CARME MIQUEL, LA NOSTRA TRADICIÓ EN FORMA DE NOVEL·LA

Aquest matí ha estat especial. Rebíem a l'institut la Carme Miquel. Els alumnes de 1r de batx n'havien llegit el llibre "La mel i la fel" i havien preparat preguntes per a fer-li'n. Ha estat preciós. La Carme és una dona encantadora, se li nota que ha estat mestra perquè s'ha posat l'alumnat a la butxaca. La veritat és que estaven molt emocionats. Li han regalat un ram de flors i una mena de llibre amb escrits d'elles sobre el que els havia semblat el seu llibre. Ella els ha signat llibres i els ha regalat les paraules, els records i els seus somriures. Ha fet molt bonic veure xics i xiques d'Elda, que no parlen habitualment en català, fer-ho bé, contents i emocionats. Coses com aquestes, ens reconcilien amb la nostra professió. La Carme els ha causat un gran impacte. Segur que molts ho recordaran durant temps i temps

NO TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE...

No m'ho puc creure! Se'n va! Deixa la política activa! No pot ser. Deu ser un miratge! Diu que ens deixa, se'n va lluny d'ací... però el record de les seues històries, des de Benidorm ençà, encara ens acompanyarà durant temps i temps. Li arribarà algun dia la justícia? Si és així, espere que siga justa i, si li cal pagar alguna cosa, que la pague en la mesura que li corresponga. Ni més, ni menys.
Crec que obriré una ampolla de cava!

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2837234

HAGAKURE: EL LLIBRE DEL SAMURAI (III)

Aprenem els fets i les dites dels hòmes d'abans per a imbuir-nos de la seua saviesa i evitar el pensament egoista. Quan abandonarem els nostres prejudicis i tendències personals, seguim els consells dels antics i consultem amb altres, actuarem correctament i sense dany. Katsushige va aprendre de les paraules sàvies de Naoshige; això s'esmenta al Ohanashikikigaki. Hauríem d'estar-li'n agraït pel seu interés.

LA TROBADA DE SOLLANA

Avui Feia un dia quasi d'estiu, amb un sol esplendorós. Hem anat a la "Trobada" de Sollana: rius de gent. Pares, mares, xiquetes i xiquets, mestres, avis, àvies, músics, dansaires, cabuts...

Hi havia un munt de tallers d'escoles i instituts i d'altres associacions implicades en l'ensenyament, promoció i defensa del valencià. Feia goig de veure-hi tanta gent feliç reivindicant la nostra llengua i la nostra cultura. Els somriures dels menuts i la complicitat dels grans, units pel desig de seguir sent el que som. Trobades com aquestes fan que carregues les piles en la lluita diària per la supervivència del català a les nostres terres.

Hem visitat, principalment, la "paradeta" de l'IES Torís. Allà hi havia l'Alba, l'Àlex, la Consol, el Pepe i molta altra gent coneguda d'Oreto i meua. Ha estat un encontre ben agradable. L'Alba ja és com si fóra de casa.

Llegia al diari "Levante-EMV" una entrevista amb l'organitzador de les "trobades" dient que la Generalitat els havia "subvencionats" (és un dir) amb 725 €. Sí, heu llegit bé. Eixa "gran" despesa per a la promoció de la llengua i la cultura nostrades que mouen a cada any milers i milers de persones al llarg i a l'ample del nostre País Valencià. No tenen vergonya ni la coneixen aquesta gent que ens desgoverna.

Bé, però el que cal és no perdre de vista que cada any en són més els que s'apunten a les Trobades de d'Escoles Valencianes. Són el present i el futur de la nostra terra.

UN VINT-I-CINC D'ABRIL MÉS: 300+1

Any rere any continuem recordant la desfeta d'Almansa del 1707. Però, quantes almanses no tenim cada dia? No és desfeta, també, la política del Govern Valencià pel que fa al nostre català? I les seues campanyes constants de desprestigi? I el territori? Qui atura la destrucció dels nostres paisatges? Volen fer-nos sentir estrangers a casa nostra, esborrar-nos els records i esclavitzar-nos lingüísticament i culturalment. Però no ho han d'aconseguir. Hem de continuar sent reivindicatius sempre. Jo encara em crec un País Valencià lliure i sobirà! 301 anys d'ocupació no faran que oblidem que un dia vam ser un Poble, una Nació entre les altres. I ho tornarem a ser!

"No hi ha amor com l'amor que saps d'on ve i coneixes,

que mira com tu mires i anomena les coses amb els noms que tu saps,

no hi ha amor com aquell que parla,

de paraula i d'esperit, amb tu, una mateixa llengua,

ni redós tan segur com aquell on plorares la primera vegada

i on primer vares riure..."

Jaume Vidal Alcover - MANACOR 1923 - 1991

L'ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA... AI QUE PATIREM!

Bé, atés que tenim una AVL que paguem entre totes i tots, amb sous de luxe per als seus acadèmics, sembla que intenten fer les coses bé. Ja veurem, no me n'acabe de refiar. Resulta que estan redactant el "Diccionari Normatiu" i en arribar a la lletra "V", Oh problema! Com definirem el valencià per poder quedar bé amb tothom? Com ho farem perquè la carcúndia que ens governa i ens paga no s'enfade amb nosaltres, excelsos acadèmics de tan lloable institució?

Sembla que la cosa anira a l'estil del famós "Dictamen" de l'AVL que diu que el valencià és el nostre català.

La veritat és que sembla una passa endavant. Però, com sempre que en fem una cap avant, de seguida en fem tres enrere...

Servira això perquè la Generalitat Valenciana (?) faça cas de la llei i permeta usar el títol de llicenciatura en llengua catalana per tal de presentar-se ací a les oposicions sense haver de passar pel requisit lingüístic? Em jugue un euro que no. I això que m'agradaria perdre aquesta aposta...

Ací van dos enllaços a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2830676

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008042400_19_437266__COMUNITAT-VALENCIANA-Acadmia-aprueba-definicion-valenciano-avala-unidad-lengua

Ací hi ha l'enllaç al famós "Dictamen":

http://www.avl.gva.es/premsa.asp?id=128

SANT JORDI: ROSES, LLIBRES I MÉS COSES...

Sant Jordi és una festa especial. Clar, és el dia dels llibres i de les roses. Però per a Oreto i per a mi és molt, molt i molt especial. No diré el perquè. Els de la família i els amics ja ho saben.

Per això, avui, hem fet un extra i ens n'hem anat de restaurant a celebrar-ho. Hem revisitat el restaurant "Riberet", a Bocairent. Fa quasi dos anys que va canviar d'amos i no l'havíem vist renovellat.

Ha estat fantàstic! L'ambient s'ha fet més exquisid i menys "rural". Ens han rebut amb un tast d'oli amb pa de ceba per sucar-hi i encenalls de iuca, moniato i no-se-què molt i molt bo. Seguidament, en unes broquetes, uns embolcalls de pasta bric amb llom...

Després hem triat per sopar i picar: cuixot amb pa de poble, melmelada de figues blanques i tomata. En acabar ens han dut amanida de cuixot d'ànec amb embolcall de fuits secs triturats, amb verduretes, tomates mini i pipes amb vinagre de cítrics.

La veritat és que hauríem pogut acabar, però no. Encara ens faltava el plat principal: fetge de rap arrebossat amb salsa romesco, allioli i bolets boscans amb uns cruixents.

Per a beure: aigua i vi blanc de Torres, un "Viñasol".

Les postres, espectaculars: mousse de xocolata (al 74% de cacau) acompanyada de gelat de canella (tocar el cel, vaja).

Després, cafè i te de tiramisú, tot acompanyat de "piruletes" de xocolate i una teula d'avellanes.

No cal dir que, amb tot això, el nostre règim se n'ha anat en orris... Haurem de fer una bondassa fins el dilluns. Però, què carai! De vegades paga la pena fer aquestes destrosses dietètiques. I, a més, Oreto estava tan guapa!

Perquè saliveu una mica, us deixe una foto de les postres (nyam!).

LES TROBADES D'ESCOLES EN VALENCIÀ: UNA ESPERANÇA DE FUTUR

Com cada any, a la primavera, floreixen arreu del País Valencià les trobades d'escoles valencianes. Són milers les xiquetes i els xiquets que amb els seus pares, mares, amics, mestres i coneguts manifesten el seu desig de continuar fidels a la llengua i la cultura que ens són pròpies.

Fa goig de veure la il·lusió engrescadora de totes les persones que treballen perquè els valencians i les valencianes no deixem de ser el que som.

El "poder", com sempre, fa oïdes sordes a tot allò que sone a "valencià de veritat". Només tenen grans paraules buides per amagar la seua manca de valencianitat. Tot es façana i fum de botja. Ells ja sabem que continuaran coents per in saecula saeculorum. Encara no s'han dignat a rebre mai (i molt menys subvencionar) la gent organitzadora de les trobades. Tenen diners (molts i de tots) per gastar-se'ls en "events" diversos que no aporten a la cultura només que la foto del polític de torn amb el somriure encartonat de sempre.

Els xiquets i les xiquetes que fan ensenyament en valencià i tota la gent que es creu aquest moviment formen part del futur de la nostra llengua i del nostre País. Endavant!!!

DIES DE LITERATURA CATALANA A TEULADA

Des de dijous per la vesprada hem estat a Benissa (per dormir-hi) i a Teulada (per aprendre-hi). Ens havíem apuntat a unes jornades sobre literatura catalana a l'època d'Alfons el Magnànim. Han estat unes ponències ben interessants la majoria d'elles. D'altres, no tant. Es notava molt qui s'ho havia estructurat i qui no. Tot plegat, ens hem pogut fer una idea de com era la vida del Magnànim, la llengua, l'art, la història i tota la resta.

De passada, hem pogut conèixer Benissa i Teulada. Ambdues poblacions són ben boniques i serven tot d'edificis medievals preciosos.

Dissabte al matí, Jaume Buigues ens va fer una visita guiada per Teulada que va ser molt amena i bonica.

Els esmorzars muntats per l'organització de les jornades han estat uns tiberis gens adients per a algú que està a règim.

A Benissa ens vam trobar amb una senyora molt simpàtica que ens va contar unes històries ben boniques relacionades amb la patrona de la ciutat, la "Puríssima Xiqueta". Resulta que la història de la taula ve d'uns pelegrins que es van hostatjar en una casa de Benissa, acollits allà per una bona persona. Quan se'n van anar, li van deixar una taula de la Puríssima. L'home (o la dona) de la casa, la va guardar diverses vegades en un arcó de la roba (fins i tot tancat amb clau) i la Verge sempre apareixia fora. La dona (o l'home) en va parlar amb el rector que va anar a ca la dona, va col·locar el quadre a l'arcó, el va tancar amb clau i se la va endur. Al dia següent, quan va tornar a la casa, la taula de la Verge va tornar a estar damunt l'arcó. Aleshores, el rector va decidir que això era un senyal Diví i que la Verge havia de ser la nova patrona del poble.

L'altra història va ser arran d'un monument que hi ha a Benissa d'un home amb un cabàs que toca una pedra mentre s'hi està agenollat. La cosa és que, fa molts anys, els hòmens del poble marxaven a la Ribera a la sega de l'arròs. Quan se n'hi anaven, hi havia un camí de muntanya cap a València. Allà hi havia una roca que era l'últim lloc des d'on podien veure l'església. Era el moment d'agenollar-se, resar-hi una "salve" i acomiadar-se de la Verge fins a la tornada.

A l'escultura hi ha un cabàs que representa que els hòmens s'hi enduien la roba (mudes i unes teles per a embolicar-se les cames i que no els picaren les sangoneres que hi havia a l'aigua dels arrossars). Allà menjaven moltes paelles i de tot. Quan els xiquets de Benissa havien de prendre la comunió i els pares eren dels "riberers", la prenien abans que els altres, al mes d'abril.

Bé, han estat uns dies d'estudi i de veure paisatges nostres ben bonics.

PER A LENA

Lena és una amiga de Mallorca. Però no és una amiga qualsevol. Ens coneixem de fa molts anys. I ella continua sent la mateixa: bona persona, amical, i tot un munt de coses bones que la meua dona i jo podríem dir d'ella.

Aquest poema de Robert Graves va dedicat a ella:

El país secret

Tota dona de natura reial

té un país secret que li és més ver

que aquest pàl·lid món extern:

a mitja nit quan el silenci l'envolta

deixa de banda agulla o llibre

i el visita d'amagat.

Aclucant els ulls, ella improvisa

una tanca amb cinc barres entre bedolls,

salta per sobre, pren possessió.

Llavors corre, vola, o bé cavalca

(un cavall al trot ve a saludar-la)

i viatja allà on vol;

fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris

de botó a flor mentre aguaita,

i els peixos mengen de la seva mà;

ha fundat pobles, ha plantat arbredes,

ha buidat valls per rierols que corren

frecs a una badia tancada.

Mai he gosat interrogar el meu amor

sobre el governament del seu reialme,

sobre la seva geografia,

ni l'he seguit entre aquells bedolls

encamellant-me sobre la tanca

i espiant entre la boira.

M'ha promès, però, quan mori,

un lloc sota el seu palau privat

a una clariana del bosc,

on creixen gencianes i violes,

on de vegades ens trobarem.

UN NOU TRIOMF DE LA DENOMINACIÓ "LLENGUA CATALANA"

M'he assabentat per Vilaweb que la Universitat d'Alacant podrà seguir mantenint la denominació de "català" per a la nostra llengua als estatuts de la Universitat. Aquesta denominació, que apareix a l'article 2 dels mateixos, on parla dels "Fins":

k) Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària.

El Govern Valencià ha hagut de recular, novament, en la seua persecució a tot el que sone a "català" o "llengua catalana". El Tribunal Superior de Justícia valencià ha tornat la raó (i el seny) a les instàncies acadèmiques universitàries. Font de Mora: 0/Universitat d'Alacant (i el seny): 10.

Ací us en deixe l'enllaç a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2818580

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008041600_19_433642__COMUNITAT-VALENCIANA-Consell-admite-termino-catalan-estatuto-Universidad-Alicante

MÉS VERSOS DE RAFAEL CARIA

Aquest "homenot" de l'Alguer que se sentia tan valencià, té poesies molt boniques. Ací us en deixe unes quantes, extretes del seu llibre:

Els Asfòdels i altres versos. Edizione Democratiche Sarde, Sàsser, 1992.

Els asfòdels

Els asfòdels

han florit

altra vegada

i ningú

no s'ha adonat

que han nascut

amb la mort

de les estrelles.

Mira'ls

en eix moment

de màgic silenci:

es tremolen d'amor

sota un sostre

de finíssimes gotes

de pluja

i encara no ha vingut

la primavera.

Esta nit

hem robat la lluna

als asfòdels

i hem tremolat

d'amor

sota la pluja.

El temps

S'esmuny lentament,

inevitable, com la pols que cau

en la clepsidra,

el temps.

I el temps

ha ferit el perfum

de les magnòlies

i el record dels teus ulls,

la mateixa vida meva.

La cambra

Silenci rosat

de carnals capvespres

i tènue claror

nocturna.

Contemplo de ma cambra

la callada mort

del dia

i tu ets en contrallum

a la finestra:

arcuat dibuix

d'asfòdel

en tota sa nuesa.

Anhel

Voldria obrir els ulls

sobre la mar

en el màgic moment

de l'albada i saber-te

al meu costat

quan esclaten dels asfòdels

les flors.

Sense títol

Ara que

tothom alimenta l'intel·lecte

amb la imatge,

ja no sé per a qui

escric aquests versos

i aquest llibre,

ni si aqueixa és

la darrera oració fúnebre

del que resta

de la nostra bella

llengua ciutadana.

AVUI FA VINT ANYS... PERÒ ROMAN A LA MEMÒRIA

Tal dia com avui, de fa vint anys, moria ma mare. Ho recorde com si fóra ara. Ha estat, de lluny, l'experiència més traumàtica de la meua vida. Se'n va anar ràpid, màssa ràpid perquè la persona jove, inexperta i feliç en moltes coses, tinguera temps de fer-se'n a la idea. Amb la seua mort, vaig experimentar camins profunds de dolor i patiment. Un foc que crema per dins, per les venes i els músculs i et puja fins al cervell i s'hi queda dies i nits. No entenia res. La malaltia, greu, se la va endur en onze dies. Només onze dies. I, tanmateix, va ser el millor. Ella no va patir massa. Poc, per al que ens pronosticaren els metges. Se n'anà com un cresol que s'apaga a poc a poc. La malaltia se la va menjar per dins, però no li va esborrar la bondat dels seus ulls. Encara va tindre temps per acomiadar-se de mon pare i de mi. Escric açò i encara note la nafra. Són dolors i records que no s'esborren. Els tens com apartats, però queden. De tant en tant, ix la fera i et fa una nova mossegada. Però ja has fet durelló. I, llavors, dius, mira, ja la tenim ací. Fins una altra.

Hi ha records que no moren, com l'amor de ma mare cap a mi. Encara sent la seua besada a la galta i veig els seus ulls que em miren des d'enllà dels records.

UN ALTRE DINAR D'AMICS A VALÈNCIA

Hui hem anat a València a dinar, convidats per l'Ana i l'Emili. Però, abans, hem firat: discos a la FNAC i llibres diversos a 3 i 4 i etc.

A ca l'Emili, dinar de convidats. Una passada! Aperitiu: envinagrats, esgarradet amb bacallà, clòtxines al baf i escarola. Dinar: paella valenciana! La veritat, he pogut recordar sabors de feia temps. Paella valenciana "a la valenciana de València capital". Paella capitalina a l'antiga. Amb vaquetes (caragols), conill, pollastre, verdura i el toc "Emili". Postres: fruita i mouse de xocolate casolana.Cafè i licors.
En fi, tot de règim i lleugeret! Boníssim i fet amb la traça i la bonhomia de l'Emili i l'Ana. La companyia tranquil·la i divertida, amanida amb tocs d'Audrey Hepburn i música de Gershwin i Brel. Dia redó.

QUINZE ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ: NI OBLIT NI PERDÓ

Demà farà 15 anys, a Montanejos, que un grup de feixistes atacaren el grup d'amics de Guillem Agulló i l'assassinaren d'una punyalada. El seu assassí només va complir 4 anys de presó. Tots els elements d'extrema dreta que hi participaren estan avui dia al carrer.

De vegades, grups d'ultres exhibeixen pancartes fotent-se de la mort de Guillem Agulló en partits de futbol del València de manera impune. Per a vergonya de tota la nostra societat.

HAGAKURE: EL LLIBRE DEL SAMURAI (2)

"Atés que la majoria de les coses les fem tot confiant únicament en la nostra sagacitat, ens tornem interessats, donem l'esquena a la raó recta i les coses no tenen bons resultats. Eixa manera de pensar, els altres la troben confusa, estreta, curta de mires i inútil. Quan hom no és capaç d'entendre el fons d'una cosa, és bo consultar algú amb bon enteniment. Un conseller compleix amb la Via quan pren una decisió amb desinterés i equanimitat de pensament ja que no hi està involucrat personalment. Als altres, aquesta manera de fer les coses els pareixerà molt ben fonamentat: és com un arbre gran amb moltes arrels.

Esperar quelcom del pensament d'una intel·ligència aïllada, és com esperar alguna cosa d'una soca clavada simplement a terra.".

HA MORT RAFAEL CARIA, UNA VEU DE L'ALGUER

Avui ha mort Rafael Caria, un dels poetes més importants de l'Alguer. Aquesta ciutat nostra, tan llunyana i tan propera alhora, ja forma part de la meua experiència vital des que la vaig visitar ara fa uns anys. Rafael Caria era una gran amic d'una gran amiga de l'Alguer, la Matilde Salvador, des de feia molts anys, i solia vindre algunes vegades a València.

Ha mort, però ens deixa la seua obra poètica i el seu compromís cívic per la defensa i la promoció de la llengua catalana a l'Alguer. Ací us deixe un dels seus poemes, dedicat a la mar

Sento la mar

Sento

la mar endins,

la mar blava,

la mar tendra,

la mar que ha dut la història

i el català llenguatge

a ma petita terra.

Sento

la mar endins,

la mar de mes riberes de cristall,

la mar que aixeca en vol

milers de gavines,

la mar d'on tot ve i on tot retorna,

la mar de ma infantesa i

de ma vida.

Sento

la mar endins

i el desig de

salpar altra vegada.

MIQUELA LLADÓ

Aquest darrer viatge a Mallorca, a banda de passar-m'ho pipa, m'ha permés posar-me una miqueta al dia de veus de les Balears. La bona amiga Lena ens va regalar un CD d'una cantant que desconeixia totalment, la Miquela Lladó. La veritat és que va ser una sorpresa la descoberta d'aquesta veu tan dolça i preciosa. Ara ha esdevingut una música que escolte sovint. El disc es diu Com un ventall i té tot de cançons que fan "escoltera". De les tretze que conté, n'hi ha que m'agraden de maneres diverses. Però la que més solc escoltar és la que en fa tres, i que es diu Saler de sol. Té una música i una lletra molt boniques, que animen i fan gogera:

Saler de sol

Si em tocàs sa loteria
un saler me compraria
un saler de sol,
quantes coses salaria
amb so meu saler de sol,
un saler de sol.
Dies grisos, hores buides,
gent que no troba consol,
un saler de sol.
I un llibre de finestres
per poder guaitar pel món
i un saler de sol.
I un barral de companyia
i una barra d’alegria
i una capsa de besades
i una bossa d’abraçades
i una peça de dolçor.
Si em tocàs sa loteria
un setrí me compraria
un setrí de mil colors
quantes coses tremparia
amb so setrí de colors
i un saler de sol,
dies grisos, hores buides
gent que no troba consol
un setrí de mil colors
i una casa sense portes
pels amics i pels amors
i un saler de sol.
Quins entrepans d’alegria
amb tassons de companyia
i un remenat d’abraçades
amb unes quantes besades
i una copa de dolçor
i un saleret de sol.

ESGLÉSIA I SEXUALITAT: UNA NOVA PASSA ENRERE

Diuen pel meu poble que "Déu, dels pecats del piu, se'n riu". Ja em perdonareu la irreverència, però és que açò, se'n passa de mida.

L'Església sol anar, de tant en tant, donant "consells" sobre la sexualitat dels altres. És clar que hi ha conductes sexuals que tots rebutjaríem (p.e., la pederàstia). Però darrerament sembla que l'Església l'ha mampresa amb les persones homosexuals. No poden aguantar que facen la vida normal i correnta que les persones fem (independentment que siguem heterosexuals, homosexuals o bisexuals, tant se val).

Quina alternativa els donen? La "castedat", és a dir, de sexe, res de res.

L'homosexual o la lesbiana que practica la seua vida sexual tranquil·lament és considerat/ada com "una cosa rara".

Hi ha molta hipocresia en tot plegat. Pots mantindre una vida de lesbiana o homosexual d'amagat (com si ser qualsevol de les dues coses fóra una vergonya) però, ai las! com se t'acudisca fer alguna "professió pública", i no de fe, precisament, totes les forces de l'infern aniran a per tu!

Això és el que li ha passat a una dona que, de tota la vida, era membre d'una confraria de Setmana Santa i com que s'ha casat amb la dona amb la qual vivia des de feia QUINZE anys!, ara el bisbat ha decidit que se n'ha d'anar de la confraria per "conducta escandalosa". Quina barra! Res no importa que la dona fóra una bona persona, pietosa, catòlica de tota la vida i de família del mateix tarannà, estimada pels seus veïns i els membres de la mateixa confraria... Res. És lesbiana, s'ha casat, ergo, a la foguera!

No deuen recordar-se que Jesús anà pel món amb els pobres, els desvalguts, els infeliços, els lladres... Segur que, si tornara ara al món, estaria amb tots els homosexuals i les lesbianes de la Terra.

A cada vegada ens posen més difícil pertànyer a una Església a cada dia que passa més excloent i desfasada, independentment de l'opció sexual que hàgem triat. Potser, quan vegen que no tenen "clientela", es replantejaran postures decimonòniques i gens caritatives. Hi ha molts tipus de família, malgrat ells.

Si voleu llegir la notícia completa, ací en teniu l'enllaç:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008040601_6_429278__Espana-obispado-obliga-expulsar-mujer-cofradia-Ciudad-Real-homosexual

LA MEL I LA FEL

Ens situem a les acaballes del s. XIX a la comarca valenciana de la Marina. En dos poblets imaginaris: Benisaina i Caselles. Els dos pobles es situen a la vora del Montgó, que esdevé un personatge més de la novel·la. La mel i la fel ens conta la vida de les persones d'aquests dos pobles amb un registre lingüístic que vol reflectir la parla real d'aquesta zona del català.

Carme Miquel ens explica, de manera magistral, com es desenvolupa la vida de la gent d'aquesta època. Totes les seues pors, tradicions i obediènces atàviques. La religió, el poder caciquil i els anticaciquistes, l'amor, la màgia i el triomf de la llibertat d'una nova societat que naix gràcies a l'impuls renovador de dues generacions de dones, representades per Maria la Moteta i Gràcia la Llet...

La novel·la enganxa des de les primeres pàgines. Té un llenguatge preciós que fa creïble la història amb un toc ben valencià.

La mel i la fel. Carme Miquel. Ed. Tàndem.

HUI ÉS EL MEU SANT: SANT FRANCESC DE PAULA

La veritat és que él meu sant és un dels "Francesc" menys coneguts. Sempre es pensen que celebre el de Borja o el d'Assís. Doncs no, jo, aquest. La cosa ve de lluny a la meua família de Tavernes. A l'església de sant Pere hi ha un altaret dedicat al sant que és a càrrec d'una família que duu el mateix primer cognom que jo però que no som parents de res (que sapiam). Potser compartim algun avantpassat comú.

Des del meu rebesavi, com a mínim, tots els "Francesc" de la família, amb les seues branques respectives, han festejat aquest sant. I mira, a mi també em va tocar.

Mon pare (al cel sia), sempre feia festa grossa aquest dia. Venien les germanes a casa a felicitar i la família de Beneixama sempre ens telefonava o ens feia saber del seu record.

Ara, la que se'n sol recordar és la meua tieta Fina, la germana petita de ma mare. Cada any, com un clau, em telefona.

És un sant, com he dit, poc conegut si el comparem amb els seus altres super coneguts. Tot i que té una vida ben curiosa que ara provaré d'explicar, tot basant-me amb les informacions que he anat trobant a la xarxa.

Sant Francesc de Paula va nàixer en un poblet anomenat Paula, a Itàlia, el 1416. Quan tenia pocs anys, va emmalaltir greument dels ulls. Es va encomanar junt amb els seus pares a Sant Francesc d’Assís i sembla que aquest sant, per intercessió divina, el va curar. Com a acció de gràcies, se’n va anar en peregrinació a Assís i allà va rebre la inspiració de convertir-se en ermità, dedicat a resar i a fer penitència.
Es va retirar a la muntanya i va romandre-hi durant cinc anys, resant, meditant i alimentant-se només d’aigua i d’herbes silvestres. Dormia sobre el terra i hi tenia per coixí una pedra. Ben aviat molts hòmens van seguir el seu exemple. Francesc va haver de fundar diverses cases per als seus religiosos i a tots els seus convents hi va posar una consigna o llei que s’havia de complir sempre: “Quaresma perpètua”. Això volia dir que, quant a l’alimentació, s’havien de fer les mortificacions que antigament es feien en Quaresma amb la finalitat d’enfortir la voluntat. Sant Francesc de Paula va posar als hòmens que pertanyien a la seua comunitat el nom de “Germans Mínims”.
Hom diu que Déu li va concedir els dons de fer miracles, curacions i profecia.
El sant va morir el 2 d’abril de 1507 i tot d’una el poble va començar a proclamar-lo com a sant i els miracles s’hi van succeir. Dotze anys després, el 1519, el Summe Pontífex Lleó X el va fer sant amb tots els ets i els uts.

Laus Deo.

CATALÀ DE L'ALGUER

Fa uns quants anys vaig tindre l'oportunitat de visitar l'Alguer, aquesta ciutat nostra de la Mediterrània. Recorde com alguna gent em demanava d'on érem en sentir-nos parlar en català i s'hi sentien identificats. Avui m'he assabentat que s'ha presentat la primera tesi doctoral en català de l'Alguer a la Universitat de Sàsser. A més a més, hi ha obtingut la màxima qualificació possible.

Potser és només un miratge, però fa il·lusió pensar que el català de l'Alguer encara té futur.

Si voleu saber-ne més, ací teniu l'enllaç a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2799702