GERMANA DE VALÈNCIA, SEGONA MULLER DE FERRAN "EL CATÒLIC"

GERMANA DE VALÈNCIA, SEGONA MULLER DE FERRAN "EL CATÒLIC". Josep Faulí, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. Col·lecció Episodis de la Història, núm. 13.

Aquest llibre de Josep Faulí es centra en tres moments de la vida de la reina Germana en tres moments de la seua vida: Blois, Valladolid i València. És un llibret que es llegeix en un tres i no res i que no aporta una gran visió de la vida d'aquesta reina. Per a algú que no en sàpia res d'aquest personatge històric, pot servir-li com un tast per a lectures posteriors. La figura d'aquesta dona, tan important en la història valenciana, sobretot pel que fa al seu paper durant la guerra de les Germanies, no es troba del tot completa en aquesta minsa biografia. Tot i això, cal reconèixer que, per a l'època d'edició del llibre (1979), potser ja anava bé.

DUODA COMTESSA DE BARCELONA

DUODA COMTESSA DE BARCELONA. Renada Laura Portet. Rafael Dalmau Editor. Col·lecció Bofarull, núm. 13, Barcelona.

Duoda va ser comtessa de Barcelona durant uns dihuit anys. Va ser una princesa´d'origen no del tot conegut, encara que hom la fa pertanyent a alguna família de l'alta noblesa carolíngia. Es va casar amb Bernat, duc de Septimània, amb qui va tindre dos fills, Guillem i Bernat. i una filla, el nom de la qual no recorde. Bernat (duc de Septimània i Comte de Barcelona, entre altres títols nobiliaris) va ser un noble influent a la seua època dins la cort de l'emperador Lluís el Pietós (fill de Carlemany). Bernat hi va tindre un paper tan destacat que, fins i tot, va ser acusat de traïció al mateix emperador en suposar-lo amant de l'emperadriu Judit de Baviera (dona bellíssima, de la qual estava molt enamorat l'emperador) amb la qual hauria tingut un fill, Carles. Sotmés al "judici de Déu", n'eixirà exculpat. Tots dos, Bernat, comte de Barcelona, i el seu fill Guillem, moriran decapitats. El primer, per ordre del mateix Carles i el segon per una traïció d'alguns gots residents a Barcelona.
Però tornem a Duoda. Aquesta dona excepcional havia estat educada a la cort Carolíngia i dominava el llatí, el grec, sabia hebreu i una mica d'àrab, a més, és clar, d'algun dialecte alemany. Sembla que va destacar en l'art de la il·luminació de pergamins i en l'escriptura. Va ser una consellera fidel i enamoradíssima del seu marit. D'ella es conserva un fantàstic manual escrit en llatí per tal de guiar pel camí recte de la fidelitat, l'educació, la mesura i la fe el seu fill Guillem i, posteriorment, Bernat i l'altra filla.
Precisament, a partir de l'estudi d'aquest manual, l'autora del llibre ha bastit tota la biografia de Duoda. Tot i no ser un llibre d'història en termes generals, Renada Laura aconsegueix situar-nos magníficament en el context històric en què es desenvolupa la vida de Duoda. Podrem aprendre, de manera ben agradosa i gens pesada, un munt de dades d'una època fascinant de la història d'Europa. Passats uns pocs segles, apareixerien les primeres terres catalanes amb consciència d'ésser-ho i ja s'albira el naixement del nostre poble.

UNA EDUCACIÓ FRANCESA O LES SET VIDES D'EN BEZSONOV.

UNA EDUCACIÓ FRANCESA O LES SET VIDES D'EN BEZSONOV. Joan-Daniel Bezsonoff. L'Avenç. Barcelona. 2009.

Com el mateix autor ens indica, "Una educació francesa" no és pas una autobiografia. Es tracta d'una mena de records autobiogràfics que recorren una bona part de la infantesa i adolescència de l'autor sense un afany recopilatori exhaustiu. Amb la lectura d'aquest llibre podem descobrir de primera mà com era la França dels anys setantes. Un país que ja ha desaparegut com a tal per a l'autor. Si més no, ara roman al boirum de la memòria. Un territori gran, acumulació d'altres països, llengües i cultures, que prova d'uniformitzar els seus ciutadans, però que no pot aconseguir un mateix vestit per a tothom. Les músiques i les cançons, les pel·lícules i els diaris, els còmics i els llibres, la manera com l'autor va entrant en contacte amb llengües diverses, fins i tot amb la familiar, el català (junt amb el rus, encara que això és un tema d'un altre llibre seu). Resulta curiós llegir com les llengües no franceses van desapareixent anorreades pel francès (com ara el provençal o occità, amb les seues varietats) i com els seus darrers parlants sembla que es desdibuixen ells mateixos en el paisatge que els era propi. Quan parla del català a la Catalunya Nord no és menys càustic: "[...] Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d'Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L'Indépendant cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori -el català de TV3 i de Digui, digui- que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l'exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes...". Pot semblar una boutade de Bezsonoff, però a mi m'ha semblat una visió de futur per al català a d'altres zones del nostre domini lingüístic (com ara el País Valencià), si no hi posem remei. Es tracta d'un llibre que es fa llegidor i que, per a determinades persones, pot resultar enyoradís.

LA REINA SIBIL·LA DE FORTIÀ

LA REINA SIBIL·LA DE FORTIÀ. Alberto Bóscolo. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 1971. Traducció de Pere Català i Roca.

Sibil·la, quarta esposa del nostre rei Pere el Cerimoniós, provenia de la petita noblesa catalana. No havia rebut una educació com els membres de l'alta noblesa, però havia nascut amb una bellesa que passava per damunt dels seus orígens i li servirà de salconduit per arribar a la cort. Allà, serà la concubina del recent vidu rei Pere. La seua bellesa captivarà el rei i li farà guanyar-se l'animadversió de les famílies de l'alta noblesa catalana. Aquest estament nobiliari no podrà suportar l'arribada d'una nouvinguda que no és de la seua classe i la miraran sempre de reüll. Els fills de Pere, Joan i Martí, veuran, en principi, amb bons ulls aquesta relació que sembla només un "entreteniment". Passat el temps, però, Sibil·la esdevindrà esposa i, per tant, reina. Paral·lelament, Sibil·la començarà una política d'afavoriment de membres de la seua família i de tota la petita noblesa catalana, cosa que l'enemistarà, encara més, amb els fills del rei i la resta de l'alta noblesa. El nepotisme serà marca de la casa. La nova reina no és de la gran noblesa ni culta, però lluitarà per cultivar-se i estar a l'alçada del càrrec institucional que li pertoca representar. Amant del luxe i de les joies, durà una vida de despeses sumptuàries paral·lela a les seues obres de caritat i de millorament de les classes més desfavorides del seu poble. Serà una peça clau de la política de la Corona Catalanoaragonesa a la seua època i tastarà les mels de l'èxit i les fels del menyspreu en quedar vídua. Tota una vida apassionant que es troba magníficament descrita en aquest llibre que ens permet una visió d'una dona bella, intel·ligent i amb unes dots per a la política sorprenents. Tenim moltes grans dones a la nostra pròpia història. Aquest és un bon llibre per tal de conèixer-ne una.

PASTÍS FRED DE POMA

Avui he descobert que tenia al frigorífic unes pomes que no durarien molts dies més. He pensat que, potser, en podria fer un dolç i així ha estat com ha sorgit aquest

PASTÍS FRED DE POMA

INGREDIENTS:
500 g de pomes pelades i sense el cor ni les llavors
1/2 gotet d'aigua
4 cullerades de sucre
1 barreta de canella
Peles de llimó
1 iogurt natural grec "Danone"
Canella mòlta
7 làmines de cua de peix
Sucre (per a caramel·litzar)


ELABORACIÓ:

Pelem les pomes amb el pelacreïlles i les fem a trossos. Els llevem el cor i les llavors (millor amb un estri especial que hi ha). Les trossegem i les posem en una cassola d'acer al foc. Hi afegim mig gotet d'aigua, les quatre cullerades de sucre i la barreta de canella. Amb el mateix pelacreïlles, fem unes quantes peles de llimó que només n'agafen la part groga i les afegim a la cassola. Ho coem tot durant aproximadament 30 minuts a foc suau fins que la poma s'haja reblanit i haja agafat els aromes del llimó i la canella.

Mentrestant, posem a remull les fulles de cua de peix.
En un cassó, posem a caramel·litzar sucre. En estar, l'aboquem al fons d'un motlle allargassat i deixem que s'hi solidifique (un parell de minuts).

En estar la poma a punt, apaguem el foc i llevem la barreta de canella i les peles de llimó. Passem el contingut de la cassola per la batedora fins que quede un puré fi. Hi afegim la cua de peix i ho mesclem bé. Ara hi afegirem el iogurt grec de danone. Mesclem tot bé i aboquem aquesta mescla al motlle que havíem caramel·litzat. Quan s'haja refredat una mica, el col·loquem al frigorífic perquè hi qualle.

A l'hora de servir-lo, passem una espàtula per les vores del motlle i, amb cura, el voltem sobre una plata. Per les vores aboquem una mica de canella mòlta perquè faça boniquet.
Ha resultat un dolç molt suau i refrescant.