FOCACCIA DE GAMBES I CEBA

La focaccia dóna molt de joc. Aquesta vegada he pensat a alleugerir-la una mica (ai el règim!!), tot canviant alguns dels elements del recapte.

FOCACCIA DE GAMBES I CEBA

INGREDIENTS:
400 g de farina
25 g de rent fresc
1 got d'aigua tèbia
1 pessiguet de sucre
1/2 got (dels de vi) d'orenga seca
3 cebes grosses
720 g de cuetes de gamba congelades pelades
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
100g de formatge baix en calories (268 Kcal/100g)
Pebre blanc
Oli per a les mans (per poder escampar la massa millor)

PREPARACIÓ:

Tamissem 200 g de la farina sobre un llibrell. Posem a escalfar l'aigua fins que estiga tèbia. Li afegim el pessiguet de sucre i el rent esmicallat i remenem tot bé fins que els elements es mesclen. Ara l'aboquem sobre la farina i la mesclem bé amb l'ajut d'un cullerot.
Passats dos o tres minuts, tamisem la resta de la farina i la incorporem a la primera barreja. Ara afegim 1 de les cullerades d'oli i l'orenga a la massa. Tornem a mesclar-ho tot bé. Amb plàstic de cuina, tapem el llibrell i el deixem al frigorífic perquè puge la massa durant cinc hores.
Mentrestant, preparem el recapte. Pelem les cebes i les tallem a rodanxes fines. En una paella antiadherent posem a escalfar l'altra cullerada d'oli. Hi aboquem la ceba i l'anem sofregint a foc molt baix fins que quede ben dauradeta sense que es creme. En estar, l'en traiem i la reservem.
A la mateixa paella hi afegirem les cuetes de gamba pelades i les anirem fregint fins que estiguen cuites, però no massa, que si no queden seques. En estar, com que hauran amollat molt de brou, les colem i les reservem. El suc de la ceba i les gambes, el podem guardar i usar per a un altre plat.

Quan falten dues hores per a usar la massa, la traiem del frigorífic i la deixem a temperatura ambient perquè acabe de llevar.
Posem a escalfar el forn a dalt i a sota a 240 graus.
Untem una safata de forn amb una mica d'oli. Damunt col·loquem un full de paper de forn. Tornem a untar amb una mica més d'oli.
Ara aboquem la massa a la safata i amb les mans untades amb una mica d'oli l'estirem per tota la safata de manera uniforme. En estar, distribuïm la ceba per damunt. Seguidament, les cuees de gamba. Ara empolvorem una mica amb pebre blanc. Tallem les làmines de formatge sobre la coca i les distribuïm bé.
Enfornem la focaccia durant uns vint o vint-i-cinc minuts i l'anem mirant de manera que quede el formatge ben daurat i tot ben cuit i saborós.
És una focaccia molt bona i més lleugera que d'altres (2662 Kcal totals), 333 Kcal per ració (8 racions)). No és ben bé de règim, però, com sempre, es pot compensar una menja més calòrica amb les de la resta del dia.

SALMOREJO CASASSÚS

El "salmorejo" és un plat fresquet, adequat per a l'època de les calors, propi d'Andalusia, de la zona de Còrdova. La recepta bàsica duu: tomata, pa, all, oli i sal. Pot dur our dur, encenalls de cuixot o de bacallà. La recepta que us propose no és exactament la mateixa, sinó la que em va proporcionar Enric Casassús. L'Enric és el magnífic cuiner que té l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Fa uns arrossos, uns dolços i de tot boníssim. Temps enrere vam dinar allà i hi havia "salmorejo" a la carta del dia. Mai no l'havia tastat i m'hi vaig decidir. El vaig trobar boníssim i li'n vaig demanar la recepta. Per això, com que la recepta és la seua, he rebatejat aquest "salmorejo" així.

SALMOREJO CASASSÚS

INGREDIENTS:
(Per a 4 persones o 3 ben menjadores)
4 tomates de ramellet mitjanes ben madures
La meitat del pes de les tomates de pa dur
1/2 pebrot verd (jo n'hi vaig posar 1 de vermell)
1 all cru
4 maduixots grossos (pot ser, també, meló d'Alger o de tot l'any)
Oli d'oliva de Beneixama
1 raig de vinagre
Sal
Aigua (n'hi vaig posar 1 got ple)
2 ous durs

PREPARACIÓ:
Posem al fons d'un bol alt el pà fet miques perquè vaja amerant-se dels diferents líquids. Després hi aboquem les tomates fetes a trossos, el pebrot llescat (sense les llavors!!), l'all, els maduixots, oli d'oliva de Beneixama (3 cullerades soperes rases), el vinagre, la sal i l'aigua. Ho passem per la batedora fins que tinga la consistència d'una crema (més espessa que el gaspatxo andalús).
Mentrestant, podem posar a bullir els ous si no els havíem bullits abans. En estar, els pelem i els ratllem amb l'ajut d'un rall de forats grans.
Deixem el salmorejo un temps al frigorífic perquè estiga més fresquet (segons el gust de cadascú).
Col·loquem el salmorejo en uns bols i per damunt unes quantes cullerades d'ou dur ratllat.
Si volem, podem passar el salmorejo pel colador xinés perquè quede més fi, però a mi m'agrada més així, espesset. Segons que em va explicar Enric Casassús, la dolçor de la fruita contraresta l'acidesa dels altres elements. A més, també ens va dir que MAI s'hi ha de posar ni ceba ni cogombre.
Se m'havia oblidat explicar que, si fem aquesta recepta per a 4 persones vénen a ser unes 200 Kcal per ració. És un plat que assacia bona cosa.

LA RATLLA DE SANT MARTÍ A BENEIXAMA

Ara deu fer quasi dues setmanes, es va produir un fenomen atmosfèric a Beneixama molt bonic: enmig d'una tempesta sobtada, entre llums i pluja, va aparèixer-hi un preciós arc de Sant Martí. La forma "ratlla de Sant Martí" és una denominació ben valenciana, com demostra l'Eugeni S. Reig. Amb aquesta denominació l'he sentida a Tavernes de la Valldigna i menys a Beneixama. Va ser qüestió de minuts anar a casa, agafar la màquina i posar-me a fer fotos mentre continuava plovent. Les imatges del natural eren molt més boniques que a les fotos, però crec que poden valdre com a testimoni. En un moment donat, fins i tot, n'hi van aparèixer dues, de ratlles de Sant Martí.

Els dos arcs des del meu carrer.

Els dos arcs des del camp.

Una altra visió dels dos arcs de sant Martí

POLLASTRE EN SALSA DE TOMATA I PORRO

Aquest plat ha resultat boníssim. Ha estat novament per tal d'aporfitar verdures que estaven oblidades al calaix i amb risc de caducar, i alguna que altra cosa del "fons de rebost". És un plat més calòric de l'habitual i s'hauria de compensar amb la ingesta de calories de la resta del dia. Aquest ha resultat entre unes 450-500 Kcal per ració.

POLLASTRE EN SALSA DE TOMATA

INGREDIENTS:
(Per a 4 persones)
4 besanques (=recuixes) de pollastre menudes
4 cuixes de pollastre mitjanes
6 tomates de ramellet (ben madures)
2 porros
1 l de brou de Nadal "Aneto"
1/2 l d'aigua
2 cullerades soperes d'oli d'oliva de Beneixama

Per a l'acompanyament:
100 g d'arròs basmati

PREPARACIÓ:

En una cassola fonda aboquem les dues cullerades d'oli. En estar ben calent, sofregirem els trossos de pollastre fins que estiguen daurats per totes bandes sense cremar-se.

Mentrestant, anem tallant els porros nets a rodanxes fines. Ratllarem, també, les tomates.

Quan el pollastre estiga ben daurat, l'en traiem i el reservem en una plata. En el mateix oli, fregirem les rodanxes de porro a foc baix fins que queden ben daurades. Ara serà el moment d'abocar-hi la tomata ratllada i continuar sofregint fins que estiga ben confitada. És un procés llarg, però val la pena.

Quan estiga ben confitada, hi abocarem el pollastre i li pegarem unes quantes voltetes. Passats uns minuts, hi abocarem el brou i l'aigua. Pugem el foc i fem que arrenque el bull. En aquest moment, l'abaixarem i continuarem coent a foc molt lent durant ben bé tres quarts d'hora o fins que el brou s'haja reduït a poc més o menys la quantitat de tomata que teníem al principi. Com que el brou comercial ja disposa de sal suficient, no caldrà afegir-n'hi.
Passat aquest temps, ja podrem servir-lo acompanyat d'una tasseta de d'arròs basmati cuit.

FOCACCIA DE VERDURES

La massa de la "focaccia" em va semblar que podia anar bé per a fer altra classe de coques. Per això, tot modificant la recepta original, em vaig idear aquesta altra mena de coca. No és precisament de règim, (dividida en 4 parts ve a tindre unes 540 Kcal per ració), però també es pot compensar amb les altres menjades del dia.

FOCACCIA DE VERDURES

INGREDIENTS:
500 g de farina de blat
1 pastilla de rent de 25g
1 got i mig d'aigua
1 pessiguet de sucre
2 carabassetes (=carbassons)
2 cebes grosses
2 pebres vermells (=pebrots)
Sal
2 cullerades d'oli de Beneixama
1/2 got (dels de vi) d'orenga seca
Pebre blanc
6 làmines de formatge baix en calories (268 Kcal/100g)

PREPARACIÓ:
Tamissem la farina. Posem la meitat de la farina en un bol. Dissolem el rent en l'aigua tèbia amb el pessiguet de sucre. L'afegim al bol i mesclem amb una espàtula. Ens esperem dos o tres minuts. Hi afegim la resta de la farina, una cullerada d'oli de Beneixama, un polset de sal i l'orenga. Remenem amb l'espàtula fins que es mesclen els ingredients. Tapem el bol amb un plàstic de cuina i ho col·loquem al frigorífic. Aquesta vegada l'hi vaig deixar durant només cinc hores.

Mentrestant, podem anar preparant els ingredients. Per tal de no afegir-hi més calories, aquesta vegada he cuit les verdures al microones. Primer la ceba. Una vegada pelada i tallada a rodanxes no massa grosses, la coem en un llibrell durant 8 minuts a màxima potència, en dues tandes i remenant entre tanda i tanda. La carabasseta, tallada a rodanxes primes, també la coemde la mateixa manera. Quant al pebrot vermell, una vegada llescat en cru i sense llavors, també el coem al microones, però només durant 6 minuts en dues tandes de 3.
Quan han passat les cinc hores, he tret la pasta del frigorífic i ja havia llevat molt i estava tota ullada. S'ha quedat fora durant dues hores més.
Mitja hora abans de preparar la safata, posem a escalfar el forn a 240 graus a dalt i a sota.
En una safata de forn, untada amb una mica d'oli, col·loquem un full de paper de forn i l'untem també amb una mica més d'oli (tot plegat no arribarà a una cullerada).
Aboquem la massa sobre la safata i amb les mans untades d'oli la repartim per tota la superfície. Ara col·locarem per damunt de tot la ceba ben repartida. Empolsimem amb una mica de sal. Seguidament, la carabasseta i el pebre vermell. Tornem a empolsimar amb més sal i una mica de pebre blanc.
Tallem el formatge a rectangles i el repartim per la superfície com un escaquer. Si se'n vol posar més, doncs, se n'hi posa.
Enfornem la safata i vigilarem que es coga així durant uns 20 minuts. Passat aquest temps, li connectem l'aire i seguim coent la focaccia durant 3 o 5 minuts més. Ara és quan més hem de vigilar la coca, perquè se'ns pot cremar amb molta facilitat.
Traiem la coca del forn, ens esperem uns cinc minuts i ja ens la podem menjar.

COPA DE FRAULOTS AMB IOGURT NATURAL I DE LLIMÓ

Ara és temps de fraules (=maduixes) i fraulots. N'he trobat uns que feien un aspecte boníssim i m'he posat a preparar aquestes postres tan senzilles, saboroses i poc calòriques (unes 120 Kcal per ració).

COPA DE FRAULOTS AMB IOGURT NATURAL I DE LLIMÓ

INGREDIENTS:
100 g de fraulots (=maduixots) madurs
1 iogurt natural 0% de greix
1 iogurt natural sabor llimó 0% de greix
2 cullerades d'edulcorant en pols (aspartam)


PREPARACIÓ:

Rentem els fraulots, els escorreguem i, llavors, els llevem la part verda. En reservem quatre o cinc dels mes grans i bonics. La resta, els tallem a bocinets ben xicotets.

Obrim el iogurt de llimó i el remenem amb la cullera perquè quede cremós.

Obrim el iogurt natural, li afegim l'edulcorant i el remenem, també, perquè es quede cremós.

Agafem una copa alta i bonica i hi posem una capa de maduixots capolats. Ara, una capa del iogurt de sabor llimó. Damunt, més fraulots tallats menuts. Ara una altra capa de iogurt natural.
Tallem els fraulots que havíem reservats en quatre parts i els anem distribuint damunt de les copes, que quede boniquet. Una estoneta al frigorífic i a gaudir-ne!!!
Per cert, aquest és el post de cuina que en fa 100!!!!

ARRÒS AMB VERDURES I CLOÏSSES ROSADES

Avui, per a dinar, calia continuar amb el règim i preparar alguna cosa mengívola. Per això, tot buscant pel rebost i per la nevera (eixe lloc d'exili d'aliments), m'he ideat una solució "acceptable" (unes 300-340 kcal per ració) . No és cap meravella, però es pot menjar.

ARRÒS AMB VERDURES I CLOÏSSES ROSADES

INGREDIENTS:
(Per a dues persones)
5 grapadets d'arròs basmati
400 g de verdures per saltar (ceba, porro, pebrot verd i roig, carlota)
1 llanda de cloïsses rosades
1 puntadeta de curri (si és molt coent, no hi posarem el pebre)
1 puntadeta de pebre negre
1 cullerada sopera d'oli de Beneixama
1 gotet d'aigua

PREPARACIÓ:
Posem a bullir l'arròs, el coem, el colem, el rentem i el reservem. Mentrestant, posem la cullerada d'oli a la paella i hi aboquem la verdura. L'anem sofregint per tal que es vaja coent en el seu propi suc. Quan ja està més cuita que altra cosa, hi aboquem el curri i el pebre negre i remenem sense parar. Ara obrim la llanda de les cloïsses i aboquem el seu suc a la paella (colant-lo!!). Quan se l'haja begut, li aboquem l'aigua i continuem coent a foc viu fins que s'haja reduït el brou i quasi no n'hi quede.


Ara muntem el plat: repartim l'arròs als plats en forma de corona amb l'ajuda d'una cullera. Al bell mig col·loquem la verdura cuita. Per les vores, repartim les cloïsses rosades i ja està.

FOCACCIA

Fa uns dies, rebostejant per la xarxa em vaig trobar una recepta de "focaccia" al bloc de Roger Compte que es diu "Cuina amb compte". Em va agradar i entre ahir i hui l'he preparada. És molt facil i l'he copiada, si fa no fa, del que hi diu el mateix autor.

Comentari addicional: tot consultant el Termcat, m'oferia dues possibiliatats d'adaptació de la focaccia al valencià: coca i pa de coca. A mi, però, em recordava el valencianíssim mot "fogassa" (tot i que les que jo conec són dolces) i quasi li pose "fogassa italiana". Finalment, m'he decidit per mantindre-li el nom a la italiana.

FOCACCIA

INGREDIENTS:
350 g de farina
310 g d’aigua tèbia
1 pessiguet de sucre
25 grams de rent fresc
1 cullerada rasa de sal
Romaní
Oli d’oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Entebiem l'aigua. Dissolem el pessiguet de sucre i el rent dins l’aigua tèbia. L’afegim a un bol gran (cal que hi sobre un bon espai, ja que la massa creixerà bastant després), amb la meitat de la farina i ho remenem una miqueta (no massa) amb una espàtula. Ho deixem reposar un parell de minuts. Hi afegim la sal i la resta de farina i ho mesclem bé amb l’espàtula. Ja tenim la barreja preparada i queda més bé aigualós.
Tapem el bol amb un plàstic i el deixem unes 12 hores a la nevera (jo l'hi he tingut 22). Dues hores abans que vaja al forn la deixem a temperatura ambient. Creix i s’ompli tot de bambolletes, senyal que el rent ha fet bé la seua feina.

Fet aquest creixement de la massa, posem a preescalfar el forn a 230 graus, dalt i baix, una mitja horeta. Mentrestant, traiem una safata de forn i la untem amb oli. Posem un full de paper de forn i l'untem a la vegada amb oli (però no massa). Posem un raget d'oli en un platet (ens servirà per a les mans). Després, aboquem la mescla a la safata i amb les mans (untades d’oli) l’acabem de distribuir una mica més uniformement, però provant que mantinga la forma rectangular. I punxant amb els dits, hi farem uns clotets per tota la massa. Per damunt li tirarem un raig d’oli de Beneixama (jo n'hi he posat tres cullerades soperes) i fulles de romaní (acabat de collir i amb una oloreta!!), que li donaran molt bon gust.
Ho posem al forn cap a la meitat de l'altura i l'hi deixem entre 20 i 25 minuts.
Passat aquest temps ha pujat una mica. Feia un gruix que no arribava als dos centímetres. Ha quedat torradeta per dalt i molt i molt bona.
Després del mos inicial (per tastar-la), l'he oberta per la meitat i l'he farcida amb formatge light (no faig broma) i cuixot desgreixat. Val a dir que la focaccia ens l'hem menjada entre quatre i precedida d'una bona amanida verda. Ai, la mala consciència, el que fa!!!

EL VALENCIÀ DE BERNAT I BALDOVÍ

EL VALENCIÀ DE BERNAT I BALDOVÍ. DEL PASSAT AL FUTUR. IDEOLOGIA I TAST LÈXIC. Abelard Saragossà. Editorial Bromera. Alzira. 2010.

Amb aquesta obra, el professor Abelard Saragossà va guanyar l'11é "Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta" de l'any 2009. Es tracta d'un intent, trobe que bastant reeixit, de reivindicar l'obra i la figura de l'escriptor valencià del XIX Josep Bernat i Baldoví. He de confessar que d'aquest autor només en coneixia quatre tòpics, com ara allò dels sainets i, sobretot, del famosíssim "El virgo de Vicenteta". Cap cosa més "seriosa", diguérem. Amb aquest llibre el professor Saragossà prova de mostrar-nos com Bernat i Baldoví es va haver de crear un registre literari i, alhora, adaptat per al públic a qui destinava les seues obres. Un públic totalment analfabet en castellà i que sols parlava i entenia el valencià. Així (pàg. 66): "En canvi, un autor d'una llengua amb pocs escrits en prosa s'ha de buscar ell mateix els mitjans. I, eixe objectiu, no és gens fàcil d'assolir, com sap tot aquell valencià que ha decidit escriure en valencià i fer-ho d'una manera que conjumine els tres valors suprems dela comunicació lingüística: ser clar, ser natural i expressar-se en un valencià digne". Malgrat tot, s'hi va trobar amb una manca total de tradició quotidiana en valencià escrit aleshores. De mica en mica va anar confegint una manera d'escriure que, malgrat la castellanització ortogràfica i lèxica que suposa (molt més marcada que la de l'època), segons Saragossà, no estava tan malament. També tracta de trobar un cert "nacionalisme" (si se'n pot dir així) en la manera d'actuar i d'escriure de Bernat i Baldoví (pàg. 21): "Però, tornant al segle XIX, la qüestió és que no hi havia oposició entre els sentiments de ser valencià i ser espanyol. Sobre eixa base, cal dir que l'autor de Sueca no actuava com aquells que prenen el nom d'Espanya per a negar al poble valencià, com ara els qui volen impedir que parlem valencià amb el maquillatge d'anomenar el castellà com a espanyol i dir-nos: "Si eres español, ¿por qué no hablas en español?". O, quan una mica més endavant, Saragossà escriu (pàg. 33): "Potser no té sentit parlar d'un programa cultural i ideològic en Bernat, però la seua producció sí que autoritza a imaginar que, confusa i contradictòria com era, té en la base una visió i una construcció de la identitat valenciana".
Per acabar, l'autor fa un recull interessant de lèxic valencià que ja usava Bernat i Baldoví que podria ser usat en determinats registres, fins i tot els literaris.
Bé, si acabara ací la meua ressenya del llibre, no estaria del tot completa. No em puc estar de criticar determinades idees que l'autor exposa al seu llibre i que poden resultar ben contradictòries venint d'una persona de la formació intel·lectual i acadèmica tan notable com és ara la que té el professor Abelard Saragossà. El mateix registre lingüístic que usa l'autor va en la línia del particularisme valencià enfront de l'estàndard comú (p.e. els incoatius en -x "seguixquen", "mitat" (per "meitat"), "hi han" per "hi ha", etc.). Tanmateix, el mateix autor ens diu (pàg. 112): "No és que jo defense una escissió, sóc del tot unitari, però a un lingüista l'interessa observar el funcionament de la llengua sense entrebancs, i Bernat és un exemple únic". Puc entendre "perquè escriu com escriu", però no ho compartisc. És una tria, però, justificable i coherent des del seu punt de vista.
Val a dir que al professor Saragossà el vaig tindre com a tal quan realitzava els cursos de doctorat ja en fa uns quants, d'anyets. Em va semblar una persona seriosa i ben documentada en el seu treball, i entestada en buscar-li el voraviu a aquelles qüestions que la normativa del català no tenia ben resoltes, sobretot des del punt de vista gramatical. Res a dir-hi, doncs.
En el llibre de què parlem, hi trobe, però, una certa confusió entre els registres que proposa l'autor. D'una banda, reivindica, amb tota la raó, la necessitat de parlar i d'escriure un valencià culte acostat a la nostra tradició, però no veig que tinga clara la distinció entre els registres culte i/o literari i el que diríem un registre estàndard "digne" i/o col·loquial d'anar per casa i usar cada dia amb la resta del veïnat (pàg. 110): "Hem insistit molt en l'afirmació que els parlars balears, els valencians i els catalans formen part d'una mateixa llengua; però hem tractat molt poc les particularitats del valencià. [...] El resultat de tot plegat és que, en la segona mitat (sic) del segle XX, el valencià culte ha usat poc (o gens) tota una sèrie de paraules valencianes populars (sobretot entre 1960 i 1990). Eixa actitud no ha afavorit la confiança que els valencians hauríem de tindre en la nostra manera de parlar, i ha separat massa el valencià culte del valencià popular. A causa d'eixos efectes negatius, convé rectificar l'actitud dita. Si els valencians, els balears i els catalans ens coordinem, eixirem guanyant tots. En canvi, la subordinació no és positiva".
Li supose, perquè crec que ho fa en eixa direcció, l'aspiració que la societat valenciana recupere (que recuperem tots) un registre digne per a la llengua que parlem cada dia d'acord amb el lèxic tradicional que encara és viu en determinades generacions de valencianes i valencians, com ell mateix diu (pàg. 19): "Els models lingüístics depenen d'objectius socials i, per tant, eixa part és indispensable. Així, si per a una persona un objectiu social bàsic és la recuperació del poble valencià, eixe objectiu tindrà implicacions en el valencià culte que busque o practique". Trobe molt lloable la justificació final del lèxic valencià a recuperar (pàg 104): "Per a seleccionar paraules, m'he guiat per l'objectiu de contribuir a la recuperació de l'ús del valencià. Els lingüistes tenim l'obligació de confeccionar obres que es marquen dos objectius. D'una banda, han d'augmentar la seguretat i la confiança dels qui ja parlen en valencià. De l'altra, deuen encaminar els aprenents cap a les paraules i les construccions del valencià que tinguen alguna de les dos característiques següents: d'una banda, ser necessàries en la comunicació quotidiana; de l'altra, fer ressaltar la personalitat del valencià davant del castellà", (com també ha fet un altre autor, Eugeni Sempere i Reig), i tant de bo s'aconseguesca.
La progressió lingüístico-ideològica del professor Abelard Saragossà mereixeria un altre estudi que excedeix els límits d'un apunt.