RITA, EL PENSAMENT BUIT.

Darrerament s'ha publicat un llibre que es diu "Rita Barberá, el pensamiento vacío", de Josep Sorribes i editat per Faxímil Ediciones Digitales. En aquesta obra l'autor ens explica de manera fefaent el que suposa per a València tenir com a alcaldessa Rita Barberà.

Fa feredat llegir com és de buit i llunyà el pensament d'aquesta dona que porta vint anys dirigint amb mà de ferro els destins d'una ciutat tan important per al nostre País.

A partir de moltíssimes dades extretes dels discursos, entrevistes i pàgines web de Rita, ens anem adonant com tot el govern de Rita es podria resumir en una gran campanya d'imatge: tot són "eventos" i una gestió municipal discutible. Per no parlar dels assumptes poc clars que l'autor del llibre denuncia, sobretot pel que fa als projectes urbanístics.

Tan bonica com és València i quina pena que em fa.

Si voleu descarregar-vos gratuïtament el llibre sobre Rita, només heu de cercar l'adreça següent: www.faximil.com.

El llibre pot ferir la sensibilitat llibertària i democràtica de qui el llija. N'esteu avisats.

EL PATI DE L'AMBAIXADOR VIC

Fa unes setmanes vaig anar a València, al Museu de Sant Pius Vé per tal de veure-hi una exposició sobre la Batalla d'Almansa. Passejant per l'edifici, em vaig topar de nassos amb la reconstrucció del pati, claustre o cortile de l'ambaixador Vic (crec que més que reconstrucció, se n'ha de dir "anastilosi"). Va ser construït cap al 1527 i va durar en peu fins la destrucció del palau en 1860. Quasi cinc-cents anys després de ser construït i quasi cent-cinquanta d'haver estat ensorrat, torna a estar dret. La veritat és que feia molt de temps que la volia veure i no ho havia pogut fer. En vaig quedar encantat. És un pati d'una bellesa corprenedora. He de reconèixer que m'hi vaig emocionar molt. Vaig estar-m'hi ben bé un quart d'hora en silenci assaborint eixa meravella. Vaig pensar (una vegada més) en la quantitat de monuments patrimonials valencians que hem deixat perdre per desídia o mala sort. He llegit a la premsa molts comentaris d'especialistes en art que es queixen d'aquesta reconstrucció. Jo, que no en sóc especialista, només puc dir que m'agrada molt. I que encara m'hauria agradat més que el palau sencer de l'ambaixador Vic estiguera en peu.

NENA VENETSANOU, UNA VEU MEDITERRÀNIA

Haig de confessar que vaig conèixer Nena Venetsanou gràcies al disc "Un pont de mar blava" de Lluís Llach. Des que la vaig escoltar cantar amb eixa veu prodigiosa, no vaig parar fins que en vaig aconseguir alguns cd's. El primer de tots en va ser "Icones". On vaig descobrir que hi havia la cançó "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”, (OMORPHI POLI, ciutat preciosa) que jo ja havia escoltat abans en la veu de Maria del Mar Bonet. Les dues amb lletra de Iannis Theodorakis i música de Mikis Theodorakis. Es tracta d'una de les cançons d'aquesta cantant grega que més m'agraden. N'hi ha d'altres, però ja en parlaré una altra vegada. Si sabera com posar al meu blog aquesta cançó en les dues versions (la grega i la catalana) la hi inclouria. Com que no en sé, només puc posar-hi la lletra de la versió catalana:

CIUTAT PRECIOSA "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”

(Iannis Theodorakis - Mikis Theodorakis)

Ciutat preciosa

de música i carrers,

engronsen les teulades

els nius del teu alè.

Un sol de mans furtives

neteja a les parets records de cendra.

Muntanyes i secà

envolten la ciutat que dorm a Grècia.

Al vespre vindré a cercar-te

abans que la lluna

acaroni

ta roba

amb nacres del mirall del port.

Al vespre vindré a cercar-te.

La nit camina

tancant-ho tot al seu pas,

la pàl·lida carícia

esborra la ciutat.

PRIMAVERA, TEMPS DE ROSELLES

Cada any espere amb una certa ànsia l'arribada del bon temps. Hi ha un moment, just quan comencem a despertar-nos de l'hivern i la primavera ja està avançada que, de sobte, el verd dels camps s'ompli del vermell de les roselles. És un goig contemplar milers de taques vermelles que s'escampen per ribes, camins i d'altres llocs.

La rosella és una de les flors que més m'agraden. Em fa feliç contemplar les roselles ensenyorir-se del paisatge íntim de la geografia que més estime, la del meu poble. Com que és tan fràgil, la rosella fa mal de conservar una vegada collida. Per això m'estime més veure-les en el seu ambient natural i, de passada, gaudir d'una estona de naturalesa. Per cert, la foto no és meua, és del bon amic Miquel Mas, de Beneixama