LA PARAULA CONTRA EL MUR

LA PARAULA CONTRA EL MUR. “La independència no és un privilegi”. Víctor Alexandre. Ed. La Busca.

Periòdicament van eixint llibres que ens van donant perquès molt ben raonats del nostre esdevenir com a nació, si és que realment volem seguir sent-ho.
Aquest, en concret, és una mica especial. Està plantejat com un diàleg entre l’autor, Víctor Alexandre, i un amic seu espanyol, Fernando, resident a Alemanya. Tots dos s’escriuen cartes via internet amb diverses qüestions, de l’un i l’altre costat, sobre si els catalans són espanyols o no, els avantatges i els desavantatges de tot plegat, i alguns tòpics mutus que, sobretot des de la part espanyola, són d’una crueltat esfereïdora.
A mesura que vas llegint el llibre, t’adones que, un concepte que usa l’autor, referint-se a les reivindicacions catalanes enfront d’Espanya, la cerrazón, per la part espanyola, és quelcom ben real.
Una vegada llegit, arribes a la conclusió que la nostra independència d’Espanya només la podrem tenir si la reivindiquem i l’exercim.
Particularment m’ha sobtat descobrir el següent: el tal Fernando no és cap espanyol d’aquests que diríem, en un principi, “empedreït”, franquista i ignorantot. Presumeix d’una cultura i un suposat “cosmopolitisme” que, tanmateix, no amaga el seu profund nacionalisme espanyol, no del tot conscient per ell mateix, però que l’amera fins el moll dels ossos.
La reflexió que jo em faig és la següent: si un espanyol d’una cultura superior a la mitjana d’ells, intel·ligent i aparentment respectuós, no és capaç d’entendre els raonaments tan ben plantejats, explicats i mostrats amb tots els seus ets i uts; si un espanyol com ell no és capaç de veure la seua pròpia espanyolitat, unificadora i d’una superioritat supèrbia que fa mal de pair, com ens entendrà la gran majoria dels espanyols que no són precisament del mateix tarannà suposadament obert?
Tornem així al títol del llibre: la paraula contra el mur. Com si sentiren ploure. Els espanyols són immunes a qualsevol raonament que qüestione el seu concepte d’Espanya, únic, immutable i incommensurable... segons ells. Independentment de la seua cultura, creença o mesura democràtica.
Enfront de tot plegat, l’única solució és convéncer-nos que som una nació, que val la pena ser el que històricament som i no el que ells volen que siguem: indígenes colonitzats i contents de ser-ho, mentre ells ens destrueixen dia rere dia com a poble, esborrant la nostra llengua i la nostra cultura.
Com diu el subtítol del llibre: la independència no és un privilegi. És un dret que tots els pobles tenen (que tenim) i que nosaltres no podem defugir, si volem continuar sent nosaltres i no cada vegada més una còpia estrafeta d’ells.

ELS MILLORS CONTES DE LA LITERATURA FANTÀSTICA

Els millors contes de la literatura fantàstica. Joan Solé. Ed. Columna.

L’estiu és bon temps per llegir, i aquest l’estic aprofitant d’allò més bé en aquest sentit.
Acabe de llegir-me aquest llibre de selecció de contes fantàstics i, la veritat és que està molt bé. Hi té una primera part on hi ha els criteris de selecció i una certa bibliografia sobre el tema de la literatura fantàstica que t’obri camins a d’altres obres d’aquest tipus.
La selecció de títols és ben encertada. Hi trobarem contes d’autors clàssics, com ara Baudelaire, Dickens , Kipling, Maupassant, Poe, Stevenson o Wells.
Com que hi ha un poti-poti d’autors, pots triar el teu propi itinerari de lectura o llegir-los tots seguidets. El llibre et permet com un viatge per estils i maneres de narrar diverses i gens avorrides. A mi, de tots els que he llegit, el que més m’ha agradat ha estat La porta al mur, de H.G. Wells. Però n’hi d’altres també de ben curiosos, com ara Wood’stown, d’Alphose Daudet, una fantasia ecologista. O La pota de mico, de W.W. Jacobs, de por. Si encara tenim ganes de més por o, si més no, de desfici inquietant, podem escollir La Venus d’Ille, de Prosper Merimée. Pel contrari, si volem fer un tast de literatura fantàstica a la japonesa, podem triar Tres contes del Japó de Lafcadio Hearn. També pot resultar interessant (i ben irònic) El meu enterrament (discurs d’un boig), de Leopoldo Alas “Clarín” o Sredni Vashtar, de Saki.
En fi, que cadascú hi pot fer la seua tria. Personalment, el recomane. Es fa bo de llegir i serveix molt bé per omplir de significats els buits, de vegades avorrits i xafogosos, de l’estiu.
A la part final del llibre hi ha una breu biografia de cadascun dels autors escollits i també hi trobarem més obres per anar navegant per l’oceà de la literatura.

L'ESGLÉSIA COLONITZADORA

De la desfeta d’Almansa ençà, els valencians hem patit la feina despersonalitzadora d’una església forastera i colonitzadora. Un munt d’homes i dones de religió vinguts de terres de Castella s’ha dedicat a colonitzar-nos lingüísticament i cultural de totes les formes imaginables.
Durant el franquisme i amb el Concili Vaticà II, l’església catòlica va obrir el nas a la predicació i les misses en la llengua vernacla de cada poble. Per eixa època, a València hi havia Marcelino Olaechea qui, ves per on, va tindre la genial idea de dir que la llengua vernacla dels valencians era l’espanyol... i així va fer l’església “valenciana”, continuar predicant en llengua de forasters. Els valencians, magnànims que som, li vam erigir un monument i tot en una placeta històrica de la ciutat de València, just enfront del Museu de la Ciutat. Com més grossa ens la fan, més contents que n’estem.
Amb l’arribada de la transició i tota la Batalla de València, la cúria valenciana es va excusar en l’ús del valencià a la litúrgia que no estava el forn per a rosques... i l’espanyol va continuar tan content i ufanós com sempre al si de l’església “valenciana”.
Després de l’arquebisbe d’origen mallorquí Roca Cabanellas, ens van encolomar un de ben castellà, l’Agustín Garcia Gasco (Queasco, per a alguns).
Amb els successius estatut i estatutet, AVL i tota la pesca, l’Agustín ha seguit a ultrança la seu dèria castellanitzadora. Aquest, un rebordonit colonialista convençut, ha entrebancat, desautoritzat i destruït qualsevol intent de reintroducció del català a la litúrgia, amb tota classe d’excuses ben peregrines. Només recordar com va remoure cel i terra per tal d’impedir la publicació de l’adaptació de la Bíblia al valencià que feren els de la revista Saó i companyia. Alhora, s’ha acostat tant com ha pogut als òrgans de poder econòmic i social més retrògrads de la societat valenciana. Sabuda és la seua “benvolença” cap als dirigents polítics més dretans i corruptes. Ja sabíem que a l’època romana l’església era anomenada la casta meretrix, però la poca vergonya del tal subjecte s’acosta als cims de la barroeria més palesa.
Amb la visita del Papa Benet XVI (contestada i rebutjada per gent de dins i de fora de l’església per l’ús propagandístic i polític que se’n va fer), l’Agustín semblava la fallera major de la diòcesi valentina. Va ser vergonyós. La llengua catalana va rebre el tracte de llengua folklòrica o forastera. El mateix Papa llegint en llengua no normativa i tot allò de la “Xeraputxeta”, referint-se a la Mare de Déu dels Desemparats, tradicionalment i afectuosa anomenada la “Geperudeta”.
Ja fa temps que aquest castellanot colonialista i manaire hauria d’haver-se jubilat i ens haurien d’enviar un altre arquebisbe... i ja veurem. El País Valencià és una pedrera de rectors, bisbes i arquebisbes per a Espanya, però mai no ens n’envien cap de la terra (de les terres de llengua catalana). Sempre ha de ser foraster o d’idees i llengua forastera. Sembla que els valencians estem castigats a rebre bisbes i arquebisbes sense cap sensibilitat (quan no animadversió, com és el cas) cap a la llengua i la cultura nostra. No fóra ja hora que tinguérem alguna alegria?
Clar, com ja m’ha dit alguna vegada algun rector, “és que els valencianistes no aneu a missa”. Potser té raó. Però és que a mi, personalment, se’m fa estrany i teatral (fals, vaja), escoltar una missa o una celebració religiosa en castellà a casa nostra. No me la crec. Què voleu que vos diga? També hi ha certes manifestacions religioses que em resulten una mica “idolàtriques” (tot el tema de les processons, ofrenes...). Però això ja seria un altre tema per a una nova entrada.
Malauradament, corren mals temps per als creients valencians (i no valencians) amb “fauna clerical” com el Garcia Gasco, Rouco Valera, Cañizares i tota la patuleia fent i dient de les seues. Quin fàstic!!! Sort que encara hi ha rectors de poble que fan creïble i quotidià el missatge de Jesucrist.

MARIA DEL MAR BONET

M’acabe de llegir el llibre “Veu de mar. Maria del Mar Bonet”, d’Emili Garrido. Des que fa uns dies me’l vaig comprar a València, ha estat començar-lo i ja no m’he pogut aturar de llegir-lo. N’he devorat les pàgines, àvid de conèixer més coses de Maria del Mar Bonet Verdaguer. Sí, la persona, no només la cantant, que també.
És el segon llibre que llig sobre ella. L’altre era una publicació més petita (Maria del Mar Bonet. Joan Manresa), amb moltes il·lustracions d’aquarel·les fetes per ella. Molt boniques, però era només com fer una ullada breu a través d’una cortina blanca que beslluma al seu món privat. El llibre de què vos parlava primer et descobreix moltes més coses.
Fa molts anys que vaig escoltar per primera vegada la seua veu. Crec que va ser (segur que va ser) en una casset i em vaig quedar impressionat per unes cançons en la meua llengua que em costaven de seguir perquè no n’entenia totes les paraules. No estava avesat al mallorquí i alguns mots se’m perdien en el rierol sonor. Però la veu, la seua veu m’encisava. L’escoltava moltes vegades, durant molts dies. I ja no he parat fins avui d’aconseguir totes les seues cançons.
Maria del Mar Bonet m’ha acompanyat moltes estones de la meua vida, de les bones a les més dolentes. Quan he estat molt desesperat, sempre he trobat conhort en alguna cançó grega o àrab en la seua veu.
No amagaré que guarde amb molta il·lusió una foto que tinc amb ella, feta a la cambra daurada del Palau de la Generalitat, a València. Casualitats, de vegades bellíssimes, que té la vida.
Podria dir només una cançó d’ella que m’agrade? No. N’hi ha tantes! Me'n vénen ara al cap dues: “El pi de Formentor” i “Ciutat preciosa”, per exemple. La primera em serveix de bàlsem quan m’enyore molt de Mallorca. En realitat, totes les que fan part d’aquest CD “Jardí tancat”, però aquesta especialment.
Ha estat curiós comprovar com, a través del llibre, Maria del Mar Bonet va mostrant alguns paisatges i sensacions de Mallorca que jo també he tingut l’oportunitat de conèixer i estimar: carrers de Ciutat, son Marroig, Sa Foradada, el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, Deià, Sóller. Gràcies a les amigues i amics de Mallorca (Lena, Xesca...).
De la segona cançó ja en vaig parlar en un altre moment. Tant en la veu de Nena Venetsanou com en la de Maria del Mar Bonet m’agrada moltíssim.
La cantant parla molt de la Mediterrània com un món de ribes blaves, on tots compartim un llegat ancestral comú, amanit de llengües i sons diversos, que acaben sent-ne un de sol: la música. La Bonet juga amb totes eixes influències i et fa pròximes totes les cançons, encara que vinguen de l’altra banda de la mar. A mi m’agraden sobretot les gregues i aquelles que tenen eixe aire “morú” que no a tothom plau.
Tornant al llibre de què vos parlava, m’he l’he llegit amb la curiositat de descobrir retalls de vida d’una persona que sempre he admirat, no només per la seua coherència d’idees, sinó perquè em parla del meu País amb paraules que entenc, que m’arriben. I, llavors, encara crec que aquest País de Països és possible, és real, no només un desig romàntic i amagat en la memòria polsosa de llibres que ningú llig i d’idees que ningú entén o no vol entendre.
Ella parla de la seua vida, dels seus records, de les seues amors (familiars i no), com parlaries tu de les teues. I descobreixes la persona, la que hi ha darrere de l’artista, que té les mateixes grandeses i misèries que qualsevol ésser humà. Però, tanmateix, la persona real no desdiu gens de la imaginària, de la que tu t’has fet a força d’escoltar-la cantant i de, sense quasi adonar-te, fer-la part, també, de la teua vida pròpia.
Llegint el llibre he aprés més coses de Maria del Mar Bonet, però m’ha obert nous camins a d’altres paisatges, països, cantants, llibres, poesies i escriptors que desconeixia i que, ara mateix, m’agradaria arribar a conèixer.
Ella diu que quan es retirarà se n’anirà, retornarà, a Mallorca. Espere que tarde molt, perquè les seues cançons, les velles i les novelles m’agradaria tornar-les a escoltar en viu, no només enregistrades, en companyia d’Oreto. Aleshores el moment seria màgic del tot.

LES GANGUES DE PARLAR EN VALENCIÀ

Ara farà dues setmanes, Oreto i jo ens n’anàvem de viatge. Com que havíem d’eixir de bon matí des de l’esplanada del centre comercial “Nuevo Centro”, prèviament havíem reservat una habitació a l’Expo-Hotel, que queda ben a la vora. Hi vam arribar una mica abans de les set de la vesprada i ens vam dirigir, amb dues maletes amb un tros de senyera a l’ansa, cap al mostrador on una empleada de l’hotel parlava en anglès per telèfon, i ací comença la història:
- Bona vesprada, teníem una habitació reservada a nom de Francesc...
- ¿Cómo dice?
- Sí, que tenim una habitació reservada a nom de...
- ¿Puede hablarme en castellano? Es que no le entiendo...
- Mire, l’altre dia vam reservar telefònicament una habitació a aquest nom (i li mostre el DNI) i la voldríem ja.
La xica busca nerviosa a l’ordinador i ens en dóna la clau electrònica.
- Sí, aquí està.
- Mire, vull pagar ara amb la targeta.
Li la done, fem el pagament, ens en dóna la factura i ens en pugem a l’habitació, hi deixem les maletes i ens n’anem de botigues.
Tornem a l’hotel al cap d’unes hores i la clau no obri l’habitació. Me n’abaixe i li ho dic a un altre empleat i la clau ja funciona. En pujar a l’habitació, llig la factura i m’adone que figura a nom d’un paio de Barcelona, de nom “Francisco no-se-què”. Me’n torne a baixar a recepció i els ho explique:
- Mire, que m’han fet una factura a nom d’un tal “Francisco” de Barcelona, que no sóc jo. Jo em dic Francesc i sóc d’ací.
Hi ha la mateixa xicota del principi i em diu:
- Sí, ya me había dado cuenta. Es que ha habido un error...
En això que hi arriba el seu cap, jo li done el meu DNI i la targeta i em fa:
- No se preocupe, ahora se lo soluciono. Anularé el primer pago y ya està.
- Molt bé, no passa res. Un error el té qualsevol.
Uns minuts després em dóna la nova factura, jo la repasse i, sorpresa: el meu nom en estranger!
- Mire, que s’han tornat a equivocar. Este nom no és el meu. A mi no em diuen així. (recordeu que en tot moment l’encarregat ha tingut el meu DNI on hi ha el meu nom en català).
- ¿Se la tengo que volver a hacer?
- És clar. Jo no em dic així.
- ...
Uns moments després em dóna la nova factura, aquesta vegada sí, amb el meu nom correctament escrit, i tota la resta en foraster.
Oreto i jo abandonem el dia següent de bon matí l’Expo-Hotel i ens n’anem de viatge.
Ahir, de casualitat, érem en un banc de l’Alcúdia i demane l’extracte de la targeta del mes de juliol i, nova sorpresa! En la relació de despeses s’havien cobrat TRES VEGADES la factura de l’hotel. Tanta de sort que no hi ha cap problema: en tenim la factura i el mateix banc n’anul·la els càrrecs incorrectes i te’ls reintegra.
Fent una reflexió i lligant caps, arribes a una sèrie de conclusions:
La xicota de l’hotel devia veure les senyeres barrades de les nostres maletes i Oreto i jo parlant en valencià, deducció: catalans. Segona conseqüència: tinc un paio de Barcelona a l’ordinador que no conec de res, ha de ser aquest “que me habla en catalán”, tot i que aquell bon home tenia el nom en castellà i jo el tinc en català.
Després, el seu cap, que no em diu en cap moment que no m’entén, fa totes les gestions, no escriu bé el meu nom i, conscientment o inconscient, és capaç d’anul·lar un pagament incorrecte (com així figura a l’extracte de la targeta) i, també, de cobrar incorrectament fins a tres vegades un mateix pagament... Ho va fer volent? Ens volia castigar per no canviar de llengua i gastar la del País? Ho va fer sense voler?
Al final de tot, ens queda, però, la mala llet d’haver estat tractats com a estrangers a casa nostra i la mala consciència que fa palès que tens tots els avantatges si parles en llengua de forasters i que encara hi ha gent que et posa tots els problemes del món (econòmics i tot) si hi fas valdre els teus drets.

ELS VALENCIANS NO TENIM REI

Darrerament s'ha armat un gran enrenou amb la famosa caricatura dels prínceps en aquella revista d'humor. N'hem pogut sentir de tots els colors, tant a favor (moltes) com en contra (poques).

Una vegada passada la febrada, se m'ha acudit reflexionar sobre el paper que té avui dia la monarquia en un estat aparentment democràtic com el que tenim/patim.

Primer de tot: la casa reial dels Borbons actual és l'hereva directa del genocida Felip VÉ que al segle XVIII quasi ens fa desaparèixer del món.

En segon lloc: la casa reial actual no ha estat elegida democràticament per ningú. Va ser imposada per un dictador sanguinari al qual el mateix Borbó en cap fa jurar fidelitat (enlloc no he sentit que n'haja demanat disculpes).

En tercer lloc: la reialesa ens costa molts diners i ningú no ens diu ni perquè ni en què se'ls gasten.

En quart lloc: gaudeixen d'un estatus i uns privilegis insultants per a la majoria dels treballadors i treballadores.

En cinquè lloc: de què ens aprofiten? Quin servei fan, a banda d'omplir les revistes del cor (o l'entrecuix, si molt convé)? Algú sap de què treballen?

Per tot plegat, i d'altres arguments que no vénen al cas, pense que els valencians no tenim reis ni en volem. L'actual casa reial és per a mi com un luxe caríssim que no té sentit en un règim democràtic.

Els diners que ens costa eixa antigalla obsoleta, millor gastar-los en hospitals, escoles, centres de dia per a majors, parcs, jardins, carreteres, repoblació forestal o qualsevol altra necessitat social.

Qui vulga eixos "luxes" que se'ls pague.

De la mateixa manera que a la declaració de la renda hi ha una casella per contribuir a finalitats socials o l'església, per què no una altra on cadascú subvencione, si vol, tota la borbonalla?

Visca la República Social Valenciana!

LA "POLÍTICA LINGÜÍSTICA" DEL PP.

Ahir m'assabentava pel diari "Levante-EMV" que la Conselleria, per boca d'A. Font de Mora, suprimia la Direcció General de Política Lingüística perquè, segons ell, "el valencià ja està del tot normalitzat i no és cap reserva índia" i "nosaltres no fem imposicions, com altres territoris". Fóra cas de riure-se'n si no fóra tan trist... Quina barra! I el cas és que no fan res que no ens esperàrem. La "política lingüística" del PP ha estat clara des del principi: fer desaparèixer el català siga com siga. Això sí, plens de soflames valencianistes... en castellà. Només cal recórrer a les hemeroteques i hi trobarem tots els despropòsits que ha anat fent el PP contra el valencià en tots els llocs on ha tingut el poder. Ara que ja el tenen quasi tot, no ens hauríem d'estranyar de les seues malifetes. Açò encara no s'ha acabat. Continuaran, així que puguen, fent tots els possibles per destruir la nostra llengua i la nostra cultura, si els deixem.

Se m'acudeixen una bona rastellera d'insults que escriure sobre aquest personatge i els de la seua colla. Només en diré tres: mentider, coent i botifler.