VIATGE D'ESTIU 1: NÀPOLS

La primera de les escales que vam fer va ser a Nàpols. És una ciutat sorprenent, amb tot d'edificis impressionants als quals, el temps, no els ha tractats massa bé. Una gran majoria dels casalots estan fets amb pedra volcànica, d'un color negrós, cosa que accentua la seua aparença vellúrica. He de dir que aquesta era una de les ciutats que havíem de visitar que em feia més il·lusió. No de bades hi ha el nostre "Castell Nou", de l'època del regnat d'Alfons el Magnànim.
La visita a aquest edifici no em va decebre gens ni mica. És un edifici magnífic, amb elements destacables com ara, l'arc triomfal de l'entrada (de marbre blanc de Carrara) i la "Sala dels Barons" (anomenada abans "Sala Major"). La mestria del mallorquí Guillem Sagrera es demostra amb la majestuosa volta que remata l'estança. Tanmateix, per a les explicacions turístiques, el període de dominació catalano-aragonesa és "espanyol" i Guillem és "Guillermo". Bé, coses de la propaganda espanyola que tot ho liofilitza.
Com passa amb totes les ciutats amb segles d'història, Nàpols acumula edificis i carrers de totes les èpoques (la Pompeia romana és a la vora), en un potipoti que resulta molt bonic.
Nàpols té una geografia curiosa, amb una badia preciosa, turons, volcans i carrers amples i estrets. Malgrat la deixadesa que s'observa en algunes bandes, la ciutat no deixa indiferent. Té una bellesa de conjunt que em recorda, salvant totes les distàncies recomanables, el casc antic de València.
Hi vam poder veure places precioses, com la del "Plebiscit" o la de "Dant", edificis com el "Castell de l'Ou", el "Palau Reial", el "Jardí Botànic", el "Teatre de San Carlo" i vistes de la badia i dels encontorns, com ara Ischia, Procida, Capri, el Vesuvi o la costa Amalfitana.
Com a curiositat: quan érem a Nàpols hi havia rebaixes i, és clar, hi vam caure de quatre grapes (amb coneixement, això sí). Va ser a la "Galleria Umberto I" que vam fer un dels millors cafès de tot el viatge...

SALTZIKI

Aquest estiu hem fet un viatge per la mediterrània. Un dels plats que ja coneixia, però que em va encantar fet al lloc on és típic és el "saltziki". Hi vaig afegir una mica de julivert perquè el primer que vaig menjar en duia. Bé, potser si alguna persona grega llig la recepta que us propose ara es tirarà les mans al cap, però ix molt bo. A més, hi vaig comptar amb l'ajut inestimable de Joan Serra, de Mallorca, cosa que va fer que la recepta millorara moltíssim!!!

SALTZIKI

INGREDIENTS:
3 iogurts grecs "Danone"
2 cogombrets
Sal
Oli d'oliva de Beneixama
Pebre i clavell
1 culleradeta (de les de moca) de suc de llimó colat
Julivert

PREPARACIÓ: Col·loquem en un llibrellet un colador i hi aboquem els tres iogurts grecs per tal que perden líquid i estiguen més concentrats. El podem deixar a la nevera durant unes hores, tapat amb un film. Això ho fem perquè, tot i que aquest iogurt grec és boníssim, el grec de veritat és més consistent.
Una vegada separat el iogurt grec del líquid sobrant, el reservem. Agafem els cogombrets i els pelem, els tallem en quatre parts i els llevem les llavoretes. Agafem el rall i ratllem per la part més fina. Una vegada ratllats, els cogombrets deixen anar un líquid verd que llançarem.
En un llibrellet mesclarem el iogurt grec, els cogombrets, el suc de llimó, i una culleradeta de pebre i clavell. Ho mesclem tot amb un batedor manual de varetes.
Agafem el julivert i el trinxem ben menut. L'afegim a la mescla anterior, mesclant bé. Ara només falta afegir-hi un raget d'oli i ja està.
Al final de les fotos us he posat la de l'original que vam menjar a Grècia per tal que en compareu la textura, més cremosa en aquest.

TANQUEM PER VACANCES

L'agost, la calor, relax... en fi, que ja toca fruir de les vacances. Fins a setembre, si no ens hi trobem abans.

L'ENCANTADORA DE FLORÈNCIA

L’ENCANTADORA DE FLORÈNCIA. Salman Rushdie. The Enchantress of Florence. Traducció de Marta Pera Cucurell. Col·l L’Eclèctica, núm. 161, Ed. Bromera. Alzira.

Un home de trets europeus, amb una fantàstica història al seu darrere, ha de creuar mig món conegut per a recuperar el passat de la seua família. Té un secret que només pot revelar a una persona en el món, un parent seu. Ha de fer-li saber del destí de la princesa Qara Köz. Passat i present s’uneixen. Orient i occident, com en un espill, reflecteixen la imatge de dues ciutats poderoses: Florència i Fatehpur Sikri. Dues cares d’una mateixa moneda, malgrat que estiguen separades per milers de quilòmetres, cultures, creences i maneres de veure la vida. Hi ha tot un món de màgia i sensualitat que les té lligades per damunt de qualsevol circumstància. L’orgullosa Florència, en un dels seus moments de major esplendor. Els Mèdici han retornat al poder després d’haver deixat enrere l’etapa de Savonarola i totes les restriccions religioses. Tots els plaers possibles recorren els carrers de la ciutat. La sensualitat s’ensenyoreix dels edificis i les persones. Fets del passat reviuen al present gràcies a la princesa Qara Köz. Posseïdora d’unes arts màgiques insuperables, passarà per tot el cicle social, des de la por i l’admiració, quasi a la santedat, fins al menyspreu i la persecució. Paral·lelament, el viatge a terres llunyanes, al món dels infidels (al dels fidels d’altres déus, segons com es mire) d’un personatge enigmàtic. Algú que fa retornar el passat al present en recordar-lo. Uns governants mogols de Fatehpur Sikri, a l’Hindustan, que es veuran suspicaços primer i meravellats després amb les històries que els conta d’uns territoris que desconeixen o dels quals només n’han sentit a parlar breument. La màgia d’orient i la d’occident en pugna sense un guanyador clar fins al final de la història.

Si he de ser sincer, és un llibre que em va resultar una mica desconcertant de bon començament. No m’aclaria massa quant a les realitats que llegia per tal com hi ha una barreja de molts plànols narratius alhora. Després, però, no me’l podia deixar. Hi ha unes descripcions i unes històries molt ben narrades i sorprenents. Tant quan descriu la part occidental com quan fa el mateix amb la part oriental ho fa amb una mestria fabulosa. Resulta un joc de filigranatge literari lligar móns, històries i situacions de centenars d’anys en una mateixa novel·la. Unir l’època del Quatrocento florentí amb el seu moment homònim hindustànic no era una tasca senzilla, i l’autor ho fa magníficament. Mostra tant les creences i el refinament occidental d’eixe moment històric amb la sensualitat i els costums orientals de segles, destil·lats en la persona de l’emperador Akbar i la seua cort.

No sé si l’ambient que descriu i els fets històrics que narra són la novel·lització de realitats del passat, tant de la Florència com del Fatehpur Sikri del moment. Tanmateix, ho fa molt versemblantment. Si tenim en compte la nombrosa bibliografia que el mateix Salman Rushdie inclou al final del llibre, podem arribar a pensar que sí.

No voldria acabar sense destacar la bona traducció que n’ha fet Marta Pera. Les notes que l’acompanyen són de molta ajuda. S’agraeix la cura en l’ús de la llengua que hi ha tingut la traductora a l’hora de fer la seua feina.

CHIS I ALCOI: UNA TROBADA PLENA D'AMISTAT

La veritat és que tenim Alcoi ben a prop de casa nostra i no hi solem anar massa sovint. De fet, jo no hi havia anat tot sol (vull dir, conduint-hi jo) des de feia una pila d'anys. Ara, però, la cita era inexcusable!!! Des que vam saber que la Chis (la madona de Can Loi) venia a Alcoi a fer-hi un estatge en un restaurant de la ciutat, n'estàvem molt i molt il·lusionats.

La Chis és una amiga que només coneixíem pel seu bloc i, tanmateix, tant l'Oreto com jo ens n'havíem anat fent "amics virtuals". Quines coses que té açò d'internet!! Ens la imaginàvem bona persona i molt simpàtica. I encara va ser millor quan la vam poder conèixer en viu i en directe!! És un encant. Ara, que ja ens hem fet "amics reals", forma part de les nostres amistats preferides.

Bé, però parlem-ne una mica de l'odissea d'anar a Alcoi. Nosaltres érem a Alberic i ens havíem de desplaçar a Alcoi. Solució: cercar a internet la ruta... i sort ! Bé, va ser una mica complicat d'arribar-hi perquè una bona part del trajecte, sobretot quan estàs relativament a prop d'Alcoi, està ple d'obres a la via. Però vam arribar-hi!!!

Per una casualitat d'aquelles, una vegada a Alcoi, vam trobar un aparcament que es deia "La Rosaleda", o cosa així i vam poder anar a cercar la Chis al restaurant. Es tractava de "Cal Dani", un restaurant de cuina moderna amb els sabors de la terra.

Amb la trobada, vam conèixer una xica mallorquina (una "al·lota, com dirien per allà) ben alta, guapa i molt alegre. Ens va dur tot de coses, des de vi taujà a melmelades i confitures diverses que ella tan bé sap fer. Llépol com sóc, ja m'estic imaginant tot de desdejunis dolços amb melmelada de vi, per exemple, o qualsevulla altra de les exquisideses casolanes que ens va dur la Chis. I és que encara no ho havia dit, però la Chis és una cuinera excel·lent!! Només cal visitar el seu bloc per tal d'adonar-se'n.

Vam fer un cafetet en una placeta molt tranquil·la i després anàrem a visitar Alcoi: l'Ajuntament, la ciutat antiga, els carrers, la llibreria Llorens, la casa del Pavo, la pastisseria "El Túnel" (pecatòrum!!!!). En aquesta pastisseria vam comprar uns dolcets que ens vam cruspir a la plaça de l'Ajuntament, acompanyats d'una aigua mineral i de la conversa amical de la Chis.
Ens hauria agradat molt quedar-nos-hi a dinar amb ella, però eixe dia anàvem una mica de bòlit i no podia ser. Tot plegat, una visita llamp, però que ens va compensar moltíssim per haver-hi pogut conèixer la Chis.