dijous, 25 de setembre del 2008

VALÈNCIA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA....

València és la nostra capital històrica, malgrat ella mateixa. No es mereix els gestors tan forasters que té. La piconadora de l'alcaldessa malda per destruir el seu tarannà valencià per tal de substituir-lo pel més ranci espanyolisme carrincló. Com que diuen que no hi ha mal ni bé que dure cent anys, espere que aquest període tan dolent passe com més aviat millor.
Hem de recuperar València, tornar a fer-la nostra. Promocionar el seu passat i el seu present com a cap i casal de tots els valencians.
La meua tieta Angelita, fa uns anys, em va amollar aquesta frase: "Ara els catalans diuen molt això de "Barcelona és bona si la bossa sona". El que ells no saben és que aquesta frase es deia, quan jo era menudeta de València, i era més llarga: "València és bona si la bossa sona. Tant si sona, com si no sona, València sempre és bona"". He de reconèixer que aquesta frase se'm va quedar gravada. Ignore a qui li la van aplicar abans, si a València o a Barcelona, tant s'hi val.
L'altre dia, Oreto i jo vam anar a veure una amiga comuna, la nostra Teresa. Aprofitant l'avinentesa, vam fer fotos a un dels edificis més bonics de la ciutat. A València no se la coneix massa pel Modernisme, però en té peces fantàstiques. Una d'elles és l'estació del Nord. Una joia d'aquest moviment artístic que sempre que la visite em fa sentir molt bé, malgrat el batibull de gent que sempre hi circula. Si voleu saber-ne més coses, o veure'n altres fotos més boniques només heu de clicar ací.

Tota la façana és un esclat d'escuts quadribarrats, quan encara València no havia contret la malaltia de la blavor espanyolista.


Què seria de València i les seues hortes sense les omnipresents taronges? Ara que, tal i com està el sector taronjaire, potser d'ací a uns anys només en quedarà el record.

Els mosaics de trencadís envaeixen moltes parts de l'estació.
Aquesta vidriera té una llum preciosa.
L'acabament de la columna central és d'un carregat que em sembla un pastís de merenga. Però bé, va amb l'estil de tota l'estació.
Si algú no sap l'hora té aquest rellotge a prova de curts de vista.
L'actual sala d'atenció al públic s'ubica a l'antiga cafeteria i ha estat restaurada de fa poc. Tota ella és un reflex dels tòpics més coneguts de la "valencianitat" jocfloralesca.

Tòpics? Tots els que vulgues. Recordeu aquells versos dedicats a la barraca de Teodor Llorente?
Hi haurà res més tòpic i típic que una fallera i el Micalet?
Aquest escut de València és una mica més "carregat" que l'original, però no amaga el principal: dues vegades lleial i les quatre barres.
Fins ací, un primer tast de la València modernista. N'hi haurà més.



dimarts, 23 de setembre del 2008

POLPETS AMB PÉSOLS I CEBA

L'altre dia buscava comprar peix per a sopar i em vaig trobar al CONSUM amb uns polpets frescos molt abellidors. Vaig pensar a fer-los d'acord amb una recepta que ma mare preparava amb calamars. D'ací va eixir la recepta de

POLPETS AMB PÉSOLS I CEBA


INGREDIENTS:

400 g de polpets nets, 400 g de pésols congelats, 3 cebes mitjanes, 1 ceba grossa, 1 gotet de conyac, oli d'oliva de Beneixama, sal, 1 pessiguet d'orenga, 1 puntada de ganivet de canella, pebre i clavell,1 culleradeta de pebreroig dolç.

ESTRIS:
3 plats, 1 paella, 1 olla ràpida de pressió, 1 ganivet, 1 tisores, 1 got.

PREPARACIÓ:

Pelem les cebes i les capolem ben menudes. Posem un raig d'oli a la paella i hi fregim la ceba fins que estiga ben daurada i sense cremar-se. L'aboquem a l'0lla de pressió i seguim sofregint-la junt amb els pésols. Quan ja ha passat una bona estona i veiem que ja estan ben cuits, hi abocarem els polpets i els anirem sofregint. Quan vegem que comencen a obrir-se les potes com una estrella, ja els podem anar trossejant a la mateixa olla amb l'ajuda de les tisores. Continuem fregint i veurem que la ceba, els pésols i els mateixos polpets van soltant brou. Ara és el moment d'abocar-hi el gotet de conyac, l'orenga, la canella, el pebre i el clavell i el pebreroig. Remenarem tot amb un cullerot de fusta fins que estiga tot ben barrejat.
Si veiem que no hi ha prou brou, podem afegir un gotet d'aigua. Bé, quan tot bulla, taparem l'olla i deixarem coure tot, quan assolisca la pressió adient, durant vint minuts aproximadament. Llavors, apagarem el foc i deixarem que perda pressió i temperatura a la mateixa olla. I ja està.

dilluns, 22 de setembre del 2008

LA REMOR DE LES ONADES


Enmig del rebombori que suposa tota la paperassa que cal fer en començar el curs, encara trobe temps per a llegir. El darrer llibre que m'he llegit es diu: LA REMOR DE LES ONADES, de Yukio Mishima, Ed. Ara Llibres S.L. Traducció de Joaquim Pijoan i Ko Tasawa. Títol original: Shiosai (Sound of Waves).
A Utajima, una illa perduda enmig de les milers que hi ha al Japó, hi viu Shinji, un jove pescador, seriós, poc xarraire, treballador, honrat i íntegre. Orfe de pare, és el fill major d'una família molt humil del poble. Arriba a l'illa la Hatsue, filla del vell Teru de Miyata, un dels hòmens més rics del poble d'Utajima. Per increïble que semble, Shinji i Hatsue s'enamoraran. La diferència de classe social, les xarradisses de poble i el seny de la mare de Shinji, provocaran tot un seguit de situacions complexes i perilloses que tindran un desenllaç que, no per senzill, deixarà de ser sorprenent. En la línia de les pel·lícules clàssiques japoneses on, de vegades, no acabes d'entendre que les coses puguen acabar com acaben. Tota una altra cultura on les situacions es resolen d'una manera poc semblant a com, potser, passarien per casa nostra.
És un llibre que es fa molt llegidor. Té coses ben curioses, com ara el fet que use el registre "salat" (però no el mallorquí, recorda més prompte el de la costa Brava) per tal de "marcar" el registre dialectal de l'illa enfront del japonès estàndard. També t'assabentes d'alguns costums i oficis del japó dels anys immediatament posteriors a la 2a Guerra Mundial, potser desapareguts avui dia (o no).

La imatge que il·lustra el post l'he treta de:

www.cultura03.com/amsterdam/ams0004.html


divendres, 19 de setembre del 2008

PASSEJANT PER ALBERIC









Les vesprades de divendres i de cap de setmana solem eixir a passejar pel camp d'Alberic. Vora la Séquia Reial del Xúquer. Ara aquesta séquia fa pena, perquè va quasi seca. Pel camí podem veure el verd de les muntanyes, el dels tarongers i el dels camps de caquiers. D'aquesta zona és el famós "caqui de la Ribera del Xúquer", una denominació geogràfica protegida. És curiós perquè a l'Alcúdia al caqui li diuen /quèqui/, pronunciat amb la e oberta. Clar, on, per exemple, a Tavernes o Beneixama en diem "caquier", a l'Alcúdia en diuen "quequiquer" (amb les dues ee tancades). Curiositats de l'idioma.
Pel camí de la vora de la séquia, a cada cert temps ens trobem amb unes "casetes" que s'anomenen "feses" i que acullen al seu interior un trestellador que serveix per conduir l'aigua de la séquia a d'altres llocs, com ara, horts o basses de reg. De fet, he pogut veure una imatge bastant insòlita avui dia, temps de sequera: un camp de tarongers regat "a pla" (com diuen a Tavernes) o "a manta", com diuen a d'altres llocs.

dimecres, 17 de setembre del 2008

PASSEJANT CAP AL SALZE








Aquests dies, que encara fa bo, eixim totes les vesprades a passejar cap al Salze. És un camí molt bonic i sempre trobes llocs per fotografiar: arbres, flors, cases... Hui m'ha pegat per fer fotos d'edificis, i hi ha alguns que són agradables de mirar. Ja me'n direu.

dimarts, 16 de setembre del 2008

MÒBIL RIP


Ahir em vaig quedar sense mòbil. Així, de manera fortuïta. Va caure i ja no reconeixia la targeta SIM. M'ha durat quasi dos anys i, la veritat, li n'han passat de blanques i de negres: molts bacs, alguna dutxa imprevista, oblits, pèrdues i retrobaments... El fotut del cas és que amb el seu traspàs he perdut, també, una bona pila de telèfons que no cabien a la targeta i no tots els podré recuperar perquè encara no els havia passat a una llista de l'ordinador. En fi que, ràpidament, me'n vaig anar a una botiga de mòbils i m'hi van aplicar el pla de renovació. Ara en tinc un de nou, de franc. El que passa és que encara no m'aclarisc massa amb totes les funcions que té. I això que li vaig dir a la dependenta que el volia senzillet: telefonar i enviar i rebre missatges. Bé, també té càmera, ràdio, blutooth i no sé quantes coses més que potser no usaré mai.
Per cert, ara que parlem de la dependenta: xicota jove, d'origen andalús, vuit anys a Villena (Espanya profunda, al costat, prop de Beneixama), desperta i sabedora de tot el que cal quant a mòbils. Ella em parla en castellà i jo li responc igualment així. Li dic: Què me'l podries posar en català? I ella que es queda mirant-me: "Joder, los catalanes, eh?" (amb un mig somriure). I va i sí, aquest nou mòbil també té el català, l'eusquera i el gallec. I la xica que amolla, novament en castellà:
-"Cony, no m'ho hauria pensat mai!".
I li dic:
- "És clar, dona, si és ben fàcil!".
- "I per què el vols en català?".
- Veritat que tu parles sempre en castellà i penses en castellà?
- Sí.
- Doncs jo parle i pense en valencià i quan parle en castellà el que faig és traduir. Per a mi és com parlar en anglès o en francès. No és la meua llengua habitual.
- Però, et costa molt?
- No, però és un esforç suplementari que la gent que parleu i viviu en castellà no heu de fer mai. Coses de la vida...
- Però el valencià i el català no és el mateix...
- Sí dona, és com parlar d'andalús o extremeny o murcià...
- Doncs els meus caps són de Palamós i quan parlen jo no els entenc. Parlen així: "muxumuxuc" (Literalment) i el valencià sí que l'entenc. Que jo he estudiat valencià a l'escola...
- Dona, això passa perquè no tens l'oïda acostumada. Segur que si escoltares un andalús tancat o un sudamericà, al principi, et costaria entendre'ls. Valencià és la manera casolana d'anomenar el català que tenim els valencians, però la llengua es diu, científicament, llengua catalana...
- (Cara de perplexitat) Doncs, potser tens raó...
Ja veieu si dóna de sí la compra d'un mòbil nou. Coses de l'idioma...

I jo ara pense: què deu haver estudiat una xicota de Villena del valencià per a no parlar-lo, només entendre'l i no saber ni un borrall del seu abast geogràfic... ja es veu que el castellà està amenaçat al País Valencià.

dilluns, 15 de setembre del 2008

MOLLET DE XOCOLATE

Avui, per celebrar que començava el curs i jo no hi he anat (demà, sí), m'he posat a fer un "MOLLET DE XOCOLATE". És una traducció meua, una mica "macarrònica", de la recepta original que es diu "Véritable moeulleux au chocolat". L'aspecte final del dolç difereix bastant de la de l'autor. També n'he modificat una mica els ingredients, les proporcions i els temps de cuita. A la mateixa adreça podeu trobar-ne la foto. La pàgina web original és francesa i té un munt de receptes de tota mena. Ara vos explique com he fet el meu:

MOLLET DE XOCOLATE

INGREDIENTS: 125 g de farina, 125 g de mantega (i una mica més per a untar el motlle), 250 g de sucre, 1 rajola de xocolate Nestlé postres de 250 g (i 2 barretes més per a ratllar-les), 1/2 sobret de rent industrial, 4 ous, nocilla, una mica d'aigua.

ESTRIS: 1 motlle d'alumini d'1'5 l, 1 plat, 1 batedor manual de varetes, 1 batedor elèctric de varetes, 3 cullerots, 1 separador de clares i rovells, 2 bols mitjans, 1 bol gran, 1 cassó gran antiadherent, espàtules de plàstic, 1 rall.

PREPARACIÓ: Encenem el forn a 180º C amb funció ventilador. Trenquem la rajola a barretes i les col·loquem al cassó. Hi afegim una mica d'aigua i ho escalfem fins que l'aigua i el xocolate s'hagen barrejat i quede com una crema sense que se'ns creme. Llevem el cassó del foc i li afegim la mantega i la mesclem amb el xocolate. Mesclem la farina i el rent i el cernem sobre el xocolate. Amb un cullerot de fusta mesclem tot sense que hi queden grumolls.
Amb l'ajuda del separador, separem les clares dels rovells. Aquests els posarem en un llibrellet amb el sucre i ho mesclarem tot amb una mica d'aigua fins que quede com una crema. En estar, ho afegim al xocolate i ho mesclem tot per tal que no quede cap grumoll i es veja una crema de xocolate homogènia.
Col·loquem les clares en un llibrell gran i els afegim un polsimet de sal i les alcem amb el batedor elèctric que hi queden ben dures. Afegim les clares a punt de neu a la barreja de xocolate i ha de quedar tot novament integrat i homogeni.
Calfem un minut el motlle al forn, l'en traiem i l'untem amb mantega. Aboquem ara a dins la barreja de xocolate i la resta dels ingredients.
Enfornem el motlle i el deixem coure entre 50 min i 1 hora i 10 min. En estar fet, el desmotllem sobre una plata. L'untem amb nocilla generosament. Ratllem xocolate i el distribuïm per damunt i pels costats i ja està. Per a llepar-se'n els dits!

diumenge, 14 de setembre del 2008

MAMMA MIA!

Despús-ahir vam anar al cinema, a veure, ni més ni menys que: MAMMA MIA! , de Phyllida Lloyd. No es tracta d'una gran pel·lícula però, si t'agrada ABBA i les cançons, t'ho passes pipa. I a mi m'agrada molt aquest grup i Oreto i jo vam passar una estona d'allò més distreta i divertida.
L'argument va, més o menys, d'això: una xica es casarà en uns dies en una illa grega. Descobreix pel diari de sa mare tres possibles candidats a pare. Com que no sap quin és, els convida tots tres al convit. A partir d'ací, tot un munt de situacions esbojarrades i divertidíssimes. La lletra de les canços d'ABBA expliquen moments ben diversos del film. Meryl Streep està espectacular: canta, balla i interpreta divinament. Té una vis còmica fantàstica. La resta d'actors també ho fan molt bé. Les que fan d'amigues de la Meryl Streep són un cas a banda: és mirar-les i riure. Ho fan beníssim. Els candidats a "pare", bé, hi ha de tot. Pierce Brosnan no té una gran veu però no desafina. Els números musicals estan molt ben fets i les coreografies són molt entretingudes. El vestuari és totalment dels anys setantes i actuals. La recomane vivament als fans d'ABBA i als que no, també. És que és un no parar de riure i distraure's durant tot el temps. Potser no apta per a cinèfils molt experts.

La imatge del post l'he treta de la pàgina oficial de la pel·lícula.




dissabte, 13 de setembre del 2008

MANIPULACIONS


És sabut que la televisió és una fal·làcia, però hi ha coses que se’n passen de la mida. La celebració de la Diada de Catalunya ha donat per a moltes coses, bones i dolentes. Quina és la imatge, però, que n’han difós les televisions espanyoles? D’una banda, els reis d’Espanya (que no nostres) a la catedral de l’Almudena de Madrid als funerals per les víctimes de l’accident d’Spanair i, simultàniament, la Diada on uns incontrolats atacaven un bar a Barcelona. “Independentistes incontrolats”, deien ells. Seguidament, unes imatges de Montilla a qui li pregunten pels fets i ell que els respon “no, no, no”. Que no els contesta. Ara una imatge d’altres independentistes que cremen un tren Ave de cartó on hi ha fotos dels reis i un comentari: “Mentre els reis donen una imatge de serenitat i solidaritat amb les víctimes, altres cremen la imatge del rei a Barcelona”. I, immediatament, un grup de joves que cremava banderes espanyoles, alguns d’ells encaputxats... Tot amanit, és clar, per la declaració d’inconstitucionalitat del referèndum basc.

Què no hi havia altres imatges de normalitat en la Diada? No hi havia milers de persones manifestant-se pacíficament i alegre pels carrers i places de Catalunya tot reivindicant lemes ben democràtics? Algú ha explicat als espanyols que la Diada recorda el que van fer els mateixos avantpassats de l’actual rei Borbó? Que van (vam) ser sotmesos per la força de les armes? Per no parlar del finançament i de l’espoli fiscal a què estem sotmesos els habitants dels Països Catalans. Això no interessa a les teles espanyoles. Han d’oferir la imatge que Espanya té tot el seny i la raó i que nosaltres, els Països Catalans, no som més que demanadors incansables de drets que no ens corresponen perquè Espanya ens tracta d’allò més bé...

Fins quan aquesta manipulació? Nosaltres no som com ells volen presentar-nos. Tenim tot el dret a decidir el que volem ser i amb qui volem estar i no.

divendres, 12 de setembre del 2008

DECLARACIÓ D'INTENCIONS



Com encara em queden recialles de la festa d'ahir, li prenc prestats uns apunts a l'amic Josep de "El cafè de nit" per a fer el post d'avui, amb una cançó de l'Ovidi Montllor que és tota una declaració d'intencions i amb la qual m'identifique molt i molt. Fa així:

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots aquells qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València

Ovidi Montllor



A tota la colla de blocaires que ens estimem la nostra terra i volem seguir sent el que som i no el que alguns voldrien que fórem.

La imatge l'he treta de:
ximo.wordpress.com/.../

dijous, 11 de setembre del 2008

DIADA DE CATALUNYA I ESTELADA



Per a tots aquells que encara es pensen que Espanya és compatible amb nosaltres: INDEPENDÈNCIA!!!!

La imatge l'he treta de:
commons.wikimedia.org/wiki/Image:Bandera_Este...

dimecres, 10 de setembre del 2008

CANTO LA PÀTRIA


Per anar escalfant motors, de cara a la Diada, no va gens malament recordar alguna de les poesies de Miquel Duran de València. Un valencià que ho tenia tot ben clar:

CANT A LA TERRA NATIVA


Canto la pàtria,

canto la dolça, la pròdiga terra,

la de les hortes immenses i càlides,

la de les aspres muntanyes altives,

la de la mar amorosa i tranquil·la.

Canto la pàtria.

Canto la pàtria captiva i soferta,

la dissortada pàtria oblidada,

la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

Canto la pàtria, per a que mon cant

tots els bons fills de la terra l’escolten,

tots els homes, les dones i els tendres infants,

les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,

tot lo que és de la terra i torna a la terra,

i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,

car no vull ser foraster en ma pàtria.

Canto la pàtria.

La imatge del post l'he treta de:

www.grec.net/cgibin/fotcl.pgm?NDCH=0320002...