GOTETS DE LLET DE COCO I FRUITES DEL BOSC

L'altre dia, ja ho he explicat, venien a casa alguns membres del Departament de Valencià de l'institut on treballa Oreto. Com estem en una època de molta calor, volia preparar un dolç que fóra refrescant i el vaig trobar al magnífic bloc de la Tere: "La maleta de Boston". És un dels blocs de cuina que més m'agraden per les receptes tan bones que hi prepara. Tot i que no l'havia preparat mai, per a mi era una garantia que ella l'haguera fet i, per això, em vaig decidir a preparar la meua versió dels seus "Petits gots de coco-llima-gerds". A partir d'aquesta recepta, jo vaig preparar-ne la meua, variant-ne una mica els ingredients.

GOTETS DE LLET DE COCO I FRUITES DEL BOSC

INGREDIENTS:
2 pots de suc de coco
1 pot (dels de coco) d'aigua mineral
1 pot petit de llet condensada marca "Carrefour"
1 paquet de fruites del bosc congelades del "Carrefour"
1 pessiguet de canella
6 fulles de gelatina
3 llimes de pell verda

PREPARACIÓ:
En un cassó al foc hi vaig posar el contingut dels 2 pots de suc de coco més un altre pot d'aigua mineral (perquè vaig fer curt amb el coco). Vaig ratllar tres llimes (m'agrada molt el seu sabor) i vaig afegir la ratlladura al cassó. Hi vaig abocar una culleradeta de canella mòlta i ho vaig deixar escalfant-se una estona. Mentrestant, vaig posar a remull les fulles de gelatina amb aigua freda.
Quan el contingut del cassó va estar ben mesclat i calent, vaig apagar el foc i hi vaig abocar la llet condensada i la gelatina escorreguda i ho vaig mesclar tot bé.
En els gots hi vaig col·locar dues cullerades de fruites del bosc congelades (més o menys un dit) i per damunt els vaig abocar el contingut del cassó.
Amb l'ajuda d'un estri pelador, vaig extraure una tira de corfa de llima i vaig anar posant-ne trossets a cada got.
Vaig deixar que refredaren sobre la taula i els vaig tapar amb un trosset de plàstic film i els vaig deixar al frigorífic perquè es quallaren.
S'hi van estar ben bé dos dies. Al moment de servir-los, els vaig llevar el plàstic i va resultar un dolç molt bo i refrescant.
Segur que en faré més vegades aquest estiu. És fàcil i bo. Què més s'hi pot demanar?

LLUÍS COMPANYS. POLÍTIC FINS A LA MORT

L’altre dia vam anar a València a l’OCCC. Allà hi havia una exposició ben interessant anomenada “Lluís Companys. Polític fins a la mort”. Es tracta d’un recorregut vital i polític d’aquesta figura històrica cabdal en la nostra història.

Des del seu naixement, fins a la seua mort, ens permet conèixer amb tot de panells explicatius, fotos i documents, una època d’efervescència cultural i política de la Catalunya republicana i la desfeta posterior, a mans del feixisme genocida franquista. La figura de Lluís Companys i la de Francesc Macià unides en un desig de llibertat per al seu poble.

Resulta curiós veure que moltes de les reivindicacions del moment continuen sent ben vigents avui dia. El que potser caldria pensar és si serem tan valents o agosarats com aleshores per a demanar el que ens pertoca com a poble.

Tot seguint els panells explicatius podem veure des de la infantesa de Lluís Companys a El Tarròs (l’Urgell), la seua formació d’advocat laboralista, regidor i diputat, governador civil, president del parlament, ministre de marina, president de la Generalitat i líder d’esquerra... la guerra d’Espanya, el seu exili, la seua detenció i posterior lliurament al govern franquista. Les seues vexacions als calabossos de Madrid, el seu trasllat al castell de Montjuïc on, després d’un consell de guerra sumaríssim, serà assassinat el 15 d’octubre de 1940 per un escamot d’afusellament.

D'aquell assassinat polític, encara no se n'han penedit els espanyols. Ni se'n penediran mai. La seua "memòria històrica" no dóna per a tant.

CORONA DE SALMÓ

Avui han vingut a casa a dinar part dels membres del Departament de Valencià de l'intitut on treballa Oreto: Carmen, Lídia, Pep i Francesca. El Joan i la Laura no han pogut vindre-hi. Quan Oreto m'ho va dir, que venien, me'n vaig alegrar molt, perquè són molt bona gent i als dos ens abellia rebre'ls a casa. També és veritat que volíem tornar-li a Pep la magnífica convidada que ens va fer a sa casa de Petrer, i aquesta era una bona avinentesa.

La idea de què els oferiríem com a plat principal me la va donar Oreto: "Per què no fas alguna cosa de salmo?" (ens agrada molt aquest peix). Dit i fet. Vaig modificar un plat que feia i que es diu "Terrina de salmó" i el vaig transformar en "Corona de salmó".

CORONA DE SALMÓ

Ingredients:
1 llom gran de salmó fresc sense escates ni pell
400 g de salmó fumat
Creïlles (=patates)
Formatge Camembert
Anet
1 bric petit de nata per a cuinar
4 ous
Pebre negre i blanc
Sal
2 iogurts grecs (no "Hacendado")
3 cullerades de maionesa "Hellmans"
1 llima
Mantega

PREPARACIÓ:
Encenem el forn només amb la part de baix a 200 graus de temperatura.
Untem un motlle en forma de corona amb mantega. En folrem el fons i les parets amb les llenques de salmó fumat. Agafem el salmó fresc i el tallem a llenques primes. Fem una primera capa de salmó fresc a la corona.
Pelem les creïlles, les tallem a rodanxes primes i les fregim en oli d'oliva fins que estiguen daurades.
Ara posem una altra capa de creïlles al motlle. Tallem trossets de formatge Camembert i en fem una altra capa.
En un pitxer aboquem els 4 ous, el bric de nata, un bon pessic d'anet, pebre blanc i negre i ho batem amb la batedora.
Amb aquesta mescla cobrim les primeres capes del motlle. Sobre això en posem una altra de creïlla i acabem amb una altra de salmó fresc fet a llenques. Sobre això, aboquem la resta de la mescla de nata i els altres ingredients i ho cobrim amb més llesques de salmó fumat.
Enfornem la corona de salmó i abaixem el foc a 150 graus. La hi courem durant aproximadament 1h i 15 minuts.
Deixem que es refrede. Es pot menjar tant freda com calenta.
Ara preparem la salsa. En un bol aboquem els dos iogurts grecs, la maonesa, un pessic d'anet, una mica de sal i el suc de mitja llima. Ho barregem tot amb unes varetes a mà i ja està. Servim la salsa en un bol petit a banda.

NIT DE SANT JOAN 2009

En aquesta nit màgica de sant Joan totes les terres dels Països Catalans ens unim al voltant del foc, de la música, de la festa. La flama del Canigó ens agermana amb els amics d'Occitània. Que tots els bons desitjos per a la nostra nació s'acomplisquen!!!

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

VISIONS DE TERRA SANTA

L’altre dia vam anar a València i vam aprofitar per anar a l’OCCC. Allà hi havia l’exposició “Visions de Terra Santa”. Un lloc de trobada de civilitzacions, cultures, llengües i, malauradament, de guerres i destrucció contínues.

L’àlbum “Terre Sainte”, és la base de l’exposició, i va ser realitzat entre 1870 i 1880 per Boulos Meo (membre d’una família sefardita) i amo de la principal botiga de catifes de Jerusalem aleshores. Va ser un comerciant preocupat en donar a conèixer aquesta terra al turisme, llavors encara incipient. L’exposició es completa amb obres d’altres fotògrafs coetanis de la zona, entre els qui destaquen els germans Zangaki (d’origen grec i amb estudi a Port Said) o l’empresari, viatger i fotògraf alcoià Francesc Botella.

L’exposició estarà oberta del 5 de maig al 14 de juny de 2009. Es tracta d’una visió històrica ben interessant sobre Terra Santa, amb fotografies en blanc i negre que permeten copsar com era aquest espai tan important per a religions diverses a les acaballes del s. XIX.

Visions de Terra Santa 1. En el sentit de les agulles del rellotge:

Vista de la ciutat de Jaffa (antigament Joppa i en hebreu Japho) des de la mar.

Cúpula de la Mesquita de la Roca (Qubbat as-Sajra en àrab).

Interior de la Mesquita de la Roca (Qubbat as-Sajra en àrab).

Hort de les oliveres.Visions de Terra Santa 2. En el sentit de les agulles del rellotge:

Temple dels Jutges a Jerusalem.

Gruta de la Nativitat.

Monestir de Mar-Saba.

Jerusalem: Porta de Damasc.

Visions de Terra Santa 3. En el sentit de les agulles del rellotge:

Venedora de Natzaret.

La Cúpula de la Roca, vista d’una de les construccions laterals de l’anomenada Mesquita d’Omar.

Interior de la Basílica del Sant Sepulcre, a la Ciutat Vella de Jerusalem.

Lavatori dels Peus davant del Sant Sepulcre, cerimònia de l’església ortodoxa grega de Jerusalem.Val la pena visitar l'exposició i llegir els comentaris a les fotografies. És tota una altra visió, potser "arqueològica" (si em permeteu l'adjectiu) d'aquestes terres.

ESCULTURES A BENEIXAMA

Avui s'ha inaugurat una mostra d'escultures dels alumnes de la Facultat de belles Arts d'Altea. El lloc és l'antic escorxador, conegut popularment com "el mataor", rehabilitat ara fa un temps amb molt d'encert. La mostra l'ha inaugurada la regidora de cultura de l'ajuntament de Beneixama, Àngela, amb un breu parlament sobre la col·laboració entre l'escola i l'ajuntament. Seguidament, el professor d'escultura ens ha explicat que es tractava de treballs dels alumnes del primer curs d'escultura i que havien usat tècniques diverses a l'hora de realitzar les seues obres. Alguns dels alumnes eren també al lloc de l'exposició.

La presència de públic ha estat bé. Totes i tots hem pogut veure les escultures i "passejar-les i voltar-les" (com ens havia recomanat el professor), perquè cada escultura "demana i crea un espai al seu voltant". Finalment, hem tingut una "picadeta" molt bona per a acabar ben a gust la visita.

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS. Gerald Durrell. Títol original: My Family and other Animals. Traducció: Pep Julià. Ed. Edicions 62. Col·l. La Butxaca. Barcelona.

La família de Gerald Durrell decideix abandonar Anglaterra per instal·lar-se a l'illa de Corfú. Es tracta d'una família ben poc convencional, on cada component de la mateixa té un caràcter tan diferent dels altres que, en conjunt, composen un mosaic variopint i enriquidor. L'arribada a l'illa suposarà la descoberta per al xiquet Gerry de tot un món de bestioles i insectes, a cada vegada més increïbles. Això desenvoluparà la seua afició a col·leccionar i classificar tot allò que trobarà i, alhora, li buscarà tot de problemes amb la resta de germans i la seua pròpia mare. Tota l'estada a l'illa de Corfú és narrada com una successió d'esdeveniments més esbojarrats i divertits on xoquen dos móns: el de l'educació i cultura angleses i el del goig de viure atàvic de l'illa grega. Dues realitats, aparentment irreconciliables, però que conflueixen en un viure lúdic i gens convencional. Gerry (Gerald Durrell) hi viurà tot d'aventures, com en un safari constant de cerca d'animals i descobertes. La mare d'en Gerry, tota una dama anglesa traslladada a l'altre cap del món civilitzat, serà capaç de convertir vil·les gregues en estat d'abandó en llars perfectes per a viure amb els seus fills, amb un encant i un punt de bogeria divertidíssims, amerats, això sí, d'una educació exquisida. Cuinera excel·lent, serà l'ànima de les nombroses festes que acostuma a celebrar la família, amb el daltabaix que tot plegat suposa. Els germans seran cadascú d'una manera: maniàtics, hipocondríacs, escriptors diletants, enamoradissos, tocats, també, d'un punt d'irracionalitat educada, on els límits estan sempre a punt de ser ultrapassats. Gerald Durrell s'amerarà de la cultura local i sabra traure'n el màxim profit, ajudat per tot de personatges de l'illa, que mostren la seua admiració pels anglesos, alhora que mantenen una dignitat encomiable en tota circumstància. També hi coneixerà persones enteses en el món de les bestioles i els insectes, la qual cosa l'encaminarà als seus estudis de naturalista. Una mostra variopinta de la societat del Corfú del moment, passada pel sedàs dels ulls d'un xiquet que, quasi sense adonar-se, està deixant de ser-ho. Acaba l'estada a Corfú i tota la família ha de tornar a Anglaterra. A Suïssa rebran la fiblada mestra d'un agent duaner ben perspicaç. Quasi la constatació del que han esdevingut tots plegats.
Es tracta d'un dels llibres amb els quals m'ho he passat millor llegint. Més d'una vegada he esclafit a riure per les circumstàncies tan divertides que explica Durrell de la seua família. No m'estranya gens que fóra un best-seller a l'època de publicació a Anglaterra (1956). El treball del traductor trobe que ha estat ben lluït. Només ha col·locat les notes a peu de pàgina necessàries per a poder entendre determinats jocs de paraules o referències culturals angleses que un lector normal pot no arribar a captar. Un bon llibre per a qualsevol moment de l'any.