Qüestionejaven antigament en diverses estudis alcuns notables mestres e estudians qual manera de menjar és pus religiosa e pus honesta e pus portable e menys curiosa en christianisme, pensant comun viure de la gent, e pensada la manera de lurs convits, e pensades despeses comunes ab les extraordinàries que a vegades se esdevenen per ventura [...]
Enguany és un any d'efemèrides: 800 anys de Jaume I, Alfons el Magnànim, Calixte III (un dels dos papes Borja)... De la commemoració de Jaume I, que hauria d'haver estat un motiu de grans celebracions, congressos i publicitat, ja hem pogut veure el que fins ara se n'ha fet. Quatre exposicions i la publicitat justeta, molt justeta. Clar, és que Jaume I implica reconèixer que els valencians, els catalans, els balears, els andorrans i etc. tenim una història comuna diferent de la de Castella (és a dir, d'Espanya). Això, per a la gent del PP (i molts del PSOE) els és difícil de pair. Imagineu quina tragèdia si, de sobte, el Poble Valencià recuperara la memòria i s'adonara que no és tan espanyol com li havien volgut fer creure... D'Alfons el Magnànim, poca calor. De Calixt III (Alfons de Borja), com que no els queden diners (ja se sap: Copa de l'Amèrica, Fòrmula 1, Terra Mítica, luxes sumptuaris diversos...) ens assabentem que la seua figura històrica mereixerà una exposició de 9 panells! Sí, senyores i senyors. La familia Borja, en el seu vessant més universal, mereix nou pobres panells expositius que aniran circulant per alguns pobles valencians, tot començant a Xàtiva.Total, per què volem els valencians i valencianes recordar la nostra història i sentir-nos orgullosos d'una cosa que no és l'Espanya eterna? No hem de ser una prolongació rebordonida de Castella? Doncs, deixem-nos de foteses i promocionem l'espanyolitat més carrinclona.Quin fàstic que em fan aquesta colla de depredadors lingüítics! Doncs, no. Jo encara no m'abaixe els pantalons. Des de l'escola i des d'on puga no pense de deixar de reivindicar la història i la llengua nostres. Si les nostres autoritats estan contentes amb la seua disfressa d'espanyols cofois, per mi, com si se la confiten.
Torna-li la trompa al xic! La Conselleria d'Educació, volta i tomba a la mateixa: EPC en anglés! Que el TSJCV els diu que això de l'anglés potser no s'ajusta a dret, doncs no passa res. Ells continuen dient que s'impartirà en anglés, tot i que els xiquets podran examinar-se en anglés, en valencià o en castellà.
En fi, que segueixen en peu de guerra. Estan en contra de l'EPC i o demostren amb els fets i amb les paraules. Sembla que estiguen en contra de tot allò que supose pensar per un mateix i no veure la realitat segons la finestra immaculada i totalment neutra i innòcua de Canal 9 o Punt2.
Volen gent que no pense, que no raone per ella mateixa. Han actualitzat el "panem et circenses" dels romans a "Copa Amèrica i Fòrmula 1". Volen un poble imbècil que es deixe dur per totes les manipulacions i tergiversacions que els puguen encolomar. Eixa és la por que tenen: la llibertat de pensament, la llibertat d'elegir. Visca la llibetat, doncs!!!
Nota: el de la foto és un ase innocent. No és cap foto de cap conseller d'educació de cap Generalitat. Que hi quede clar!
Sempre hem tingut colocàsies a casa. La meua àvia en tenia, ma mare i ara Oreto i jo. Per a evitar que les plantes moriren a Tavernes, les vam dur al camp. Allà, a banda de fer-se molt grans, han fet una cosa que no havia vist mai o no ho recordava: han florit i han fruitat. Li he fet algunes fotos perquè, de veres que m'ha cridat l'atenció.
No sé si eixos granets que s'hi veuen seran les llavors. Supose que deuen ser tan verinosos com les mateixes fulles i la planta.
Encara que siga estiu, sempre tinc un buidet per al xocolate ("xicolate" en deien a Tavernes abans). Aquesta recepta és la modificació d'una que em van dir que es feia amb la famosa "thermomix". Com que no en tinc, em vaig espavilar per a fer-la a partir de l'original que, en aquest moment, no sé on dec tindre apuntada. És una recepta MOLT calòrica, per tant, no és gens bona per a cap règim. Però, que faríem sense aquests "pecats" de tant en tant? Ací va la recepta:
PASTÍS (FÀCIL) DE XOCOLATE
INGREDIENTS:
1 paquet (200 g) de galetes “Maria”, 100 g de mantega, 1 litre de nata líquida per a muntar, 500 g de xocolate pur “Nestlé” en rajola, 15 avellanes torrades, 3 sobrets de quallada “Royal”.
PREPARACIÓ:
Aixafem les galetes “Maria” en un plat amb l’ajut d’una forquilla i les barregem amb la mantega (es pot fer, també, en un morter o, més fàcil encara, col·loquem les galetes dins de dues bosses de plàstic i les colpegem amb el corró fins que estiguen reduïdes a miques). Amb això cobrirem la base d’un motlle desmuntable, tipus “pizza”, però de vores altes, untat prèviament amb més mantega. Procurarem que la base no siga massa alta (de mig dit (o menys) de gruix). El posarem una mica al forn perquè es coga i, en veure-ho que estiga sequet (anant amb compte que no se’ns creme), ho traurem perquè es gele.
Mentrestant, picarem en un morter les avellanes sense que queden massa menudes. Més o menys com un crocant.
Amb una miqueta de nata líquida, desfarem el xocolate al bany maria tenint en compte que no ha de bullir (igualment es pot fer amb el microones). També desfarem en una altra miqueta de nata líquida els sobrets de quallada.
Es posa ara tot junt en un recipient al foc i, sense deixar de remenar tot ben remenat (la nata, la quallada, i el xocolate), ho courem tot durant uns vint minuts. Hem d’intentar, per tots els mitjans, que no se’ns apegue a la cassola i, menys encara, que se’ns creme.
En estar, ho abocarem tot al motlle. Ara polvorejarem les avellanes picades per sobre, repartint-les uniformement i deixarem que es refrede durant una bona estona. Una vegada està fred, col·locarem el motlle a la nevera perquè s’hi acabe de quallar.
Resulta un mos molt exquisit, amb una textura semblant a la d’un bombó. Com que és molt alimentós, cal fer-ne unes porcions menudes. Si es vol, es pot tallar a porcions petites tipus rebosteria fina amb motllets de paper negre.
Aquesta recepta rep denominacions diverses segons el lloc on es prepara. A Beneixama i l’Alcoià es diu “bajoques farcides”,a Tavernes de la Valldigna, “arròs amb pebres” i a l’Alcúdia, “pemintons farcits”. Com que l’ha feta Oreto, li posaré el nom “a l’alcudiana”.
PEMINTONS FARCITS
INGREDIENTS:
Pemintons (=pebrots, pebres, bajoques)
Arròs (aproximadament una tasseta de les de café per cada bajoca, si és gran)
Bacallà
Tonyina de pot
Alls
Tomata fregida (de pot o feta a casa)
Oli d’oliva de Beneixama
ESTRIS:
1 safata de forn
Paper d’alumini
1Tisores
1 Ganivet
Furgadents
1 Paleta o un cullerot de fusta
1 Paella gran de mànec
1 pinzell de cuina
1 taula de tallar
PREPARACIÓ:
Posem el forn a calfar a 180º en la funció dalt i baix.
Folrem una safata de forn amb el paper d’alumini i l’untem amb oli d’oliva de Beneixama.
Convé que les bajoques siguen totes d’una mida semblant perquè així es couran totes alhora. Si n’hi ha de més menudes haurem de controlar-les perquè solen fer-se abans i s’han de traure del forn mentre les més grosses s’acaben de fer.
Rentem els pebrots i els tallem la part de dalt tot fent com una tapadoreta. Els llevem les llavoretes i els reservem. No tireu les “tapadoretes”!
Tallem els alls a rodanxetes primes i el bacallà sec a trossets. Fregim els alls trinxats a la paella fins que tinguen un color daurat i tot anant amb compte que no es cremen. En estar, hi aboquem l’arròs (la quantitat variarà segons el nombre de bajoques que hàgem de farcir).
Hem de sofregir l’arròs fins que agafe un color dauradet, per a la qual cosa, l’haurem de remenejar constantment amb l’ajut d’un cullerot de fusta. El fet de sofregir l’arròs és per evitar que s’esclate en coure’s. Si no ho férem així, quedaria empastrat i no estaria gens bo.
Apagarem el foc i li abocarem el bacallà i la tonyina i el mesclarem ben mesclat amb l’arròs. Ara hi afegirem la tomaca i ho farem tot ben mesclat.
La tomaca, si la fem a casa, s’ha de ratllar i després fregir durant molta estona (a foc lent durant, com a mínim, una hora) afegint-hi sal i una culleradeta de sucre per matar-li l’acidesa. Queda, però, una tomata més gustosa i amb més líquid que la de compra.
Recordeu que açò s’ha de fer amb el foc apagat. Penseu també que no hem dit res de la sal perquè com que el bacallà sec no va dessalat i la tonyina ja en duu, de sal, no caldrà posar-n’hi.
Una vegada llest el farciment, anirem farcint els pebrots amb l’ajuda d’una cullera. Els farcirem de manera que després es puga tapar amb la tapadoreta que havíem reservat. Cada bajoca anirà tapada i assegurada amb els furgadents clavats. Així l’arròs s’acabarà de coure dins del pebrot aprofitant els sucs de la tomata i el del propi pemintó.
Els anirem col·locant dins de la safata de forn i els pintarem un per un amb oli d’oliva amb l’ajuda d’un pinzell de cuina. Si no els pintem d’oli, tampoc no passa res. Simplement és que la pell del pebre queda més bona.
Ara toca enfornar-los.
Quan haja passat una mitja hora, girarem els pebrots i els continuarem coent fins que el temps total siga una hora. Açò és orientatiu. A partir dels ¾ d’hora s’ha de vigilar per tal que no es cremen.
Aquest plat és molt bo per a un dinar i no és massa calòric. No el recomanaria gens per a sopar atés que el pebre és una mica indigest i l’arròs cuit pot resultar una mica pesat de pair.
A la versió vallera, l’“arròs amb pebres” també es pot fer tot canviant el bacallà i la tonyina per un sofregit de tomaca, ceba i magre picat. Té un altre sabor i és una mica més alimentós.
Es poden congelar ben embolicats amb paper film i aguanten bé durant almenys un mes. Després, només cal deixar que es descongelen a temperatura ambient i calfar-los, després, al microones.
Hi ha qui en fa bona cosa per a tindre'n altres dies per a dinar. El fet que els pebrots siguen de pell gruixuda els fa més gustosos. Hem de descartar-ne els que tinguen taques o presenten una pell tova.
Si, una vegada cuits, trobem que l'arròs està una mica cru, es pot tornar a enfornar uns minuts més, però vigilant sempre que no es creme la part externa de la bajoca.
.JPG)
.JPG)
