València és la nostra capital històrica, malgrat ella mateixa. No es mereix els gestors tan forasters que té. La piconadora de l'alcaldessa malda per destruir el seu tarannà valencià per tal de substituir-lo pel més ranci espanyolisme carrincló. Com que diuen que no hi ha mal ni bé que dure cent anys, espere que aquest període tan dolent passe com més aviat millor.
Hem de recuperar València, tornar a fer-la nostra. Promocionar el seu passat i el seu present com a cap i casal de tots els valencians.La meua tieta Angelita, fa uns anys, em va amollar aquesta frase: "Ara els catalans diuen molt això de "Barcelona és bona si la bossa sona". El que ells no saben és que aquesta frase es deia, quan jo era menudeta de València, i era més llarga: "València és bona si la bossa sona. Tant si sona, com si no sona, València sempre és bona"". He de reconèixer que aquesta frase se'm va quedar gravada. Ignore a qui li la van aplicar abans, si a València o a Barcelona, tant s'hi val.
L'altre dia, Oreto i jo vam anar a veure una amiga comuna, la nostra Teresa. Aprofitant l'avinentesa, vam fer fotos a un dels edificis més bonics de la ciutat. A València no se la coneix massa pel Modernisme, però en té peces fantàstiques. Una d'elles és l'estació del Nord. Una joia d'aquest moviment artístic que sempre que la visite em fa sentir molt bé, malgrat el batibull de gent que sempre hi circula. Si voleu saber-ne més coses, o veure'n altres fotos més boniques només heu de clicar ací.
Tota la façana és un esclat d'escuts quadribarrats, quan encara València no havia contret la malaltia de la blavor espanyolista.
Què seria de València i les seues hortes sense les omnipresents taronges? Ara que, tal i com està el sector taronjaire, potser d'ací a uns anys només en quedarà el record.
Els mosaics de trencadís envaeixen moltes parts de l'estació.
Aquesta vidriera té una llum preciosa.
L'acabament de la columna central és d'un carregat que em sembla un pastís de merenga. Però bé, va amb l'estil de tota l'estació.
Si algú no sap l'hora té aquest rellotge a prova de curts de vista.
L'actual sala d'atenció al públic s'ubica a l'antiga cafeteria i ha estat restaurada de fa poc. Tota ella és un reflex dels tòpics més coneguts de la "valencianitat" jocfloralesca.
Tòpics? Tots els que vulgues. Recordeu aquells versos dedicats a la barraca de Teodor Llorente?
Hi haurà res més tòpic i típic que una fallera i el Micalet? 
Aquest escut de València és una mica més "carregat" que l'original, però no amaga el principal: dues vegades lleial i les quatre barres.Fins ací, un primer tast de la València modernista. N'hi haurà més.
.JPG)
.JPG)
