POLLASTRE AL FORN "MARIA DEL MAR BONET"

Fa un munt de temps que no actualitze el blog i és per falta d'això mateix: temps. Tanmateix, avui tenia ganes de posar-m'hi. Resulta que, per una qüestió de salut i no purament d'estètica, toca començar un règim amb unes mesures calòriques més o menys precises. Per això, aquesta nit hem preparat aquesta recepta. Recordava que al llibre "Veu de mar. Maria del Mar Bonet", d'Emilio Garrido, de l'editorial Efecto Violeta, apareixia una recepta de pollastre de la cantant mallorquina:

" ... i si continues demanant ens quedarem sense dinar. Et proposo seguir parlant mentre pelem les pomes. (Pollastre amb pomes. Quatre pomes tallades en trossos petits, en una cassola de test a què afegeix unes cuixetes de pollastre, mantega, sucre, sal, herbes provençals i un toc de conyac. Vint minuts al grill mentre bevem unes copes de cervesa)".
Aquesta és la recepta original tal i com apareix al llibre que esmentava abans. Ara ve la versió que he fet jo, amb alguna xicoteta variació: oli en comptes de mantega, i més temps de cuita. Ve a tindre unes 400 calories per persona. Aquesta és per a dues persones:

POLLASTRE AL FORN "MARIA DEL MAR BONET"

INGREDIENTS:

4 cuixes de pollastre
3 pomes blanques
2 cullerades soperes d'oli de Beneixama
Sal
Sucre
Herbes provençals (alfàbega, orenga, romaní, timó, sajolida i marduix)
1 colpet de conyac

PREPARACIÓ:
Posem a escalfar el forn a 200 graus a dalt amb el ventilador.
Pelem les cuixetes i els llevem la pell i l'os. Llevem el cor de les pomes, les pelem i les fem a trossos petits. En una cassola de test posem els trossos de poma i els empolvorem amb les herbes provençals. Col·loquem per damunt les cuixes desossades i els posem per damunt l'oli, sucre, sal i més herbes provençals. Ara li aboquem el colpet de conyac.
Fiquem la cassola de test al forn durant vint minuts a una altura mitjana al forn. Passat aquest temps, capgirem els trossos de carn, encenem el foc del forn per sota (sense apagar l'aire i el de dalt) i continuem la cuita durant vint minuts més.

Passat aquest temps, només resta servir-ho als plats. La poma, mesclada amb el pollastre i el gust de les herbes són una passada. Queda amb un saboret deliciós!!!

ELS MIL I UN QUARTS D'HORA. CONTES TÀRTARS

ELS MIL I UN QUARTS D’HORA. CONTES TÀRTARS. Thomas Simon Gueullette. Editorial Moll. Mallorca. Títol original : Les Mille et Un Quarts d’heure, contes tartares. Traducció d’Encarna Sant-Celoni i Verger.

Es tracta d’una obra clàssica de les narracions de caràcter orientalitzant que, tot al llarg del segle XVIII van triomfar a la França d’aleshores. Eixia a la llum arran de l’èxit, uns pocs anys abans, de la més coneguda “Les mil i una nits, contes àrabs”. Ens movem enmig d’un ambient d’àmbit oriental amb tot de fets (alguns de versemblants i d’altres clarament meravellosos) que s’encadenen i formen centenars d’històries que mantenen l’interés del lector sempre.

Cal destacar la magnífica traducció d’Encarna Sant-Celoni. La traductora ha sabut transmetre en la traducció un registre català multidialectal (sobre una base valenciana), tot agafant els girs de la llengua que li aprofitaven per a aconseguir la màxima fidelitat a l’original.

Més o menys, l’argument de l’obra és el següent: un príncep d’un regne musulmà, cec i sense ganes de viure, escolta les històries que li va contant un jovençol assenyat que coneix mil i una fetes, mentre espera una improbable solució a la seua ceguesa. Les històries van encadenant-se les unes amb les altres, com en un joc de nines russes i es reprenen i es deixen a l’hora que en comencen de noves. Tot i amb això, en cap moment et despistes, perquè tot hi està molt ben travat.

A més a més de les històries, la traductora ens ha fornit d’un pròleg documentadíssim on ens podem il·lustrar d’on s’encabeix aquesta obra dins dels corrents orientalistes europeus del moment. També hi ha tot de notes a peu de pàgina que aclareixen les pròpies notes de l’original. Per acabar, hi ha, també, un glossari antroponímic, un altre de toponímic i un mapa per tal de situar-hi, geogràficament, tots els llocs on es desenvolupen les històries que acabem de llegir.

Un llibre que, tot i la seua extensió (quasi set-centes pàgines) no es fa gens pesat de llegir i manté l’interés en tot moment.

GALETES AMB PANSES, ORELLANES I PINYA

Temps enrere, la Glòria, del blog amic "El cafè de nit" va preparar unes galetes boníssimes d'aspecte amb una recepta extreta del llibre "Us espero a taula", de la magnífica escriptora Gemma Lienas. Ja em va dir que eren molt bones i la veritat és que la primera de les voltes que les vaig fer no me'n va quedar cap de mostra. L'altre dia volia tornar a fer-ne per tal de dur-les a l'institut a l'esmorzar del departament. Com que volia fer-les una mica diferents, en vaig modificar la recepta original de la Gemma Lienas amb uns petits canvis i n'ixen unes altres galetes ben diferents. Les del llibre tenen un tast més suau.

GALETES AMB PANSES, ORELLANES I PINYA

INGREDIENTS:
60 g de panses sense pinyol
12 d'orellanes (tallades a bocinets molt petits)
50 g de pinya deshidratada (tallada a bocinets molt petits)
3 ous sencers
100 g de mantega
7 cullerades ben plenes de sucre
1 culleradeta (de les de cafè) ben plena de canella
200 g de farina
1 gotet de conyac
1/2 gotet d'aigua (si cal)

PREPARACIÓ:
El dia abans, posem en un llibrellet les panses, les orellanes i la pinya en remull amb el conyac i aigua fins que les cobrisca. Barregem la mantega tova (no desfeta) amb el sucre. Quan quede una pasta blanca, hi afegim la culleradeta sopera de canella. Ara és el moment d'afegir-hi els 3 ous batuts com per a fer una truita. Després hi abocarem les panses amb l’alcohol més la farina tamisada. Cal treballar molt la pasta (si queda massa líquida, hi afegirem una mica de farina). Folrem una plata de forn amb paper vegetal. Hi tirem micones de massa. Convé no fer-les massa grans perquè amb la cuita augmenten molt de volum (les primeres que vaig preparar se'm van quedar com a minipizzetes!!!). Ho posem molt amunt del forn i a forn suau, uns 175º, durant uns 18 minuts. Després, les posarem un moment a gratinar per enrossir les galetes. Heu d'anar vius de no descuidar-vos perquè no us passe com a mi que, una mica més, i se m'havien cremat!!!! Són boníssimes per acompanyar un cafenet.

LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR)

LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR). A cura de Jaume Clotet i Quim Torra. Ed. A Contravent. Barcelona. 2010.

Sempre havia escoltat que la dictadura franquista havia estat l’intent de genocidi cultural i lingüístic més intens i continuat contra la llengua catalana i el nostre poble. Això que era una acceptació cultural, intel·lectual si voleu, l’he poguda palesar per escrit amb la lectura d’aquest llibre. La censura, sols el concepte ja fa fàstic, i a gosades que en pots arribar a sentir.

L’estudi d’aquest llibre es fonamenta en tot d’obres anotades i censurades que es troben a l’Archivo General de la Administración del Estado, que és a Alcalà de Henares. És lloable la feina realitzada pels autors enmig del maremàgnum de paperassa poc o gens classificada que hi ha a l’arxiu esmentat i a les poques facilitats que s’hi han trobat els investigadors.

Però vejam de què anava això de “la censura”, un procés que va durar des del 1939 fins el 1980. La cosa anava així: un grup “selecte” de gent addicta al règim (militars, religiosos, excombatents...) es dedicava a llegir els manuscrits de les obres que havien de rebre el seu vistiplau per tal de poder ser publicades. I així, d’una manera totalment subjectiva, s’anaven autoritzant (o no) les diferents obres literàries (novel·lístiques, teatrals, poètiques, històriques...). I no eren només espanyols els qui se’n van encarregar, també n’hi havia dels “nostres”, i de famílies ben conegudes, com ara Juan José Permanyer Citron qui, com explica el mateix llibre, era fill del poeta Ricard Permanyer i cunyat de Martí de Riquer.

Els “criteris” a l’hora de no autoritzar una obra eren diversos, i continue citant el mateix llibre: “1. Allò que [en] diem catalanisme. 2. Opinions polítiques. 3. Religió. 4. Moral sexual. 5. Llenguatge indecorós”. Hi ha un passatge del pròleg que ho explica molt bé: “L’intent d’etnocidi franquista es fonamentà en la prohibició absoluta de l’ús públic – i normal – de la nostra llengua. Biblioteques i llibreries foren depurades, s’organitzaren els serveis de propaganda i començaren a arribar les prohibicions dels tímids i espantats d’editar en català just acabada la guerra”. Fins i tot, s’arriba a prohibir editar obres en llengua normativa i només es permeten reedicions d’obres prenormatives, i això també era un insult a la intel·ligència, i més coses, com explica molt bé el llibre: “imposar l’ús de l’ortografia antiga era una humiliació que tenia més força que la simple negativa; exigir la utilització de la grafia anterior a la reforma comportava rabejar-se en la derrota de la societat culta catalana i voler-li fer veure que allò que quedava del seu projecte era una caricatura”. De vegades, quan no hi havia cap motiu “objectiu” (si és que hi pot haver cap censura “objectiva”) s’invocava a: “Desde el punto de vista de su contenido nada impide su autorización. Se recuerda que estas obras son suspendidas de acuerdo con el criterio que prohíbe los idiomas regionales”.

Fa feredat pensar que fa quatre dies, com qui diu, que l’activitat censora estava vigent. I ja havia mort el dictador. És una mostra ben clara de com s’havia planificat la destrucció sistemàtica de la nostra cultura. Un etnocidi amb tota regla, no reeixit encara.

Hi traspua el llenguatge de l’època. La guerra de 1936-39 és una guerra de “liberación”, hi ha una “comunión” de tots els “españoles” amb la ideologia de la “cruzada”. Espanya és l’únic que havia de surar llavors. Tot unificat, tot igual... a ells. Nosaltres havíem de deixar de ser-ho per a ser “ells”. Tot el que no fóra assimilar-se a la llengua i la cultura dels espanyols havia de ser destruït. Alhora, la “moralitat” tan tancada i estúpida: les al·lusions a la sexualitat, més o menys explícita, eren totalment censurades. També el llenguatge considerat “maleducat”. O qualsevol expressió despectiva o contrària a unes idees totalitàries ja ràncies en aquell moment. Tota la estultícia intel·lectual i casposa del moment traspua en eixos informes. Eren tan cínics que no podien tolerar cap referència a les seues pròpies malifetes i assassinats. El règim assassí de Franco només podia aparèixer-hi com a “immaculat”. Tot excés, de la classe que fóra, havia de ser silenciat. No es podia posar en qüestió cap dels interessos dels feixistes al poder.

He de reconèixer que alguns dels “informes” dels censors farien riure (si no feren tanta nosa) de tan poc trellat com tenen i hi ha d’altres que estan més ben fonamentats. A tall d’exemple dels primers, no puc deixar d’esmentar, per tal que es veja com era de ben pensada l’acció per destruir tot intent de “normalitat” de la nostra cultura, l’exemple següent. Una obra tan innòcua com un receptari de cuina, també resulta inacceptable (vegeu la pàgina 42 d’aquest llibre): “Aldavert, Adriana i Sara. Art de ben menjar. Data de presentació: 11-7-1946. Expedient: 5.575-46. Se trata de un libro vulgar de cocina; sin otro mérito cuya autorización en catalán daría precedente para obras de todo género, como hace notar el propio Delegado Provincial. Pedro Rocamora. 17 de diciembre de 1946. Fou prohibida”. Tanmateix, no podem perdre de vista que es tracta, malgrat tot, de l’evidència escrita de l’aparell d’un estat etnocida amb voluntat de destruir tota la diferència dins dels seus límits. Una idea de dissolució en una “identitat” diferent de la nostra per tal de seguir sent, en definitiva, terra conquistada, sotmesa als seus conqueridors.

És un llibre que resulta molt interessant (des del pròleg!!) per tal de poder comprendre millor (i potser en tot el seu abast) aquesta època tan negra de la nostra història recent. Enfront dels qui neguen aquest intent d’etnocidi (“nunca fue la nuestra lengua de imposición”, que deia el Borbó, i coses per l’estil) i dels qui pensen que no tenim el dret i el deure de col·locar la nostra llengua i la nostra cultura al lloc que els pertoca, aquest llibre ens ha de posar alerta. Encara no tenim res segur, tot es pot destruir com un sucret en un got d’aigua. De nosaltres depèn exercir uns drets que tenim no perquè “ells” ens els cedisquen, sinó perquè els tenim, perquè són nostres i no els hem de deixar perdre de cap manera. Ens hi va alguna cosa més que la nostra supervivència com a poble: la nostra dignitat com a persones.

PAELLA DE FLORICOL, ALLS TENDRES I BACALLÀ

Divendres passat era “Divendres Sant” i, segons el costum cristianocatòlic no s’hi pot menjar carn. Els meus sogres van preparar una paella de vigília que, com marca el precepte, no duu carn. El bacallà hi fa el seu paper. La mescla d’ingredients dóna com a resultat un plat boníssim i més barat que si n’hi duguera d’altres.

PAELLA DE FLORICOL, ALLS TENDRES I BACALLÀ

INGREDIENTS:
(Per a 6 persones)
1 kg d’arròs bomba
2 floricols (tallades a branquetes i arbrets)
4 garbetes d’alls tendres pelats i trossejats
250 g de bacallà (dessalat)
1 ceba ratllada
1 tomata ratllada
1 pastilla de brou concentrat de verdures
3 cullerades de pebreroig dolç
6 alls secs
2 sobrets de colorant tipus “safrà”
Oli d’oliva de Beneixama
Sal
Aigua (una mica difícil d’alfarrassar, però sobre uns 3 l)

PREPARACIÓ:

Col·loquem la paella sobre els ferros i la falquem de manera que quede perfectament equilibrada. Encenem el foc i aboquem un bon raig d’oli d’oliva de Beneixama. En estar calent, hi sofregim els alls secs. En agafar color, hi afegirem la coliflor i l’anirem sofregint fins que estiga ben tendra i daurada, sense cremar-se. Ara és el moment d’abocar-hi els alls tendres i seguir fent el mateix: fregits i daurats. En estar, hi afegim el bacallà dessalat i continuem sofregint durant una bona estona perquè tots els sabors s’hi mesclen. Passada una estona hi posem la tomata i la ceba ratllada i, novament, a sofregir toquen. Desfem amb els dits (o amb una mica d’aigua calenta) la pastilla de brou concentrat de verdures i la reservem. Repartim l’arròs per la paella com si anàrem a fer-ne una espiral i amb l’ajuda de la paleta l’escampem bé per tot. Ara aboquem el pebre roig i seguim el sofregit sense que se’ns creme. Preparem l’aigua i l’aboquem a la paella. Fem el mateix amb el brou de verdures que havíem reservat. Amb l’ajuda de la paleta, repartirem ben repartits els ingredients per tota la paella. Hem d’apujar el foc perquè bulla el més ràpidament possible.

Aboquem els dos sobrets de colorant. Continuem coent. Quan arrenque el bull, abaixem el foc i continuem coent-la durant aproximadament vint o vint-i-cinc minuts. El mateix aspecte de l’arròs ens dirà quan és al punt. No ha de quedar ni cruenc i empastrat. Resulta un arròs boníssim i saborós. No desmereix gens una paella convencional.

Quant a la cuita de l’arròs i el seu punt, els valencians som una mica “llepafils”. Cada cuiner hi té el seu, la qual cosa s’adquireix a costa de preparar-ne moltes. Potser no ens em posaríem del tot d’acord. Amb el que sí que crec que estaríem d’acord és que de cap manera ens agrada “empastrat”. Aquest punt indesitjable s’assoleix quan es cou massa l’arròs, el gra es cova i es trenca l’estructura del midó, amb la qual cosa s’escampa per tota la paella i l’empastra.

L’arròs que usem per a la paella (en totes les varietats) és de la varietat “bomba”. Absorbeix molt bé els sabors i no s’empastra quasi mai (com no siga que te’n passes moltíssim amb la cuita).

La qüestió de tindre ben equilibrada la paella a l’hora de fer-la també és important atès que d’això depèn una bona cuita, és a dir, que no es quede massa feta per una banda i crua per l’altra.

La quantitat de brou (o d’aigua) que se sol usar és aproximada. Normalment es sol fer servir 3 parts d’aigua (o brou) per cada part d’arròs.

Antigament s’usava el safrà per a donar un preciós color daurat a l’arròs, a més d’un sabor més bo. Actualment, en ser un ingredient tan car, es sol abusar de l’ús del colorant de color groc, cosa que fa que l’arròs prenga un color tan viu que sembla que tinga l’“aliacà”.

A Beneixama de la “coliflor” en diem “floricol”. A l’Alcúdia “coliflor”. A Mallorca hi ha llocs que en diuen “colflori”.

BARCELONA-BENEIXAMA (i 2)

Hem fet tanta colla d'amics de blog a Barcelona que no era fàcil poder-los veure a tots alhora (feina, compromisos, ocupacions...). Per això, la Glòria i el Josep van muntar un dinar de comiat per a alguns altres amics que no havíem pogut veure el divendres. Van buscar un restaurant molt a prop de l'estació de Sants per tal que fóra fàcil desplaçar-nos-hi a temps per agafar el tren de tornada a Beneixama. A dos quarts de dues ens vam anar trobant a la porta del restaurant "Nou Martí". Novament, un encert de la Glòria i el Josep, perquè el dinar hi va ser magnífic. A poc a poc hi vam anar arribant, Nosaltres, la Glòria i el Josep, la Sara Maria, l'Enric Bayé (sense l'Anna Maria. Un beset, guapa!!!), el Kike i la Txell, la Marta i el Manel. De tot d'una que vam anar trobant-nos, l'ambient s'anava fent més i més agradable.

Quan comparteixes l'amistat amb gent excepcional, tot és fantàstic. Per a picar, vam triar una "Amanida de formatge de cabra amb fruits secs i vinagreta de mel i romaní" i "Amanida tèbia d'anous, formatge parmesà i salsa romesco". Cadascú va triar del menú el que li va semblar. Jo em vaig copiar de la Sara Maria i vaig demanar "Cua de brau a la catalana", boníssim!!! Oreto va demanar unes sepietes amb salsa verda. Algú altre, una "Fideuà" una mica "sospitosa" amb trossets de pastanaga... "Costelles de cabrit a la planxa amb pastís de patata, ceba i crema de llet", "Fricandó de vedella", "Magret d'ànec amb salsa de fruits vermells i poma caramel·litzada" i altres plats que no me'n recorde. Ara, l'aspecte i el sabor de tots eren boníssims.

Les postres també van ser d'allò més variades. Jo em vaig demanar un sorbet de mandarina que era saborós de veritat. Oreto "Encenalls de pinya" i d'altres postres amb xocolate, pastís de formatge... Menjàvem, réiem, filosofàvem, parlàvem d'aquest país nostre... i el temps passava inexorablement. Es feia l'hora d'agafar el tren per a tornar a casa. Ens feia peneta haver de deixar uns amics amb qui compartim tantes coses. Aquest dinar (i el sopar del divendres anterior), ja formen part inesborrable d'eixos moments bonics que passes a la vida i que, en recordar-los, revius la bonhomia i les ganes de viure que transmeten algunes persones meravelloses. Ja al tren, parlàvem Oreto i jo de la sort que teníem d'haver conegut, gràcies als nostres blogs, gent tan fantàstica.

Per fer més passador l'enyor que sentíem, ens vam regalar el paladar amb uns "Muffins de cals Vermells" que eren glòria celestial. Es notava que havien estat fets per persones que ens estimen. Beneixama i Barcelona, lluny i a prop alhora. Quina sort d'amics que tenim!! GRÀCIES a tots/es!!!

TALLARINES D'ESPINACS AMB TOMATES SEQUES

A Oreto, de tant en tant, li pega per fer plats de pasta i, la veritat, és que aquesta mena de plats li ixen boníssims. L'altre dia va preparar aquesta recepta tan bona i tan senzilla alhora.

TALLARINES D'ESPINACS AMB TOMATES SEQUES

INGREDIENTS:

Nius de tallarines d'espinacs "Hacendado" (quatre o cinc per persona)
Tomates seques (set o huit meitats)
3 anxoves grans per persona (o 4 de mitjanes)
Oli d'oliva de Beneixama
Formatge ratllat

PREPARACIÓ:

Tallem les tomates seques a bocins petits amb l'ajuda d'unes tisores i les deixem a remulla durant unes quantes hores (nosaltres les vam deixar a la nevera, tapades amb un paper film) durant unes 20 hores.

Posem a bullir aigua i sal i, en arrencar el bull, hi aboquem els nius de tallarines d'espinacs.

En un llibrellet posem les anxoves tallades a trossets i les tomates sense l'aigua. Hi afegim un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama, barregem i ja està. En la recepta de l'altre dia, hi vam afegir una mica de bacallà llescat perquè no teníem prou anxoves.
En estar cuites les tallarines, les escorreguem i les aboquem en un llibrell. Hi afegim la barreja d'anxoves i tomates i ja està.
En un llibrellet, aboquem el formatge ratllat perquè cadascú se'n pose al seu plat segons vulga.
Escudellem les tallarines als plats, ens hi posem formatge a gust i a gaudir-ne!!!

POLLASTRE CUIT AMB PICADA DE NYORES

Avui m'abellia fer un plat cuinat d'aquells que es fan a poc a poc. Per això m'he "inventat" aquest pollastre. I la veritat és que a casa ha agradat bona cosa.

POLLASTRE CUIT AMB PICADA DE NYORES

INGREDIENTS:
Per a cinc persones:
6 cuixetes de pollastre
2 besanques de pollastre
6 cebes vermelles mitjanes
2 tomates mitjanes
1 gotet (dels de vi) de conyac
50 g de pinyons
2 alls amb pell
Oli d'oliva de Beneixama
Sal

Per a la picada:
4 nyores
12 avellanes torrades
1 culleradeta d'orenga
6 alls pelats
Sucre
Sal
6 cullerades soperes del brou de la cuita

PREPARACIÓ:

Unes hores abans, punxem les nyores i les posem a remull de manera que en queden cobertes. Jo les he tingudes durant dotze hores.
En una cassola gran, aboquem un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama. Hi sofregim dos alls sense pelar fins que es dauren i no es cremen. Els traiem de la cassola i allà sofregim el pollastre fins que estiga ben daurat per totes bandes.
Mentrestant, pelem les cebes vermelles i les tallem a daus petits. Agafem les tomates, les partim per la meitat i les ratllem.
En estar el pollastre ben daurat, el traiem de la cassola i el reservem en un plat. Aboquem, llavors, la ceba, una mica de sal, i l'anem sofregint fins que estiga ben daurada i tova. Ara hi afegim la tomata ratllada i continuem sofregint durant una bona estona. En estar, tornem a col·locar per damunt el pollastre i hi aboquem els pinyons. Hi afegim el conyac i un altre gotet més d'aigua. Continuem coent.
Ara preparem la picada. Traiem les nyores i el suc que tenen el reservem, colat, en un got. L'aboquem a la cassola on esta coent-se el pollastre. Partim les nyores, els llevem el peçó i les llavoretes. Amb l'ajuda d'una cullereta, n'extraiem tota la polpa i la reservem en un plat.
En un morter, aboquem una culleradeta de sal i els alls pelats tallats a rodanxetes. Amb el picamà reduïm els alls i la sal a una pasta. Ara hi afegim les avellanes i continuem picant-les fins que es mesclen amb l'anterior. A meitat de picar, hi aboquem l'orenga, una culleradeta rasa de sucre, i continuem picant fins que estiga feta una pasta. Ara és el moment d'afegir-hi la polpa de les nyores i seguim picant amb el picamà fins que estiga tot ben amalgamat. Ho reservem, perquè encara ens haurem d'esperar una mica per a usar-la.
Quan el pollastre haurà cuit fent xup xup a foc molt lent durant almenys una hora, (tindren en compte de sacsejar la cassola a cada vint minuts, per tal que no s'apegue al fons) n'extraurem sis (o huit) cullerades del brou de la cuita i l'afegirem al morter. Ara sí que la picada estarà feta, amb un color vermellós fantàstic. És el moment d'afegir-la, a cullerades, per tota la cassola. Per a acabar d'aprofitar les restes de la picada, podem posar un raget d'aigua al morter i afegir-la a la cassola del pollastre.

Continuarem la cuita a foc lent durant mitja hora més, sacsejant la cassola de tant en tant i ja està. És un plat que convida a sucar-hi pa.