DEC SER D'UNA ESPÈCIE RARA... "VALENCIÀNICUS INDIFERENTIS"?

Hui m'he aixecat i em trobava estrany. No sentia res d'especial, no notava el meu ànim anormalment engrescat... i això que ahir va guanyar la selecció del nostre país germà invasor. M'he sentit ben indiferent, malgrat la presència d'alguns jugadors valencians i catalans en eixa selecció. Deu ser perquè no m'agrada el futbol o perquè no m'hi sent representat gens ni mica. Era curiós de veure la munió de gent amb banderes espanyoles cridant ben fort el nom del seu país. Menys mal que no són nacionalistes... En fi, dec estar vacunat contra l'espanyolitat irracional de l'esport. El nacionalisme espanyol no deixa passar-ne una per tal de refermar el seu poder sobre nosaltres i vendre el producte "Espanya". El futbol, l'esport en general, és una manera com una altra de promocionar sentiments primaris de pertinença al grup tribal i de fer palès que s'és d'una manera determinada. Ens haurem d'anar acostumant a aquesta nova enbranzida del nacionalisme espanyol, que en torna amb armes i bagatges a per totes. I el nostre nacionalisme? No sap, no contesta? Comunica?

UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE

Ahir vam assistir, junt amb molta altra gent, a la primera representació d'una obra de teatre ben especial. Es tractava de representar el naixement del nostre rei en Jaume I. Va ser a la localitat de El Camp de Mirra (l'Alcoià). Amb lletra de David Garrido i Valls, música dels Ministrils d'Ontinyent, tocs de campanes dels Campaners d'Ontinyent i tota la bona voluntat i l'esforç de molta gent del Camp de Mirra. És un poblet de menys de cinc-cents habitants que posa en escena cada vint-i-cinc d'agost el "Tractat d'Almisrà", una altra representació teatral reeixida.

La de dissabte passat va ser bonica, però una mica llarga. Tractava de la vida i els desamors entre Maria de Montpeller i Pere el Catòlic i tot el que va suposar per a nosaltres la pèrdua d'Occitània. Va ser com veure en directe una part de la nostra història a la qual no li'n fem massa cas.
Els actors i les actrius no són professionals, però ho feren de categoria! Era bonic escoltar-los parlar en català, en occità, en llatí i en francès, per tal de donar versemblança a l'obra. El mèrit del text, ja ho he dit, del David Garrido.
A les portes de l'església del poble, a la plaça, la música dels Ministrils d'Ontinyent omplia l'ambient de músiques alt-medievals en occità de trobadors de la Provença i la Gascunya. Els tocs de campanes, en moments determinats, configurava espais màgics. Els tabaleters i dolçainers del grup "El Terròs", de Petrer, van fer cercaviles.
Tot plegat, un gaudi dels sentits del qual, espere, no siga l'última vegada.

PAELLA ALCUDIANA

Gosar a posar per escrit la recepta de la “paella valenciana” és arriscar-se a engegar una declaració de guerra en tota regla. En l’ànima de cada valencià/ana hi ha la “idea perfecta, única i insubstituïble” de la veritable recepta de la paella. Bromes a banda, podríem considerar “la paella” (així, en genèric) com el “plat nacional valencià”. I un motiu fàcil de discussió per les raons que ara us acabe d’explicar...

Tanmateix, sí que ens posaríem d’acord en una cosa: duu arròs. Ara bé, altra cosa és si en parlem del tipus. Potser, també coincidiríem que no duu ceba (tot i que a Mallorca i d’altres llocs n’hi posen). Tanmateix, en alguns arrossos de peix amb brou i sense sí que en posem, de ceba.

Aquesta versió que us oferesc és la que va fer el meu sogre diumenge passat. La meua dona vol que l’escriga en “versió alcudiana” i així serà:

Ingredients:

arròs “bomba” (és la varietat que millor n’agafa els sabors). No n’usarem del llarg.

pollastre

garrofó (també anomenat “fesol del confit” o “de la peladilla”)

bajoqueta de trencar

pimentó roig (pebrot)

pilotetes (de magre picat, pa ratllat, ou, julivert, pinyons, canella, nou moscada, sal i corfa de llima ratllada).

tomaca

oli d’oliva verge

fetge de pollastre

pimenta-roig (pebre-roig)

colorant

sal

aigua

Estris:

paella d’anses (“caldero” en versió alcudiana)

• Es posa oli i sal a la paella.
• Se sofrig el pollastre i el fetge de pollastre.
• Mestrestant s’afig el pimentó i se sofrig amb la carn.
• Es trau el pimentó, perquè si està massa temps sofregint-se es queda massa blanet i és millor que quede senceret.

• S’afig la bajoca de trencar (o altres verdures com carxofa o faves).
• Quan la carn ja està ben dauradeta, s’afig la tomaca ratllada.
• Després, l’aigua.

• El garrofó (si està congelat s’afig després de l’aigua; si és fresc s’ha de sofregir junt amb la bajoca de trencar) i les pilotetes.
• I el colorant perquè es faça tot ben groguet.

• Es deixa bullir uns 20 o 25 minuts (segons com siga la carn de dura) i el brou, després de la bullida, ha de quedar espesset.
• Quan ha bullit un quart d’hora es tasta i es rectifica, si cal.

• Es deixa coure fins que estiga la carn cuita.
• Ara s’hi aboca l’arròs, tenint en compte que ha de quedar ben repartit per tota la cassola.
• Quan ja es veu l’arròs, es torna a col·locar per damunt el pimentó roig fregit.
• S’abaixa el foc segons el brou que quede. Al final es deixa a molt poc de foc per tal que se socarre a la paella d’anses (“caldero”, en “alcudià”).

I així queda de bona una paella alcudiana feta amb tota la traça del meu sogre que, d'arrossos i paelles en sap bona cosa. Bon profit!!!