no els tenia, en concret, l’essència de flor de taronger. Els xips me’ls vaig haver de fabricar a colps de ganivet de punta perquè no en vaig trobar enlloc. De tot plegat, va eixir aquesta recepta que segueix, fil per randa, els consells de la Mercè !!!!!

BRIOIX AMB XIPS DE XOCOLATE I FRUITA CONFITADA

INGREDIENTS:

600 g de farina de força
200 ml de llet sencera
40 g de mantega
2 ous
50 g de sucre
5 g de sal
25 g de rent fresc de forner
150 g de fruita confitada tallada ben petita (papaia, coco i pinya)
100 g xips de xocolate (quatre barretes de xocolate negre “Nestlé” fàcil de fondre)
15 g de mantega fosa per a untar
1 ou batut per a pintar
Xarop de llimó (el suc d’un llimó, una miqueta d’aigua, el mateix volum de sucre que de líquid)
PREPARACIÓ:
Primer de tot, fonem la mantega en un cassó i la deixem refredar a temperatura ambient. Per una altra banda, es desfà el llevat fresc amb un poquet de la llet tèbia (la vaig escalfar un moment al microones) i un parell de culleradetes de sucre (el sucre fa que el rent “s’anime” i cresca més de pressa).

En un bol gran, cernem la farina i la barregem amb el sucre i la sal. Hi incorporem la mantega fosa i refredada, la resta de llet tèbia, els ous batuts (com si férem una truita) i el rent dissolt amb la llet. S'amassa tot amb un cullerot fins a obtenir una massa homogènia. Es deixa reposar 5 minuts i a continuació, s'incorpora la fruita confitada trossejada ben petita i els xips de xocolate.

Com no en tenia, de xips, me’ls vaig fabricar amb l’ajuda d’un ganivet de punta esmolada i vaig anar trencant les barretes de xocolate fins que les vaig transformar en un muntonet de trossets de xocolate. Es torna a fényer fins aconseguir que la fruita i els xips queden ben distribuïts per tota la massa. Es deixa que la massa puge tapada amb un drap de cuina fins que doble el seu volum. Millor si la deixem en un lloc càlid.

Passat el temps de fermentació (una mitja hora o tres quarts aproximadament, tot dependent de la temperatura de l’habitació), s'amassa lleugerament i amb l'ajuda del corró es forma un rectangle d'uns 50 x 20 cm.
Posem més mantega al cassó d’abans i la fonem. Amb l'ajuda d'un pinzell, s'unta tota la massa amb mantega fosa, i s'enrotlla pel costat més llarg (com si fóra un braç de gitano). Es tallen rodanxes d'uns 3 cm de gruix i es col·loquen dins d’un motlle (millor desemmotllable) untat amb mantega.

Com no en tenia en eixe moment, vaig usar-ne un de no desemmotllable i li vaig posar un redolí de paper de cuina untat amb més mantega per tal de poder-lo traure amb més facilitat. No ens hem de preocupar massa per si ens queda algun buit al motlle. Quan torne a llevar la massa i, sobretot, quan la courem al forn, ocuparà tot l’espai del motlle i no en quedarà cap buit. Es deixa pujar de nou, tapat amb un drap de cuina fins que doble el seu volum. Millor si deixem el motlle en un lloc càlid.

Mentrestant, es preescalfa el forn a 180ºC. Ara batem l’ou i el reservem.
Quan haja crescut, es pinta amb un poc d'ou batut i s'enforna a 180ºC durant uns 25-30 minuts. Jo vaig posar la funció forn a dalt i a sota sense ventilador i s’hi va coure bé. Quan portava uns 20 minuts de forn, vaig apagar el forn de dalt i vaig continuar la cuita fins als 35 minuts.
Ara aprofitem per a preparar el xarop de llimó. Espremem el llimó i li afegim una miqueta d’aigua. Mesurem la mateixa quantitat de sucre que de líquid. El posem en un cassó a bullir i, quan arrenque el bull, apaguem el foc i ja està fet el xarop.
Només l’hem tret del forn, es pinta amb el xarop de llimó. Es deixa refredar i es desemmotlla. Si hem untat ben untat de mantega el motlle i el paper del cul del motlle, no ens ha de costar gens. I ja ens el podem menjar ben a gust.

Ha eixit molt i molt bo i ha tingut molt d’èxit a casa. Quasi ens l’hem acabat entre el desdejuni i les postres del dinar.

POLLASTRE AMB POMA I SALSA DE MOSTASSA

La recepta original és de "Menja Sa", un fantàstic lloc de cuina i de consells dietètics i de tota mena. Tanmateix, com sempre passa, hi ha algun ingredient que no tens a l'abast i, llavors, improvises. I de vegades ix bé i tot!!!

POLLASTRE AMB POMA I SALSA DE MOSTASSA

INGREDIENTS:
Per a dues persones:
4 besanques desossades (=contracuixes = recuixes = entrecuixes)
2 pomes
4 cebes de Figueres
3 cullerades d'oli de Beneixama
1 iogurt grec "Consum" ensucrat
2 cullerades de mostassa "a l'antiga"
1/2 gotet d'aigua mineral

PREPARACIÓ:
Posem a calfar-se el forn a 180º C.

Pelem les pomes i les tallem a vuitens. En una paella posem una cullerada d'oli de Beneixama i hi anem fregint els trossos de poma fins que estiguen tous i hagen amollat el líquid corresponent. Aboquem la poma i el seu suc en una cassola de fang.

A la mateixa paella, aboquem una nova cullerada d'oli i hi sofregim les besanques fins que estiguen ben rosses i sense cremar-se. En estar, les aboquem a la cassola d'abans. Salpebrem i col·loquem la cassola al forn durant 10 minuts, de manera que la carn agafe un coloret de rostit. Hem d'anar amb compte que no se'ns hi torre massa!!!

Ara pelem les cebes i les capolem menudes. Un polsimet de sal i les fregirem a la paella amb una altra cullerada d'oli i les anirem fent fins que estiguen transparents i comencen a daurar-se sense cremar-se.

En un cassó, posem el mig got d'aigua i, en començar a traure bambolletes, el retirem del foc. Hi afegim ara el iogurt grec ensucrat i el mesclem ràpidament amb l'aigua. Ara hi posem les dues cullerades ben plenes de mostassa i ho barregem tot fins que quede homogeni.

Afegim la salsa a la carn, remenem i ja està. Se serveix i es menja calentet. Ha resultat un plat boníssim!!!

CREMA D'ALLS PORROS I CEBES

Una bona manera de fer règim en hivern i no passar fred és menjant-te una crema calenta que et reviscole i que siga poc calòrica. Aquesta és una proposta casolana i barateta.

CREMA DE PORROS I CEBES

INGREDIENTS:
Per a dues persones:
2 alls porros mitjans
4 cebes de Figueres
1 cullerada d'oli de Beneixama
Sal
2 gots d'aigua mineral

PREPARACIÓ:
Rentem els alls porros fins que no els quede gens de terra. Hem d'intentar aprofitar una mica de la part verda que tenen, que també és ben nutritiva. En estar nets, els tallem a rodanxes primes i els reservem.
Posem la cullerada d'oli de Beneixama en una paella a foc lent i, en assolir una bona temperatura, hi aboquem els porros tallats.
Mentrestant, pelem i piquem les cebes de figueres i les afegim a la paella.
Quan tot s'haja enrossit i estiga quasi bo, hi afegim la sal.
En una olla de pressió col·loquem la mescla de cebes i porros amb els dos gots d'aigua mineral. Tapem l'olla i encenem el foc. En assolir la pressió adient, abaixem el foc i continuem coent durant vint minuts.
Passat aquest temps, apaguem el foc i, quan puga ser, obrim l'olla. Llavors, amb l'ajuda de la batedora, triturem la mescla i la servim en plats o tassons individuals. Si es vol afinar el resultat, podem passar la crema pel colador xinès. Jo no ho vaig fer, però.

PASTÍS D'ANOUS AL CAFÉ

Per acabar el trimestre passat, vam fer un esmorzaret de departament i cadascú havíem d'aportar alguna cosa. A mi m'abellia portar-hi dolç. Feia dies que li tenia posada la vista en un dolç italià "Dolce alle noci e al caffè" del llibre "Il cucchiaio d'argento" i així ho vaig fer, tot canviant-hi algun ingredient.

DOLCE ALLE NOCI E AL CAFFÈ

INGREDIENTS:

PER AL BESCUIT:
1 mica de mantega per untar el motlle
250 g de sucre (jo hi vaig usar sucre glacé)
4 ous sencers (en separem les clares dels rovells)
1 clara d'ou
250 g de nous mòltes
100 g de farina tamisada

PER A LA CREMA:
50 g de mantega a punt de pomada
50 g de nous mòltes
1 rovell d'ou
1 cullerada de rom (jo n'hi vaig posar de conyac)

PER AL GLACEJAT:
120 g de sucre glacé (jo n'hi vaig posar 150)
120 ml de cafè exprés acabat de fer o café sol acabat de fer
1 cullerada d'aigua

Nous partides per la meitat
Grans de cafè per a adornar

PREPARACIÓ:
Posem a calfar-se el forn a 200º c. Untem dos motlles per a bescuit quadrats (jo vaig usar un gran i pla i, després, el vaig partir per la meitat a la curta) i poc fondos amb mantega (vaig posar un paper de forn, també untat de mantega, al fons per tal de traure millor el bescuit d'anous). En un llibrell batem els quatre rovells d'ou amb 250 g de sucre (hi vaig usar sucre glacé) fins que queden d'un color pàl·lid i una consistència escumosa. Hi incorporarem, llavors, els 250 g de farina d'anous i la farina.
En un altre bol, alcem les clares a punt de neu i les hi afegim a la barreja anterior. La distribuïm entre els dos motlles (recordeu que jo en vaig usar només un de forma rectangular) i l'enfornem durant 25 minuts (amb vint, en té prou, però). En estar cuit, retirem el bescuit del forn i deixem que es refrede.

Mentrestant, prepararem la crema. Batem la mantega en un altre llibrellet i hi afegim el rovell d'ou i la resta de la farina d'anous (50 g) i la cullerada de rom (jo hi vaig usar conyac). Estenem la barreja sobre una de les porcions del bescuit i col·loquem l'altra damunt, tot alineant-ne les vores.
Posem el sucre glacé en un llibrell i incorporem la resta del cafè i hi anem vessant aigua fins que obtindrem una preparació que es puga estendre per damunt.
Tirem el glacejat per damunt del pastís i l'estenem per tot i per les vores, tot allisant-lo amb l'ajuda d'una espàtula. El deixem refredar una mica perquè el glacejat es qualle.
En passar una bona estona, el decorem amb anous i grans de cafè (jo no n'hi vaig posar).

A LA CIUTAT D'OR I ARGENT

A LA CIUTAT D'OR I ARGENT. Títol original: Dans la ville d'or et d'argent. Kenizé Mourad. Traducció: Teresa Solana i Pau Joan Hernández. Col·lecció "El Balancí", núm. 646. Edicions 62.

Som a la mitjania del segle XIX. Ens movem a l'Índia controlada amb mà de ferro per la Companyia Anglesa de les Índies Orientals. La reina Victòria regna a Anglaterra i sobre un munt de possessions al llarg i l'ample del món. L'Índia és una colònia d'on els anglesos, arrogants, racistes i menyspreadors (segons que es desprén de la lectura del llibre), trauen un munt de riqueses que arriben a la metròpoli, sense cap mena d'escrúpols.
Aquesta "Companyia Anglesa" necessita, com més va més, poder i riqueses que oferir a Anglaterra. Això propicia que, de grat o per força, la majoria d'estats i províncies índies siguen "convidades" a acceptar la tutel·la i jurisdicció dels hòmens blancs, els angrez. Això arriba al reialme d'Awadh, governat amb mà sàvia (però feble) per Wahid Alí Xa. Aquest regne, que sempre s'ha mantingut fidel als tractats amb els anglesos, es veu ara en la tessitura de cedir el poder efectiu del territori als ocupants o enfrontar-se a una guerra que, d'antuvi, sembla perduda.
Les dones de la cort, tancades al zenana (més o menys, l'harem) i sotmeses a les regles del purdah (pudor), no tenen cap possibilitat de fer-hi res. Malgrat tot, quan el rei se'n va a buscar la justícia dels anglesos, per demostrar-los que creu en el sistema i la cultura angleses i realment el que fa és fugir d'estudi i quedar-se còmodament a Calcuta, una de les dones del rei, Hazrat Mahal, liderarà una rebel·lió que posarà en perill l'autoritat anglesa a tot l'Índia.
Això és només una part de l'argument de la novel·la. Però és molt més que això, és una denúncia dels abusos dels colonitzadors anglesos que van esclavitzar, massacrar i espoliar totes les riqueses que van poder, sense cap escrúpol. Sota una pretesa "superioritat blanca, britànica i civilitzada", enfront d'uns altres pretesos "negres, incivilitzats, supersticiosos i endarrerits", es permeten el luxe de destrossar milers d'anys de civilització, art i costums antics d'una Índia mil·lenària. Un país que havia bastit la seua cultura com un gresol on es fonien llengües, creences i estats de poder a través dels segles. Es tractava de transformar, aparentment, l'Índia en un país modern, segons el patró i la manera de fer d'una Anglaterra que llavors era la primera potència mundial. El rerefons real era tot un altre, es tractava de justificar l'injustificable: la destrucció del que és diferent sense cap mirament, només el del profit propi.
Alhora que llegeixes el llibre, fas un "viatge" a unes cultures antigues i a uns llocs reals (com ara Lucknow, Kanpur o Hyderabad) i en pots veure la manera de viure i les creences i les aliances del poble indi d'aleshores; també t'ajuda a entendre una mica millor eixes cultures ben allunyades de les nostres. Descobreixes com l'Islam i l'Hinduisme, i d'altres creences, convivien harmoniosament i respectuosa en un territori immens. I això permetia que la literatura, les arts i la ciència es desenvoluparen a l'Índia d'aleshores, perquè cada cultura hi aportava el millor per a tothom. També és veritat que l'autora posa de manifest que ja hi havia moviments fonamentalistes islàmics que anaven en contra de tot això, però sembla que eren molt i molt minoritaris i escadussers llavors. Com que Kenizé Mourad coneix bé l'Islam i les cultures que se li associen, podem presumir que seria així.
Tot llegint el llibre, t'adones que hi ha paral·lelismes entre la situació de l'Índia ocupada d'aleshores i determinades situacions que s'esdevenen a casa nostra: l'espoli dels recursos, una casta forastera amb col·laboracionistes que els fan el cul gros, destrucció de la cultura pròpia i imposició de l'aliena... En fi, que et permet reflexionar sobre totes les formes de colonialisme i destrucció de les cultures que s'esdevenen en qualsevol etapa de la història de la humanitat.
Kenizé Mourad ha bastit una novel·la a partir d'investigacions minucioses d'arxius i biblioteques de l'Índia, d'Anglaterra i d'altres països, i després d'entrevistar-se amb moltes persones relacionades, familiarment o històrica, amb els esdeveniments narrats al llibre.
Aquesta novel·la és una altra mostra de la mestria d'aquesta autora, descendent de la dinastia otomana i que ha escrit altres dues novel·les anteriorment que també em van agradar molt: "De part de la princesa morta" i "Un jardí a Badalpur".

LLUÇ AMB SALSA DE MANDARINA

La idea era de preparar llenguado segons aquesta recepta. Però no hi va haver manera de trobar-ne d'una mida adient per a fer-ne filets. Per això, vaig optar pel lluç, un peix semblant al llenguado, però no tan fi, per al meu gust. Com que tampoc no teníem taronges adients, vam optar per les mandarines. De tot plegat, va eixir aquesta recepta reformada una mica.

LLUÇ AMB SALSA DE MANDARINA

INGREDIENTS:

2 lluços (sense espines ni escates i fets filets)
4 cebes mitjanes
3 dents d'all
10 cullerades de julivert fresc picat
1 polsim de vitet ratllat
1 got i mig de suc de mandarina colat
1 cullerada de farina de blat
4 cullerades d'oli de Beneixama
Sal

PREPARACIÓ:
Pelem les cebes i les reservem. Amb l'ajuda d'un rall, les ratllem.
Posem l'oli de Beneixama en una paella. En estar ben calent, hi aboquem la ceba i una mica de sal. L'hem d'anar sofregint fins que quede ben daurada i sense cremar-se.
Mentre esperem, pelem els alls i els filetegem. Agafem el julivert i el trinxem ben menut. Agafem les mandarines i les exprimim fins a traure'n el suc que ens cal.
En estar la ceba, la posem en una cassola ampla i hi aboquem l'all i el julivert per damunt. Repartim la cullerada de farina i salem novament. Ara li afegim el suc de mandarina i pugem el foc perquè s'espesseïsca una mica.

Tallem el lluç a filets i el col·loquem a la cassola. Posem el vitet amb cura de no passar-nos-en i continuem coent el peix durant uns deu minuts.

En estar cuit, el servim tot repartint la salsa per damunt del peix. La salsa s'haurà espesseït, però no massa.

PASTÍS DE FORMATGE I FONDANT DE XOCOLATE

El Dia de Cap d'Any volia fer un dolç amb el qual començar l'any nou de la millor manera. I quina manera millor que amb un pastís de xocolate? De receptes de pastissos de xocolate n'hi ha un munt a la xarxa i, buscant buscant, em vaig trobar amb aquesta, del blog "i-recetas". La recepta original, a banda de molt abellidora, tenia milions de calories. Per això vaig provar d'alleugerir-la una mica, tot usant alguns ingredients no tan calòrics i que foren més lleugers.

PASTÍS DE FORMATGE I FONDANT DE XOCOLATE

INGREDIENTS:

8 galetes de xocolate amb trossets "Hacendado" (136g)
1 cullerada de cacau pur "Valor"
50 g de mantega
100g de xocolate de 85% de cacau "Hacendado"
100g de xocolate de cobertura de postres d 52% de cacau "Nestlé"
500g de formatge 0% de greix "Hacendado"
450g de llet condensada "light"
3 ous sencers
6 fulls de gelatina
1/2 got d'aigua
1 cullerada de "Cointreau"
1/2 culleradeta (de les de cafè) de vainilla en pols
Mantega per al motlle
Farina per al motlle
Per a acompanyar: gelat de vainilla (opcional)

PREPARACIÓ:

Posem el forn a escalfar-se a 150 graus a dalt i a sota.
En un morter, piquem les galetes fins que les reduïm a pols. Hi afegim una cullerada sopera de cacau pur i mesclem. Desfem la mantega al microones i, en estar, la barregem amb la pols de galeta i cacau fins que tinga un aspecte homogeni.

He usat un motlle desmuntable alt, d'uns 15 cm de diàmetre. Més petit que a la recepta original.

Agafem la part desmuntable del motlle i marquem un cercle en paper de forn. El retallem. Untem el motlle amb mantega i posem el cercle de paper al fons. Tornem a untar el paper amb mantega. Enfarinem el motlle per dins i en retirem la farina que sobre.
Aboquem la mescla de galetes, cacau i mantega al motlle i la distribuïm de manera uniforme amb l'ajuda d'una cullera. Guardem el motlle a la nevera.

Ara preparem el xocolate: en un cassó, posem a calfar l'aigua i la cullerada de Cointreau. Quan comence a traure fum, hi posem un pessiguet de sal i el xocolate a trossos. Remenem amb una cullera de fusta fins que forme una crema.
Posem en un got la gelatina en aigua perquè s'hi hidrate. Amb cura, traiem la gelatina i la mesclem amb la crema de xocolate fins que s'hi fonga bé.
En un bol, aboquem el formatge i la llet condensada i ho mesclem tot amb moviments suaus, sense batre. En estar, batem els ous un per un i els anem afegint a la mescla anterior sense batre, només mesclant. No afegirem un nou ou fins que no s'haja barrejat bé l'anterior.
Quan estiguen tots mesclats i la barreja siga uniforme, hi afegirem la vainilla en pols i el xocolate. Hem d'aconseguir una mescla sense grumolls i sense batre-la gens ni mica.
Segons l'autor de la recepta original, si batem quan mesclem els ingredients, la barreja agafa aire i, en coure-la, puja molt i es queda amb una depressió central al pastís que en desmillora l'aspecte.
Col·loquem el motlle desmuntable dins d'una altra safata de forn. Ara omplim el motlle amb l'ajuda d'un cullerot.
En estar ple, el fiquem al forn i l'hi deixem coent-se durant 70 minuts. Passat aquest temps, apaguem el forn i deixem que el pastís s'hi quede fins que es refrede totalment.
És molt important no obrir el forn per a res durant la cuita i després, fins que no s'haja refredat completament. Mentre cou, la pasta pot pujar uns dos centímetres per damunt de la vora, però, després, sol abaixar-se'n. Per si de cas regalima una mica, la safata de sota, recollirà els regalims, si es el cas.
Una vegada s'ha passat unes quatre o cinc hores al forn apagat, el col·loquem al frigorífic unes quantes hores més fins al moment de servir.

Resulta un dolç molt contundent. No se n'han de fer racions molt complides. El vam acompanyar d'un gelat de vainilla per assuavir-ne la presència. Ara, els qui siguen molt xocolaters (com jo), en gaudiran bona cosa.