UNA FRASE CURIOSA PER A PENSAR-HI...

Navegant per la xarxa, m'he trobat aquesta frase que crec que li escau molt al moment polític que vivim:

"Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte".

Georg Lichtenberg

Feliç dia dels innocents... o no.

DINAR D'AMICS A VALÈNCIA

Ahir vam tindre un dinar d'amics a València. De huit que n'havíem de ser, finalment en vam ser sis. Rafa no hi va poder vindre i la Teresa estava en el seu paradís oníric particular. El dinar en qüestió va ser en un restaurant a vora mar del barri del Cabanyal. Hi vam poder parlar de tot, del diví i de l'humà. He de confessar que una de les coses que més em va agradar del dinar va ser l'aperitiu, amb un magnífic allioli, untat mil vegades en un panet acabat de coure que estava per a llepar-se'n els dits. També hi hagué clòtxines "a la catalana", que ara es diuen "a la marinera", per tal de fugir de les dèries psicòtiques de l'anticatalanisme espanyolista local. Les randes de calamarets ("puntillas", en dialecte colonial), tampoc no estaven gens malament. El dinar en qüestió va tindre com a plat principal un fabulós arròs del senyoret. Les postres també van estar a l'alçada. I la conversa, poder compartir idees, acudits i cabòries de tots plegats. Com sempre, Miguel, va posar la nota "punxa". És d'aquelles persones que no pots deixar de riure quan l'escoltes. Té una ironia que és impossible no esclafir en rialles. La Pilar posa la nota de "seny valencià" al matrimoni. Sempre guapa i intel·ligent. L'Oreto i jo hem coincidit moltes vegades que fan una parella molt guapa. La Laura, la nostra amiga que viu a Barcelona, tan simpàtica i familiar com sempre. La veritat és que es nota que Laura, Pilar i Oreto són molt amigues. Tenen una complicitat de paraules, records i mirades que només passa quan hi ha moments vitals compartits inoblidables. El Jesús és el nostre amic polític compromés. D'aquells que es creuen el País de veritat, que s'estimen el seu poble, Catarroja i que es neguen a ser abduïts per la globalització despersonalitzadora. I així va anar tot. Lamentant, també, la injusta degradació d'un barri, el Cabanyal, que qualsevol ciutat civilitzada posaria en valor. No com la brontosaura d'alcaldessa que vol destruir-ho tot.

COSES PER A PENSAR...

"Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença". De la Declaració Universal dels Drets Humans.

"Quan Hugo Chávez va tancar la cadena privada Radio Caracas Televisión (RCTV), tot el món va coincidir en qualificar l'acte com una mostra pròpia d'un règim dictatorial i d'un atac a la llibertat d'expressió i d'informació".

"Article 20
1. Es reconeixen i es protegixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions per mitjà de la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.
d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’estes llibertats.
2. L’exercici d’estos drets no pot ser restringit mitjançant cap tipus de censura prèvia.
3. La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguen de l’Estat o de qualsevol entitat pública i garantirà l’accés a estos mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.". Extracte de l'article 20 de la Constitució Espanyola.

"El vicepresident Vicente Rambla ha afirmat que qui defensa TV3 és partidari de la idea de països catalans, i els que pensen així, ha dit, "són uns pertorbats"".

"El govern del PP de Francisco Camps tanca els repetidors de TV3 al País Valencià perquè els valencians i les valencianes no puguem veure aquesta televisió en la nostra llengua".

UN NOU ATAC A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I A LA D'INFORMACIÓ: NO AL TANCAMENT DE TV3

Un nou atac a la llibertat d'expressió i d'informació, perpetrat pel PP: HAN TANCAT TV3 a part del País Valencià. Resulta ridícul voler-li posar cadenats a la llibertat. Han guanyat una batalla, però els guanyarem la guerra des de la raó i la justícia.

Senyor Camps: vosté i el seu govern estan actuant de manera sectària, i ho saben. Tan difícil era entendre que qui no vulga veure una tele, que no la sintonitze? Tanta por té "vosté" a la llibertat de pensament i d'informació? Mire, jo, per la meua part, ja he dessintonitzat Canal9 i Punt2 de la tele de casa. Així no hauré de veure'l mai més a vosté ni als de la seua corda a la saleta d'estar. Ja m'he cansat d'aguantar les seues versions esbiaixades de la realitat.

DE VISITA ACADÈMICA I GASTRONÒMICA PER LA MARINA

Durant dos caps de setmana hem estat participant en les XX jornades de sociolingüística de La Nucia. Això ens ha permés, a més a més d'aprenpre-hi un munt de coses, poder gaudir de la gastronomia i els paisatges locals. Potser més endavant faré algun comentari més "acadèmic".
La veritat és que els paisatges de la Marina són preciosos. Si damunt li afegeixes que pots passar un gust gastronòmic, el resultat és fantàstic. Per a arribar aquests llocs més còmodament es pot agafar l'AP-7 i eixir per l'eixida 64, anar en direcció Altea la Vella, passes Callosa d'En Sarrià i arribes a Polop de la Marina i, després, a la Nucia.
Començaré per "Ca l'Àngeles" . És un restaurant fantàstic que es troba a Polop, a un moment en cotxe des de la Nucia. En aquest restaurant es pot menjar com un rei a uns preus que no són massa carots. La relació qualitat/preu és molt bona. Nosaltres vam poder gaudir-hi, entre d'altres coses: olleta de blat picat, espencat amb melva, fetgets de cabridet, rovellons torrats i un insuperable pastís de xocolata. L'amo del restaurant, que es diu Francesc, és molt agradable i et descriu els plats com si foren quadres i fas una salivera només d'escoltar-lo! La carta disposa de moltes altres exquisideses que ja descobrireu. La seua adreça és: Gabriel Miró, 12, a la carretera de Benidorm a Callosa d'En Sarriá. El telèfon és: 965 870 226. Val la pena reservar abans si és un cap de setmana per tal d'evitar-se sorpreses.
L'altre lloc de què parlaré és la pizzeria "El Diez", a La Nucia. És un establiment que duu un cuiner argentí amb uns pares molt simpàtics que et fan l'estada ben agradable. Nosaltres vam demanar una amanida Capresse i una Calzone (per a dues persones, és molt grandota). A més, mentre t'esperes, et trauen uns natxos amb guacamole coent que fa gana. De postres vam demanar una crêpe amb "dulce de leche". La veritat és que els preus no estaven gens malament. Està a l'avinguda de la Carretera núm. 18 de la Nucia. El seu telèfon és 966 895 318.
Però la Nucia també té altres llocs gastronòmicament interessants: els forns Ponsoda i Congost. El Ponsoda és ben a prop de la seu universitària i el Congost tampoc no n'està massa lluny. Vos recomane els "Bartolos" del Ponsoda, les seues coques i els pastissets de moniato. Del Congost, sobretot, els minxos (panades) i tot, vaja.

SOLIDARITAT AMB ERPV: PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Ahir em vaig assabentar de l’atemptat amb un artefacte explosiu a la seu d’ERPV a València. Un episodi més (i en van...) de la violencia feixista que campa sense aturador per terres valencianes. Em sembla vergonyós que, mentre que a d’altres bandes de l’Estat el terrorisme pareix que és perseguit d’una manera real i efectiva (amb totes les reserves que calga posar-hi en cada cas), ací, a casa nostra, sembla que no s’hi vulga fer res.
Hi ha hagut des de la “transició” (bon eufemisme!) un munt d’atacs a persones i institucions democràtiques per aquestes bandes de feixistes i no sé encara que qui hauria de vetllar per la seguretat de les persones i les idees n’haja fet res. Repugnant.
Des d’ací vull expressar el meu suport a ERPV i el meu rebuig més gran a tots aquells que volen callar les veus democràtiques a colp d’atemptat.
Sí a la llibertat d’expressió. No a la violència.

L'ESTRÉS DE LA NETEJA

Hem estat dos mesos llargs d'obres a Beneixama. Havia de ser tres setmanes "com a màxim!" (això ens van dir i nosaltres, incauts, ens ho vam creure). I, ara que ja han acabat els obrers, tenim casa feta un desori. Hi ha pols i coses a col·locar pertot arreu. L'estudi sembla que hi haja passat un terratrèmol: llibres, revistes, fotocòpies, tot deixat de qualsevol manera, tot esperant a ser reubicat a lloc. Fa uns dies que no parem de netejar a tota hora i encara ara només veiem petits llocs que podríem dir "habitables" (cuina, cambra de bany i habitació). Pense que tardarem unes setmanes en poder tindre la casa neta.

Açò cansa molt i molt: institut, casa, neteja, dormir... Quin estrés!!!

Si mai heu de fer obres... no hi visqueu mentre duren.

LES PARAULES SECRETES DEL JIN-SHEI

Es tracta d'un dels llibres que més m'han agradat darrerament. La història comença a l'antic reialme xinès de Syai. Huit xiques es juren ajudar-se sempre, mentres visquen, amb el compromís secret del Jin-shei. Totes hauran d'aprendre un llenguatge secret, el jin-ashu, que els permet de comunicar-se sense que els hòmens ho entenguen (ells sols saben llegir i escriure el llenguatge oficial, l'hacha-ashu). Cada una de les xiques té unes qualitats que, unides, són d'una força abassegadora. Hi haurà de tot: màgia, realitat, perill, tendresa, amor, amistat... i la seguretat que un passat conegut no assegura gens un futur previsible.

El llibre enganxa de tot d'una que el comences. Està escrit amb una sensibilitat exquisida i la història (en realitat, una multiplicitat d'històries que s'entrellacen) està molt ben construïda. Si us interessa, us diré que la seua autora és Alma Alexander i que ha estat publicat per l'editorial Columna.

L'ODISSEA DE LA XARXA

Ja és graciós que siga, precisament avui, dimarts i 13, dia de malastrugança per als més supersticiosos que tinguem finalment l'accés a internet. Des del dia 29 d'agost que en vam fer la sol·licitud, feu comptes i veureu si n'hem tardat. Potser un altre dia us faça cinc cèntims de totes les peripècies que hem passat per tal d'aconseguir-ho. Espere poder dedicar-li més temps a aquest blog després d'aquesta aturada forçosa...

PARLEU EN CRISTIÀ!

Portem una pila d’anys de règim democràtic (aparent), amb un munt de lleis que, si més no, teòricament, protegeixen els drets de totes les llengües de l’estat.
Ja sabem que la constitució consagra l’oficialitat de l’espanyol a tot el territori de l’estat i que tenim uns estatuts que, als territoris on hi ha una llengua pròpia, diferent de l’espanyol (català, èuscara o gallec), en defensa l’oficialitat a cada territori.
Tanmateix, tot plegat és només paper mullat (o ho pareix) per a determinats cossos policials que, almenys sobre el paper, estan per defensar-nos. Em referesc, és clar, a la guàrdia civil.
Sembla que no hem avançat gens ni mica quant al respecte lingüístic als no espanyol-parlants. Ara fa uns dies la guàrdia civil aturava un regidor del Bloc per parlar en català i li posava unes multes per no dur el cinturó de seguretat, manca de papers i d’altres històries. Han dit que aniran a juí contra aquells brètols intolerants. Ja veurem com en queda la cosa.
Despús-ahir m’assabente que en una caserna de Palma de Mallorca la mateixa guàrdia civil va vexar una traductora estrangera que va gosar adreçar-se a ells en català, el primer dia (on no la van voler atendre), i en espanyol, després (el segon dia).
Les frases que li van amollar eren de l’estil de com s’atrevia ella, que era estrangera, a emprar el català, que a Mallorca no era llengua oficial i que ni tan sols no era una llengua. Que era una cosa que s’havien inventat. Que si no parlava espanyol, que se’n tornara al seu país. I que ells no hi havia res que odiaren més que el català i no sé quines barbaritats més.
Diuen que l’Obra Cultural Balear ha denunciat aquests dos individus, un guàrdia civil i un caporal o capità de la caserna. Es veu que encara no ha arribat la democràcia a aquest cos policial que potser viu ancorat en el franquisme repressor més bèstia i perillós.
Tanta de sort que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”, segons el Borbó regnant. Si foren Pinotxo, el nas els arribaria a l’altra punta del món.
Es veu que només tenen drets els espanyol-parlants i tenen les seues forces vives d’ocupació sempre disposades a defensar el seu estatus de llengua opressora a casa nostra.
Enfront de tot plegat, l’única solució, és parlar sempre en català i denunciar qualsevol agressió que rebem per part d’aquesta gentola. Quan més gent fem el que cal, més i millor podrem defensar els nostres drets, que no són cap privilegi ni cap concessió dels ocupants colonialistes.
Independència.

LA PARAULA CONTRA EL MUR

LA PARAULA CONTRA EL MUR. “La independència no és un privilegi”. Víctor Alexandre. Ed. La Busca.

Periòdicament van eixint llibres que ens van donant perquès molt ben raonats del nostre esdevenir com a nació, si és que realment volem seguir sent-ho.
Aquest, en concret, és una mica especial. Està plantejat com un diàleg entre l’autor, Víctor Alexandre, i un amic seu espanyol, Fernando, resident a Alemanya. Tots dos s’escriuen cartes via internet amb diverses qüestions, de l’un i l’altre costat, sobre si els catalans són espanyols o no, els avantatges i els desavantatges de tot plegat, i alguns tòpics mutus que, sobretot des de la part espanyola, són d’una crueltat esfereïdora.
A mesura que vas llegint el llibre, t’adones que, un concepte que usa l’autor, referint-se a les reivindicacions catalanes enfront d’Espanya, la cerrazón, per la part espanyola, és quelcom ben real.
Una vegada llegit, arribes a la conclusió que la nostra independència d’Espanya només la podrem tenir si la reivindiquem i l’exercim.
Particularment m’ha sobtat descobrir el següent: el tal Fernando no és cap espanyol d’aquests que diríem, en un principi, “empedreït”, franquista i ignorantot. Presumeix d’una cultura i un suposat “cosmopolitisme” que, tanmateix, no amaga el seu profund nacionalisme espanyol, no del tot conscient per ell mateix, però que l’amera fins el moll dels ossos.
La reflexió que jo em faig és la següent: si un espanyol d’una cultura superior a la mitjana d’ells, intel·ligent i aparentment respectuós, no és capaç d’entendre els raonaments tan ben plantejats, explicats i mostrats amb tots els seus ets i uts; si un espanyol com ell no és capaç de veure la seua pròpia espanyolitat, unificadora i d’una superioritat supèrbia que fa mal de pair, com ens entendrà la gran majoria dels espanyols que no són precisament del mateix tarannà suposadament obert?
Tornem així al títol del llibre: la paraula contra el mur. Com si sentiren ploure. Els espanyols són immunes a qualsevol raonament que qüestione el seu concepte d’Espanya, únic, immutable i incommensurable... segons ells. Independentment de la seua cultura, creença o mesura democràtica.
Enfront de tot plegat, l’única solució és convéncer-nos que som una nació, que val la pena ser el que històricament som i no el que ells volen que siguem: indígenes colonitzats i contents de ser-ho, mentre ells ens destrueixen dia rere dia com a poble, esborrant la nostra llengua i la nostra cultura.
Com diu el subtítol del llibre: la independència no és un privilegi. És un dret que tots els pobles tenen (que tenim) i que nosaltres no podem defugir, si volem continuar sent nosaltres i no cada vegada més una còpia estrafeta d’ells.

ELS MILLORS CONTES DE LA LITERATURA FANTÀSTICA

Els millors contes de la literatura fantàstica. Joan Solé. Ed. Columna.

L’estiu és bon temps per llegir, i aquest l’estic aprofitant d’allò més bé en aquest sentit.
Acabe de llegir-me aquest llibre de selecció de contes fantàstics i, la veritat és que està molt bé. Hi té una primera part on hi ha els criteris de selecció i una certa bibliografia sobre el tema de la literatura fantàstica que t’obri camins a d’altres obres d’aquest tipus.
La selecció de títols és ben encertada. Hi trobarem contes d’autors clàssics, com ara Baudelaire, Dickens , Kipling, Maupassant, Poe, Stevenson o Wells.
Com que hi ha un poti-poti d’autors, pots triar el teu propi itinerari de lectura o llegir-los tots seguidets. El llibre et permet com un viatge per estils i maneres de narrar diverses i gens avorrides. A mi, de tots els que he llegit, el que més m’ha agradat ha estat La porta al mur, de H.G. Wells. Però n’hi d’altres també de ben curiosos, com ara Wood’stown, d’Alphose Daudet, una fantasia ecologista. O La pota de mico, de W.W. Jacobs, de por. Si encara tenim ganes de més por o, si més no, de desfici inquietant, podem escollir La Venus d’Ille, de Prosper Merimée. Pel contrari, si volem fer un tast de literatura fantàstica a la japonesa, podem triar Tres contes del Japó de Lafcadio Hearn. També pot resultar interessant (i ben irònic) El meu enterrament (discurs d’un boig), de Leopoldo Alas “Clarín” o Sredni Vashtar, de Saki.
En fi, que cadascú hi pot fer la seua tria. Personalment, el recomane. Es fa bo de llegir i serveix molt bé per omplir de significats els buits, de vegades avorrits i xafogosos, de l’estiu.
A la part final del llibre hi ha una breu biografia de cadascun dels autors escollits i també hi trobarem més obres per anar navegant per l’oceà de la literatura.

L'ESGLÉSIA COLONITZADORA

De la desfeta d’Almansa ençà, els valencians hem patit la feina despersonalitzadora d’una església forastera i colonitzadora. Un munt d’homes i dones de religió vinguts de terres de Castella s’ha dedicat a colonitzar-nos lingüísticament i cultural de totes les formes imaginables.
Durant el franquisme i amb el Concili Vaticà II, l’església catòlica va obrir el nas a la predicació i les misses en la llengua vernacla de cada poble. Per eixa època, a València hi havia Marcelino Olaechea qui, ves per on, va tindre la genial idea de dir que la llengua vernacla dels valencians era l’espanyol... i així va fer l’església “valenciana”, continuar predicant en llengua de forasters. Els valencians, magnànims que som, li vam erigir un monument i tot en una placeta històrica de la ciutat de València, just enfront del Museu de la Ciutat. Com més grossa ens la fan, més contents que n’estem.
Amb l’arribada de la transició i tota la Batalla de València, la cúria valenciana es va excusar en l’ús del valencià a la litúrgia que no estava el forn per a rosques... i l’espanyol va continuar tan content i ufanós com sempre al si de l’església “valenciana”.
Després de l’arquebisbe d’origen mallorquí Roca Cabanellas, ens van encolomar un de ben castellà, l’Agustín Garcia Gasco (Queasco, per a alguns).
Amb els successius estatut i estatutet, AVL i tota la pesca, l’Agustín ha seguit a ultrança la seu dèria castellanitzadora. Aquest, un rebordonit colonialista convençut, ha entrebancat, desautoritzat i destruït qualsevol intent de reintroducció del català a la litúrgia, amb tota classe d’excuses ben peregrines. Només recordar com va remoure cel i terra per tal d’impedir la publicació de l’adaptació de la Bíblia al valencià que feren els de la revista Saó i companyia. Alhora, s’ha acostat tant com ha pogut als òrgans de poder econòmic i social més retrògrads de la societat valenciana. Sabuda és la seua “benvolença” cap als dirigents polítics més dretans i corruptes. Ja sabíem que a l’època romana l’església era anomenada la casta meretrix, però la poca vergonya del tal subjecte s’acosta als cims de la barroeria més palesa.
Amb la visita del Papa Benet XVI (contestada i rebutjada per gent de dins i de fora de l’església per l’ús propagandístic i polític que se’n va fer), l’Agustín semblava la fallera major de la diòcesi valentina. Va ser vergonyós. La llengua catalana va rebre el tracte de llengua folklòrica o forastera. El mateix Papa llegint en llengua no normativa i tot allò de la “Xeraputxeta”, referint-se a la Mare de Déu dels Desemparats, tradicionalment i afectuosa anomenada la “Geperudeta”.
Ja fa temps que aquest castellanot colonialista i manaire hauria d’haver-se jubilat i ens haurien d’enviar un altre arquebisbe... i ja veurem. El País Valencià és una pedrera de rectors, bisbes i arquebisbes per a Espanya, però mai no ens n’envien cap de la terra (de les terres de llengua catalana). Sempre ha de ser foraster o d’idees i llengua forastera. Sembla que els valencians estem castigats a rebre bisbes i arquebisbes sense cap sensibilitat (quan no animadversió, com és el cas) cap a la llengua i la cultura nostra. No fóra ja hora que tinguérem alguna alegria?
Clar, com ja m’ha dit alguna vegada algun rector, “és que els valencianistes no aneu a missa”. Potser té raó. Però és que a mi, personalment, se’m fa estrany i teatral (fals, vaja), escoltar una missa o una celebració religiosa en castellà a casa nostra. No me la crec. Què voleu que vos diga? També hi ha certes manifestacions religioses que em resulten una mica “idolàtriques” (tot el tema de les processons, ofrenes...). Però això ja seria un altre tema per a una nova entrada.
Malauradament, corren mals temps per als creients valencians (i no valencians) amb “fauna clerical” com el Garcia Gasco, Rouco Valera, Cañizares i tota la patuleia fent i dient de les seues. Quin fàstic!!! Sort que encara hi ha rectors de poble que fan creïble i quotidià el missatge de Jesucrist.

MARIA DEL MAR BONET

M’acabe de llegir el llibre “Veu de mar. Maria del Mar Bonet”, d’Emili Garrido. Des que fa uns dies me’l vaig comprar a València, ha estat començar-lo i ja no m’he pogut aturar de llegir-lo. N’he devorat les pàgines, àvid de conèixer més coses de Maria del Mar Bonet Verdaguer. Sí, la persona, no només la cantant, que també.
És el segon llibre que llig sobre ella. L’altre era una publicació més petita (Maria del Mar Bonet. Joan Manresa), amb moltes il·lustracions d’aquarel·les fetes per ella. Molt boniques, però era només com fer una ullada breu a través d’una cortina blanca que beslluma al seu món privat. El llibre de què vos parlava primer et descobreix moltes més coses.
Fa molts anys que vaig escoltar per primera vegada la seua veu. Crec que va ser (segur que va ser) en una casset i em vaig quedar impressionat per unes cançons en la meua llengua que em costaven de seguir perquè no n’entenia totes les paraules. No estava avesat al mallorquí i alguns mots se’m perdien en el rierol sonor. Però la veu, la seua veu m’encisava. L’escoltava moltes vegades, durant molts dies. I ja no he parat fins avui d’aconseguir totes les seues cançons.
Maria del Mar Bonet m’ha acompanyat moltes estones de la meua vida, de les bones a les més dolentes. Quan he estat molt desesperat, sempre he trobat conhort en alguna cançó grega o àrab en la seua veu.
No amagaré que guarde amb molta il·lusió una foto que tinc amb ella, feta a la cambra daurada del Palau de la Generalitat, a València. Casualitats, de vegades bellíssimes, que té la vida.
Podria dir només una cançó d’ella que m’agrade? No. N’hi ha tantes! Me'n vénen ara al cap dues: “El pi de Formentor” i “Ciutat preciosa”, per exemple. La primera em serveix de bàlsem quan m’enyore molt de Mallorca. En realitat, totes les que fan part d’aquest CD “Jardí tancat”, però aquesta especialment.
Ha estat curiós comprovar com, a través del llibre, Maria del Mar Bonet va mostrant alguns paisatges i sensacions de Mallorca que jo també he tingut l’oportunitat de conèixer i estimar: carrers de Ciutat, son Marroig, Sa Foradada, el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, Deià, Sóller. Gràcies a les amigues i amics de Mallorca (Lena, Xesca...).
De la segona cançó ja en vaig parlar en un altre moment. Tant en la veu de Nena Venetsanou com en la de Maria del Mar Bonet m’agrada moltíssim.
La cantant parla molt de la Mediterrània com un món de ribes blaves, on tots compartim un llegat ancestral comú, amanit de llengües i sons diversos, que acaben sent-ne un de sol: la música. La Bonet juga amb totes eixes influències i et fa pròximes totes les cançons, encara que vinguen de l’altra banda de la mar. A mi m’agraden sobretot les gregues i aquelles que tenen eixe aire “morú” que no a tothom plau.
Tornant al llibre de què vos parlava, m’he l’he llegit amb la curiositat de descobrir retalls de vida d’una persona que sempre he admirat, no només per la seua coherència d’idees, sinó perquè em parla del meu País amb paraules que entenc, que m’arriben. I, llavors, encara crec que aquest País de Països és possible, és real, no només un desig romàntic i amagat en la memòria polsosa de llibres que ningú llig i d’idees que ningú entén o no vol entendre.
Ella parla de la seua vida, dels seus records, de les seues amors (familiars i no), com parlaries tu de les teues. I descobreixes la persona, la que hi ha darrere de l’artista, que té les mateixes grandeses i misèries que qualsevol ésser humà. Però, tanmateix, la persona real no desdiu gens de la imaginària, de la que tu t’has fet a força d’escoltar-la cantant i de, sense quasi adonar-te, fer-la part, també, de la teua vida pròpia.
Llegint el llibre he aprés més coses de Maria del Mar Bonet, però m’ha obert nous camins a d’altres paisatges, països, cantants, llibres, poesies i escriptors que desconeixia i que, ara mateix, m’agradaria arribar a conèixer.
Ella diu que quan es retirarà se n’anirà, retornarà, a Mallorca. Espere que tarde molt, perquè les seues cançons, les velles i les novelles m’agradaria tornar-les a escoltar en viu, no només enregistrades, en companyia d’Oreto. Aleshores el moment seria màgic del tot.

LES GANGUES DE PARLAR EN VALENCIÀ

Ara farà dues setmanes, Oreto i jo ens n’anàvem de viatge. Com que havíem d’eixir de bon matí des de l’esplanada del centre comercial “Nuevo Centro”, prèviament havíem reservat una habitació a l’Expo-Hotel, que queda ben a la vora. Hi vam arribar una mica abans de les set de la vesprada i ens vam dirigir, amb dues maletes amb un tros de senyera a l’ansa, cap al mostrador on una empleada de l’hotel parlava en anglès per telèfon, i ací comença la història:
- Bona vesprada, teníem una habitació reservada a nom de Francesc...
- ¿Cómo dice?
- Sí, que tenim una habitació reservada a nom de...
- ¿Puede hablarme en castellano? Es que no le entiendo...
- Mire, l’altre dia vam reservar telefònicament una habitació a aquest nom (i li mostre el DNI) i la voldríem ja.
La xica busca nerviosa a l’ordinador i ens en dóna la clau electrònica.
- Sí, aquí està.
- Mire, vull pagar ara amb la targeta.
Li la done, fem el pagament, ens en dóna la factura i ens en pugem a l’habitació, hi deixem les maletes i ens n’anem de botigues.
Tornem a l’hotel al cap d’unes hores i la clau no obri l’habitació. Me n’abaixe i li ho dic a un altre empleat i la clau ja funciona. En pujar a l’habitació, llig la factura i m’adone que figura a nom d’un paio de Barcelona, de nom “Francisco no-se-què”. Me’n torne a baixar a recepció i els ho explique:
- Mire, que m’han fet una factura a nom d’un tal “Francisco” de Barcelona, que no sóc jo. Jo em dic Francesc i sóc d’ací.
Hi ha la mateixa xicota del principi i em diu:
- Sí, ya me había dado cuenta. Es que ha habido un error...
En això que hi arriba el seu cap, jo li done el meu DNI i la targeta i em fa:
- No se preocupe, ahora se lo soluciono. Anularé el primer pago y ya està.
- Molt bé, no passa res. Un error el té qualsevol.
Uns minuts després em dóna la nova factura, jo la repasse i, sorpresa: el meu nom en estranger!
- Mire, que s’han tornat a equivocar. Este nom no és el meu. A mi no em diuen així. (recordeu que en tot moment l’encarregat ha tingut el meu DNI on hi ha el meu nom en català).
- ¿Se la tengo que volver a hacer?
- És clar. Jo no em dic així.
- ...
Uns moments després em dóna la nova factura, aquesta vegada sí, amb el meu nom correctament escrit, i tota la resta en foraster.
Oreto i jo abandonem el dia següent de bon matí l’Expo-Hotel i ens n’anem de viatge.
Ahir, de casualitat, érem en un banc de l’Alcúdia i demane l’extracte de la targeta del mes de juliol i, nova sorpresa! En la relació de despeses s’havien cobrat TRES VEGADES la factura de l’hotel. Tanta de sort que no hi ha cap problema: en tenim la factura i el mateix banc n’anul·la els càrrecs incorrectes i te’ls reintegra.
Fent una reflexió i lligant caps, arribes a una sèrie de conclusions:
La xicota de l’hotel devia veure les senyeres barrades de les nostres maletes i Oreto i jo parlant en valencià, deducció: catalans. Segona conseqüència: tinc un paio de Barcelona a l’ordinador que no conec de res, ha de ser aquest “que me habla en catalán”, tot i que aquell bon home tenia el nom en castellà i jo el tinc en català.
Després, el seu cap, que no em diu en cap moment que no m’entén, fa totes les gestions, no escriu bé el meu nom i, conscientment o inconscient, és capaç d’anul·lar un pagament incorrecte (com així figura a l’extracte de la targeta) i, també, de cobrar incorrectament fins a tres vegades un mateix pagament... Ho va fer volent? Ens volia castigar per no canviar de llengua i gastar la del País? Ho va fer sense voler?
Al final de tot, ens queda, però, la mala llet d’haver estat tractats com a estrangers a casa nostra i la mala consciència que fa palès que tens tots els avantatges si parles en llengua de forasters i que encara hi ha gent que et posa tots els problemes del món (econòmics i tot) si hi fas valdre els teus drets.

ELS VALENCIANS NO TENIM REI

Darrerament s'ha armat un gran enrenou amb la famosa caricatura dels prínceps en aquella revista d'humor. N'hem pogut sentir de tots els colors, tant a favor (moltes) com en contra (poques).

Una vegada passada la febrada, se m'ha acudit reflexionar sobre el paper que té avui dia la monarquia en un estat aparentment democràtic com el que tenim/patim.

Primer de tot: la casa reial dels Borbons actual és l'hereva directa del genocida Felip VÉ que al segle XVIII quasi ens fa desaparèixer del món.

En segon lloc: la casa reial actual no ha estat elegida democràticament per ningú. Va ser imposada per un dictador sanguinari al qual el mateix Borbó en cap fa jurar fidelitat (enlloc no he sentit que n'haja demanat disculpes).

En tercer lloc: la reialesa ens costa molts diners i ningú no ens diu ni perquè ni en què se'ls gasten.

En quart lloc: gaudeixen d'un estatus i uns privilegis insultants per a la majoria dels treballadors i treballadores.

En cinquè lloc: de què ens aprofiten? Quin servei fan, a banda d'omplir les revistes del cor (o l'entrecuix, si molt convé)? Algú sap de què treballen?

Per tot plegat, i d'altres arguments que no vénen al cas, pense que els valencians no tenim reis ni en volem. L'actual casa reial és per a mi com un luxe caríssim que no té sentit en un règim democràtic.

Els diners que ens costa eixa antigalla obsoleta, millor gastar-los en hospitals, escoles, centres de dia per a majors, parcs, jardins, carreteres, repoblació forestal o qualsevol altra necessitat social.

Qui vulga eixos "luxes" que se'ls pague.

De la mateixa manera que a la declaració de la renda hi ha una casella per contribuir a finalitats socials o l'església, per què no una altra on cadascú subvencione, si vol, tota la borbonalla?

Visca la República Social Valenciana!

LA "POLÍTICA LINGÜÍSTICA" DEL PP.

Ahir m'assabentava pel diari "Levante-EMV" que la Conselleria, per boca d'A. Font de Mora, suprimia la Direcció General de Política Lingüística perquè, segons ell, "el valencià ja està del tot normalitzat i no és cap reserva índia" i "nosaltres no fem imposicions, com altres territoris". Fóra cas de riure-se'n si no fóra tan trist... Quina barra! I el cas és que no fan res que no ens esperàrem. La "política lingüística" del PP ha estat clara des del principi: fer desaparèixer el català siga com siga. Això sí, plens de soflames valencianistes... en castellà. Només cal recórrer a les hemeroteques i hi trobarem tots els despropòsits que ha anat fent el PP contra el valencià en tots els llocs on ha tingut el poder. Ara que ja el tenen quasi tot, no ens hauríem d'estranyar de les seues malifetes. Açò encara no s'ha acabat. Continuaran, així que puguen, fent tots els possibles per destruir la nostra llengua i la nostra cultura, si els deixem.

Se m'acudeixen una bona rastellera d'insults que escriure sobre aquest personatge i els de la seua colla. Només en diré tres: mentider, coent i botifler.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA VERSUS ESGLÉSIA?

Ja fa temps que cueja la qüestió sobre l'ensenyament de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i tot el batibull que ve muntant l'església espanyola amb tot l'afer.

Des d'un punt de vista de persona creient (a la meua manera, i amb totes les matisacions que calguen), no deixe de sorprendre'm a cada vegada que escolte bisbes i arquebisbes malparlant d'aquesta assignatura, moltes vegades des de posicions molt intolerants i carpetovetòniques.

Em sembla que la jerarquia espanyola encara no distingeix prou bé entre poder religiós i poder social, per dir-ho d'alguna manera. Igual que ningú no pot pretendre que pense obligatòriament com ell, tampoc no puc pretendre jo que tothom pense com jo veig les coses. Crec que el problema rau que no queda ben clar que hi ha una separació entre l'estat i l'església. Aquesta última sembla que vol recuperar (al preu que siga) espais de poder que tenia en èpoques fosques de la història més recent i no es resigna a la seua situació actual. Em resulta particularment odiosa la connivència de determinades jerarquies amb certs partits d'ideologies ben reaccionàries i poc democràtiques. Crec que estan jugant a un joc molt perillós que pot tornar-se en contra seua. Fins a quin punt és ètic associar una determinada ideologia política (subtilment o descarada) a una cosa tan important com són les creences religioses? I no es tracta de recolzar partits que sembla que s'adiuen més a les idees que preconitza l'església. És jugar al joc de la política sense ser-ne, de partit. Malament per a la imatge de l'església i dels cristians que encara hi creiem.

A mi, particularment, m'agradaria veure fora de les escoles públiques l'assignatura de religió. Pense que aquest tema hauria de romandre a l'àmbit que li és propi: l'església i la catequesi. I, també, als centres que són de caràcter confessional.

Formar ciutadanes i ciutadans en els hàbits democràtics del respecte i la tolerància no és una cosa tan dolenta. És més, la considere molt necessaria en aquesta societat policultural i multiètnica que tenim i tindrem a cada dia més.

AVA GARDNER

Ava Gardner és una de les actrius del cinema nord-americà que més m’ha agradat des que en tinc memòria. Sempre l’he trobada d’una gran bellesa. La recorde en pel·lícules com ara "Mogambo" o "55 dies a Pequín". Però de totes les pel·lícules d’ella que he vist i recorde, la que trobe que més m’agrada és "La comtessa descalça". L’altra que esmentava abans de Pequín, també, per l’exotisme. Però és que en aquella de la ballarina que arriba a comtessa era un goig veure-la des del moment que apareixia a la pantalla. Ava Gardner, anomenada al seu dia "l'animal més bell del món", era d’eixes dones que fan somiar només amb una mirada o amb un somriure. La seua sensualitat inundava totes les seues pel·lícules. Bellíssima i seductora.

LA TARONJA NO FUNCIONA...

I no és que vulga parlar de "Bajoqueta Rock". Parle de la situació de la gent que viu de la taronja. Enguany, a Tavernes, la crisi és greu. Hi ha moltes persones que no podran aguantar molt més temps aquesta situació i hauran de deixar de cultivar els seus camps i buscar-se una altra feina.

Els preus de la taronja fa anys que no fan més que baixar, mentre tota la resta puja sense aturador. Els únics beneficiats: els grans comerços de la taronja. I la cosa pinta encara pitjor per a l'any que ve. Ara no en fa massa, va caure una pedregada a Tavernes que ha fet malbé una bona part de les pròximes collites. I plou sobre banyat.

Jo mateix que, per circumstàncies, m'he hagut de dedicar a aquesta activitat (encara que de rebot, sense agradar-me, i no com a mitjà de vida), estic començant a pensar seriosament deixar les terres ermes. I ja veurem...

Em doldrà, tanmateix, haver de prendre aquesta decisió. Em sent com l'última baula d'una cadena familiar de llauradors que ara desapareixerà. Suors i afanys de molts anys llançats a perdre per l'evolució de l'economia valenciana. I per no haver sabut (o no haver pogut) defensar un mitjà de vida.

Encara recorde haver sentit contar que, fa una pila d'anys, la gent comprava un nou camp amb els beneficis de les collites. I ara això sembla només un miratge impossible.

Molta gent de la Valldigna només veu una eixida a aquesta crisi: els "PAIS". La depredació del territori. Canviar arbres per ciment. Heus ací la qüestió: com es pot pensar que un llaurador ple de deutes i sense cap perspectiva de futur deixarà passar la possibilitat de traure alguns diners que li solucionen momentàniament l'existència?

Ja fa anys que cap govern valencià (ni espanyol) no s'ha preocupat gens dels llauradors valencians, com no siga per aconseguir-ne els vots... Tan fàcil com seria, per exemple, promocionar la beguda de suc natural de taronja als menjadors escolars valencians, o potenciar-ne el consum a gallons amb campanyes de promoció o qualsevol altra idea original i efectiva. Gent que hi pense segur que n'hi ha.

S'acaba el tarongerar, canvia el paisatge i ja veurem què passarà amb Tavernes i la gent que hi viu! Quina llàstima!

LA NIT DE SANT JOAN

Aquesta nit és la nit de sant Joan. Anirem a Tavernes, a ca uns bons amics a festejar la nit més curta i més màgica de l'any. Soparem amb bon menjar i bona companyia a vora mar. I a l'hora adient, ens banyarem a les aigües purificadores de la Mediterrània. Botarem la foguera i pensarem que, si mai és possible la màgia, aquesta és la millor ocasió.

És la festa dels Països Catalans. Arreu de les terres on parlem català, amb tots els accents i matisos que calguen, s'encendran fogueres recordant, de vegades insconscientment, que encara hi ha futur per al nostre poble.

A Beneixama també se'n fan, de fogueres. A més a més, per la nit, hi haurà la tradicional presa de possessió dels nous capitans i capitanes de les festes de moros i cristians de 2007.

I què deuen fer els amics i les amigues de Mallorca i València?

MALLORCA, EL LLOC PERSISTENT DE LA MEMÒRIA.

La ment té eixes coses. De vegades necessite allunyar-me de la realitat poc afalagadora del present i, quasi sempre, em ve aquesta imatge al cap: Mallorca, Es Colomer. Ja fa quasi vint anys que vaig conèixer Mallorca i els seus paisatges i, d'ençà d'aleshores, que hi he tornat sempre que he pogut.

No negaré que estic enamorat de Mallorca. Llevat de Beneixama, enlloc no m'he sentit tant com a casa. Allà tinc amics i amigues que em van acollir (sempre que hi vaig m'hi acullen) molt i molt bé. M'encisen la seua gastronomia, els seus paisatges, el nostre català de Mallorca, la gent... sobretot la gent. Hi viuen persones que ja formen part de la meua vida i a la qual no hi puc renunciar. M'han donat tantes coses intangibles que no es paguen amb diners!

És clar que no tot Mallorca m'agrada. No m'agraden les destrosses urbanístiques que s'hi han fet, encara que, sembla que a València encara els "guanyarem" a fer l'haca en aquest aspecte.

A Mallorca hi ha llocs bellíssims, molts. Però si n'haguera de triar un, per a mi seria aquesta vista: Es Colomer i tota la badia. Sempre que vaig a Mallorca demane als meus amics d'allà que m'hi porten. Elles i ells, amb cara de circumstàncies i més paciència que un sant, m'hi duen i jo tan feliç!

Ara mateix m'enyore de Mallorca. tinc ganes de tornar-hi amb la meua dona i fer una besada a algunes aigües clares de la mar.

BOTIFLERS DE NOVA PLANTA

Segons sembla, la gent del partit guanyador farà hui a Xàtiva la celebració de la seua victòria electoral. Diuen que volen omplir la plaça de bous de la ciutat de gom a gom. L'alcalde, l'inefable Rus, els la deixa volenter. Com no podia ser d'una altra manera amb una persona que té una sensibilitat valencianista d'una finor semblant al paper de vidre.

Xàtiva, havia de ser Xàtiva. No és cap casualitat. Tres-cents anys d'Almansa, tres-cents anys de socarrats i socarrades, però la memòria continua. La nostra i la d'ells. Ho tenen molt clar: provaran d'humiliar-nos sempre que podran.

Xàtiva la cremaren fa tres-cents anys, i ells no volen que ho oblidem, que van guanyar, i ens ho refregaran pels morros sempre que puguen, amb totes les músiques i fanfàrries que calguen. I els venuts espanyolistes panxacontents els obriran les portes i els culs de bat a bat perquè s'hi senten ben còmodes.

Lladres que entreu per Almansa, amb la història us trobareu:

Cançó de Lluita

Valencians, prou de temps s'allunyàrem
oblidant-nos que érem germans.
Ajuntem-nos, que ja ha arribat l'hora
de ser lliures i ser valencians.

Ja sobre els camps d'Europa
pertot arreu esclaten
les flors que són els símbols
de pàtria i llibertat,
i mentre altres cullen
els fruits de la victòria
el Poble Valencià
no pot estar parat.

Valencians, defensem nostra terra
contra lladres, botxins i tirans,
ajuntem-nos, que ja ha arribat l'hora
de ser dignes i ser valencians.

Junt a la nostra mar
i al cim de la muntanya,
la voluntat del poble ens ha posat un niu;
de front, a l'aire lliure
el nostre pit s'eixampla
i al bes del sol que abraça
el nostre cor reviu.

Valencians, defensem nostra terra
contra lladres, botxins i tirans,
ajuntem-nos, que ja ha arribat l'hora
de ser dignes i ser valencians.

(Versió actualitzada de la Cançó de Lluita o Cant de Redempció de Maximilià Thous)

RITA, EL PENSAMENT BUIT.

Darrerament s'ha publicat un llibre que es diu "Rita Barberá, el pensamiento vacío", de Josep Sorribes i editat per Faxímil Ediciones Digitales. En aquesta obra l'autor ens explica de manera fefaent el que suposa per a València tenir com a alcaldessa Rita Barberà.

Fa feredat llegir com és de buit i llunyà el pensament d'aquesta dona que porta vint anys dirigint amb mà de ferro els destins d'una ciutat tan important per al nostre País.

A partir de moltíssimes dades extretes dels discursos, entrevistes i pàgines web de Rita, ens anem adonant com tot el govern de Rita es podria resumir en una gran campanya d'imatge: tot són "eventos" i una gestió municipal discutible. Per no parlar dels assumptes poc clars que l'autor del llibre denuncia, sobretot pel que fa als projectes urbanístics.

Tan bonica com és València i quina pena que em fa.

Si voleu descarregar-vos gratuïtament el llibre sobre Rita, només heu de cercar l'adreça següent: www.faximil.com.

El llibre pot ferir la sensibilitat llibertària i democràtica de qui el llija. N'esteu avisats.

EL PATI DE L'AMBAIXADOR VIC

Fa unes setmanes vaig anar a València, al Museu de Sant Pius Vé per tal de veure-hi una exposició sobre la Batalla d'Almansa. Passejant per l'edifici, em vaig topar de nassos amb la reconstrucció del pati, claustre o cortile de l'ambaixador Vic (crec que més que reconstrucció, se n'ha de dir "anastilosi"). Va ser construït cap al 1527 i va durar en peu fins la destrucció del palau en 1860. Quasi cinc-cents anys després de ser construït i quasi cent-cinquanta d'haver estat ensorrat, torna a estar dret. La veritat és que feia molt de temps que la volia veure i no ho havia pogut fer. En vaig quedar encantat. És un pati d'una bellesa corprenedora. He de reconèixer que m'hi vaig emocionar molt. Vaig estar-m'hi ben bé un quart d'hora en silenci assaborint eixa meravella. Vaig pensar (una vegada més) en la quantitat de monuments patrimonials valencians que hem deixat perdre per desídia o mala sort. He llegit a la premsa molts comentaris d'especialistes en art que es queixen d'aquesta reconstrucció. Jo, que no en sóc especialista, només puc dir que m'agrada molt. I que encara m'hauria agradat més que el palau sencer de l'ambaixador Vic estiguera en peu.

NENA VENETSANOU, UNA VEU MEDITERRÀNIA

Haig de confessar que vaig conèixer Nena Venetsanou gràcies al disc "Un pont de mar blava" de Lluís Llach. Des que la vaig escoltar cantar amb eixa veu prodigiosa, no vaig parar fins que en vaig aconseguir alguns cd's. El primer de tots en va ser "Icones". On vaig descobrir que hi havia la cançó "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”, (OMORPHI POLI, ciutat preciosa) que jo ja havia escoltat abans en la veu de Maria del Mar Bonet. Les dues amb lletra de Iannis Theodorakis i música de Mikis Theodorakis. Es tracta d'una de les cançons d'aquesta cantant grega que més m'agraden. N'hi ha d'altres, però ja en parlaré una altra vegada. Si sabera com posar al meu blog aquesta cançó en les dues versions (la grega i la catalana) la hi inclouria. Com que no en sé, només puc posar-hi la lletra de la versió catalana:

CIUTAT PRECIOSA "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”

(Iannis Theodorakis - Mikis Theodorakis)

Ciutat preciosa

de música i carrers,

engronsen les teulades

els nius del teu alè.

Un sol de mans furtives

neteja a les parets records de cendra.

Muntanyes i secà

envolten la ciutat que dorm a Grècia.

Al vespre vindré a cercar-te

abans que la lluna

acaroni

ta roba

amb nacres del mirall del port.

Al vespre vindré a cercar-te.

La nit camina

tancant-ho tot al seu pas,

la pàl·lida carícia

esborra la ciutat.

PRIMAVERA, TEMPS DE ROSELLES

Cada any espere amb una certa ànsia l'arribada del bon temps. Hi ha un moment, just quan comencem a despertar-nos de l'hivern i la primavera ja està avançada que, de sobte, el verd dels camps s'ompli del vermell de les roselles. És un goig contemplar milers de taques vermelles que s'escampen per ribes, camins i d'altres llocs.

La rosella és una de les flors que més m'agraden. Em fa feliç contemplar les roselles ensenyorir-se del paisatge íntim de la geografia que més estime, la del meu poble. Com que és tan fràgil, la rosella fa mal de conservar una vegada collida. Per això m'estime més veure-les en el seu ambient natural i, de passada, gaudir d'una estona de naturalesa. Per cert, la foto no és meua, és del bon amic Miquel Mas, de Beneixama

EL FEIXISME BLAVER, UNA ALTRA VOLTA...

Hi ha vegades que sembla que el temps no passe. Fa anys i anys que els valencians patim els atacs dels blavers neo-feixistes espanyols. I, una vegada més, ca Fuster i el seu monument, a Sueca, han tornat a ser el centre dels seus atacs (en agost de 2006 ja ho havien fet, com abans). El País Valencià és com un camp on s'amaguen corrents del feixisme franquista més ranci i les autoritats no fan res per aturar-lo.

Encara no en fa massa, veia el documental "Del roig al blau" i era talment com llavors. Sols que ara no hi posen bombes. Abans com ara, la ignorància crea monstres, i dubte molt que aquesta colla de gentola desinformada que ha fet les pintades haja llegit mai cap obra de Joan Fuster.

És una llàstima que tota l'energia d'aquests ignorants no la canalitzen en forma positiva de valencianitat.

JA EN TENIM PROU...

Aquest proper dilluns dia 30, el diari "Levante-emv", repartirà el DVD de "Ja en tenim prou". No us el podeu perdre. Jo ja l'he vist.

JA EN TENIM PROU D'ATACS AL NOSTRE CATALÀ.

JA EN TENIM PROU DE MENTIDES A LA TELE.

JA EN TENIM PROU DE D'ESPECULACIÓ URBANÍSTICA.

JA EN TENIM PROU DE POR A PARLAR CLAR.

JA EN TENIM PROU DE CENSURES.

PERQUÈ LA LLIBERTAT NECESSITA RESPIRAR UNA MICA AL NOSTRE PAÍS

FLOR DE NEU I EL VENTALL SECRET

Es tracta d'una novel·la de l'escriptora nordamericana, d'ascendència xinesa, Lisa See. Feia temps que em volia llegir aquest llibre, però només el trobava en castellà. No vaig parar fins que en vaig aconseguir la versió catalana.

Es tracta d'una nove·l·la que m'ha agradat molt i molt. Ens conta la història de dues xiquetes xineses, l'Assutzena i la Flor de Neu. No són de la mateixa condició social, però arribaran a ser laotongs o "ànimes bessones". Les dones d'aquesta època, les acaballes del segle XIX, en una regió remota i aïllada de la Xina d'aleshores no tenen cap més dret que obeir i actuar com s'espera d'elles, per no deshonorar la família. La unió amb una altra laotong és tan important com un bon matrimoni, que s'estableix per voluntat pròpia i s'hi busca una camaraderia emocional i una fidelitat eterna. El matrimoni és quelcom que no es tria. S'hi arriba, i ja està.

En aquesta època estranya, la bellesa de les dones es mesura per la petitesa dels seus peus. Això implica patir des de menudes la trencadura dels ossos dels peus i arriscar la pròpia vida per tal d'aconseguir uns peus el més petis possibles. Per poder comunicar-se entre elles, en un món dominat pels hòmens i les tradicions, les dones han inventat un llenguatge secret, el nushu. Es pot usar per escriure cartes,cançons, autobiografies, lliçons d'obligacions femenines, oracions a la deessa i, per suposat, contes populars. Es pot escriure, brodar o pintar sobre una tela o un ventall. Però la regla més important del nushu és que no arribe a ser descobert pels hòmens.

La Flor de Neu i l'Assutzena viuran unides per un lligam més fort que un matrimoni, però les seues vides discorreran per camins ben diferents i oposats al que un podria suposar pels seus orígens.

Com és natural, no contaré el seu final, però sí que és una novel·la que enganxa. i que ens endinsa en un munt de tradicions i d'imatges que et fan que quasi no pugues parar de llegir.

300 ANYS D'ALMANSA

Aquest dimecres hem recordat l'aniversari tràgic: "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança". Dol saber la història pròpia i totes les malifetes que ens han fet. Però cal saber si volem tornar a ser. Em fa vergonya veure les nostres (?) autoritats fent el babau i "ofrenant" sense parar. Tanmateix, alguna cosa es mou al nostre País. Ja hi ha molta gent que no s'aconforma amb el nostre present de colònia espanyola. Hem de mirar al futur sense oblidar el nostre passat. La nostra llengua i la nostra cultura depenen de nosaltres. Per un País Valencià lliure i sobirà.

"COMO AGUA PARA CHOCOLATE"

Aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Laura Esquivel, va ser una sorpresa per a mi quan la vaig veure per primera vegada ara fa uns anys. Es tracta d'una de les pel·lícules del cinema mexicà que més èxit ha tingut. Conta la història de Tita (Lumi Cavazos), filla petita d'una matriarca autoritària, Mamá Elena (Regina Torné) qui, per tradició familiar, decideix que l'ha de cuidar fins que es mora i, per tant, mai no es podrà casar. El problema apareixerà quan Tita s'enamore de Pedro (Marco Leonardi). Tot el pes de la tradició caurà al seu damunt. Pedro es casarà (a desgrat seu) amb la germana de Tita i començarà tota la seua desgràcia... Enmig de tot plegat, la màgia de la cultura mexicana indígena i l'amor i l'art de la cuina que trobaran en Tita el catalitzador per aconseguir enganxar-te. Tita domina l'art de la màgia culinària i l'usarà per a aconseguir triomfar en l'amor malgrat totes les dificultats. L'amor, la passió i el bon menjar embolcallen una història d'amor quasi impossible enmig de la revolució mexicana. Hi ha imatges d'una bellesa plàstica increïble. La història és un conjunt d'altres històries més petites que van lligant-se fins aconseguir contar-nos poc més de cent anys de la història de Mèxic. Crec que dec haver vist aquesta pel·lícula almenys cinc vegades i, tot i això, sé que encara la veuré alguna altra vegada més.

QUAN ACABARÀ AQUESTA GUERRA ABSURDA?

Quasi cada dia podem saber de noves matances de persones a l'Irac. Les imatges de cossos destrossats, ferits, planys i plors són ja les habituals. Però no per això deixen de commoure'm. Si totes les guerres són absurdes, l'origen d'aquesta encara ho és més. La mentida de les armes de destrucció massiva encara fa més sagnant (si es pot) tot plegat. De vegades, em pregunte: els deixarà dormir tranquils la consciència a aquells tres de la foto de les Assores? Jo, personalment, fa temps que patiria d'insomni. Que s'acabe ja, és el que caldria. Que eixe país esdevinga una nació tranquil·la i democràtica.

NO AL TANCAMENT DE TV3

CANÇÓ D'AMOR A LA LLIBERTAT.

LLUÍS LLACH

Ni sé com, Llibertat,

hem vestit la teva imatge en el temps;

per no haver-te conegut

t'hem ofert cançons d'amor

per a fer-te un poc menys absent.

La Llibertat,

aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,

poc a poc l'abarateixen, meu amor;

sabent-nos enamorats,

venen ombres del teu cos

per calmar la nostra antiga set,

però així no ets tu.

La Llibertat,

aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I potser, Llibertat,

ets un somni fet bandera, tant se val.

Cridarem sempre el teu nom

com si viure només fos

ésser pelegrí a la teva font.

La Llibertat,

aquesta dama encadenada que ens està esperant.

NO AL TANCAMENT DE TV3.

SI AL DRET A TRIAR.

LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT

Enguany la cultura catalana participa com a convidada d'honor a la "FRANKFURTER BUCHMESSE" . Es tracta de la mostra de llibres més important del món. Totes les editorials hi presenten les seues novetats. És la finestra llibresca de les cultures. La nostra hi serà present. Hi ha hagut un agre debat sobre si els escriptors i escriptores "catalans" (sic) que escriuen en castellà també hi havien d'anar. Finalment s'ha resolt com calia: només hi aniran els qui escriuen en català. Només faltaria.

Era fàcil d'imaginar (i no per això menys trist) que les autoritats valencianes no hi col·laborarien. Això seria ser una societat normal, però com que"Ells" no ho volen que sigam, de normals, vull dir, doncs així ens va. No tinc ganes d'esmentar ací totes les barbaritats que el govern del PP ha fet i fa contra la nostra llengua. Qui vulga saber-ne més, que vaja a les hemeroteques i, si ho aguanta, enhorabona. Jo no. Una vegada més, tota la colla dretana, espanyolista i botiflera fa valdre el seu poder político-lingüístic. Malgrat el menyspreu del nostre (?) Govern, hi haurà representació valenciana a la fira de Frankfurt. Que es foten! No podran amb nosaltres, espere.

Tant de bo hi haja un canvi de govern a partir de maig i aquesta gentola del PP se'n vagen a fer experiments de genocidi lingüístic a l'Antàrtida o encara més lluny.

FALLES, CANAL 9 I POLÍTICA

Les falles.

Formen part d'una determinada manera d'entendre la festa. Jo col·labore corregint el llibret d'una falla de Tavernes. Em molesta particularment el munt de tòpics repetitius que, any rere any, hi veig reflectit: la bellesa única de les falleres majors, l'olor de la pólvora, una visió massa igual del ser valencians (de vegades, "espanyolitat carrinclona") i molt de bla, bla, bla. Però no tot em sembla negatiu. Des que fan falles a Tavernes, és cert que el valencià hi és ben present. Ara, amb tot això dels premis a l'ús de la llengua, les falles s'hi escarrassen a veure qui ho fa millor. Bona pensada. M'agradaria que aquest ambient de valencianitat s'estenguera a tot l'any i no només a uns dies de disbauxa i "kale barraka" sorollosa.

Canal 9.

La festa fallera soluciona molt la programació d'aquesta cadena de televisió. Ja poden haver passat notícies importants a qualsevol banda del territori o del món. Té igual. Falles, Magdalena, Fogueres, Moros i Cristians, Tomatina i qualsevol altra festa tradicional hi té cabuda. Visca la televisió antropològica! Quan hi ha falles, tots som fallers i falleres televidents. Em sembla una passada això de transmetre les mascletades com si fóra l'esdeveniment més important. I eixes imatges dels pirotècnics i les falleres majors amb eixe valencià ortopèdic: "Zennyó piroténni, pót encendre la maccletà!". No hauria de ser requisit imprescindible per a ser fallera major el parlar català habitualment? Segur que els de la JCF (que no vol dir: Jesús, com foten!, sinó Junta Central Fallera) les trien a pols castellano-parlants profundes.

Política.

Amb les falles , els polítics capitalins del PP trauen una rendibilitat que fa fàstic. I justament a l'hora de dinar, per provocar-te un tall de digestió o qualsevol altra cosa. A la crida, les mascletades, l'elecció de les falleres, tot, ad maiorem gloriam PPòrum. Servit i desvirtuat per obra i gràcia dels bruixots i fetillers polítics de Canal 9. Per què s'ha de promocionar la idea que tots/es els valencians/es hem de ser pro-fallers com una única manera de sentir la valencianitat? Encara no han superat les bajanades folclòriques que es canten a "l'himne regional".

TIRANT LO BLANC

Haig de reconèixer que sóc un enamorat d'aquesta novel·la. Des de la primera vegada que la vaig llegir sempre hi torne a cada cert temps. És cert que no totes les parts de l'obra són igual d'entretingudes, però les aventures de Tirant i Carmesina, em semblen d'una sensualitat extraordinària. Fruesc molt del registre literari, tan correcte i, malauradament, tan llunyà de la mitjana del nostre poble. Em fa molta ràbia quan pense com hem anat perdent paraules des del nostre català medieval fins a l'actualitat. És clar que cal salvar ací totes les excepcions honorables, com aquelles persones que, sense haver-lo estudiat, l'han mantingut per herència de pares i mares a fills i filles. Per qüestions de pura biografia personal, m'he criat en un ambient catalano-parlant de dues comarques ben diferents, la Safor i l'Alcoià. Això m'ha permès aprendre paraules i expressions de totes dues zones i que m'han fornit d'un vocabulari tradicional que trobe especialment interessant. Més avançat en el temps, m'he trobat amb el català de la Ribera, tot un descobriment. Quan compare aquests tres registres i el del Tirant lo Blanc, encara em sent orgullós de l'herència lingüística del meu país.

DEL PLAER DEL MENJAR (1)

M'agrada menjar i m'agrada la cuina. Menjar (i cuinar) és un més dels plaers de la vida. Gaudir d'una bona menjada, amb companyia adient i en un ambient relaxat és una bona manera de passar l'estona. M'interessa molt la cuina tradicional, però també la que es fa ara mateix.

Des de ben menut he tingut la sort de poder escorcollar dins d'eixe món (aleshores secret i, segons com, vedat als hòmens) de la cuina de casa. Recorde com en un somni la meua àvia Àngela trafegant per la cuina mentre feia la picada per al "guisat". Ma mare i les meues tietes van fornir de detalls i saviesa antiga algunes receptes que guarde com un bé preuat. He de dir que una de les persones que més ha influït en la meua manera de cuinar ha estat la meua tieta Angelita. Ella cuinava amb coses senzilles plats saborosos. No he aconseguit, però, donar eixe "toc" a alguns plats que ella brodava.

Tots tenim memòria, i diuen que la dels olors i els sabors és una de les que queda més marcada. Jo, despistat de mena com sóc, tinc, tanmateix, alguns records a la memòria que no se m'esborren. Tanque els ulls i encara ensume l'olor del pa acabat de coure, dels rotllets d'anis, de les mones, de les botifarres de ceba que omplien la meua Beneixama d'infant.

Segur que a l'univers dels records, el d'una taula ben parada sempre resultarà agradable. Potser més endavant hi torne.

Una bona visió de tot plegat, ens la pot oferir la pel·lícula "El festín de Babette". Tot un plaer per a la vista poder gaudir de la preparació d'un tiberi digne d'un rei per a unes persones que, per imperatius religiosos, dissimularan tot el que puguen el plaer que els produeix fruir-ne.

Com usar bé de beure e menjar

Qüestionejaven antigament en diverses estudis alcuns notables mestres e estudians qual manera de menjar és pus religiosa e pus honesta e pus portable e menys curiosa en christianisme, pensant comun viure de la gent, e pensada la manera de lurs convits, e pensades despeses comunes ab les extraordinàries que a vegades se esdevenen per ventura, e pensades totes les circunstàncies e unes coses ab altres. E fo concordat per la pus sàvia e sana part diverses vegades en presència mia, que nació catalana vivia pus loablament, unes coses ab altres, que nació christiana del món.

E a provar aquesta cosa foren aportades les següents probacions: La primera sí és, car nació catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú, car en vida comuna cascú és content menjar a dinar cuyna ab carn o ab peix, [e a sopar peix] o ous o qualque cosa altra simpla en sa valor. Com, donchs, açò sia covinentea, e les altres nacions facen més o menys, appar, donchs, que la nació catalana ne ús mils que les altres.

[...] Per aquestes, damunt dites rahons, [provaven] los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la verfitat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món. Los ytalians són fort temprats en menjar, mas beuen massa curiosament, no en quantitat, mas en preciositat de vins, que fan grans tacanyeries en la manera del beure, així com damunt és ja dit.

Del llibre Com usar bé de beure e menjar: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià