FOCACCIA D'OLIVES I FORMATGE

Hui era el darrer dia que un company del departament continuaria al centre. Se'n va tot un any a Anglaterra, on viu la seua dona. És el Javier, una persona excel·lent, que tots apreciem. Per això ens vam posar d'acord per tal de fer-li un comiat. Així, he preparat aquesta focaccia. Fàcil i bona.

FOCACCIA D'OLIVES I FORMATGE

INGREDIENTS:
400 g de farina
25 g de rent
1 got i mig d'aigua tèbia
2 culleradetes de sucre
1/2 got (dels de vi) d'orenga
1 polsim de sal
300 g d'olives gordals
250 g de formatges ratllats (Gouda, manxec, mozzarella).
1/2 got d'oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Posem a escalfar el forn a dalt i a sota a 200 graus.
Tamisem 200 g de la farina sobre un llibrell. Posem a escalfar l'aigua fins que estiga tèbia. Li afegim el pessiguet de sucre i el rent esmicallat i remenem tot bé fins que els elements es mesclen. Ara l'aboquem sobre la farina i la mesclem bé amb l'ajut d'un cullerot.

Passats dos o tres minuts, tamisem la resta de la farina i la incorporem a la primera barreja. Ara afegim la meitat d'oli i l'orenga a la massa. Tornem a mesclar-ho tot bé. Amb plàstic de cuina, tapem el llibrell i el deixem al frigorífic perquè puge la massa durant cinc hores com a mínim (l'he deixada dins del frigorífic durant 10 hores).

Untem una safata de forn amb una mica d'oli d'oliva de Beneixama. Damunt col·loquem un full de paper de forn. Tornem a untar amb una mica més d'oli. Ara aboquem la massa a la safata i amb les mans untades amb una mica més d'oli l'estirem per tota la safata de manera uniforme. Tirem una miqueta més d'oli per damunt.

Agafem les olives i les trossegem alhora que els en llevem el pinyol. Les distribuïm per tota la superfície i pressionem una mica amb les mans per damunt perquè s'hi aferren bé.
Ara empolsimem per damunt el formatge ratllat.
Enfornem la safata i abaixem la temperatura de forn a 160º C i continuem coent-hi la focaccia durant 25 minuts. Ha de quedar cuita i daurada per damunt.

Quan ja l'he treta i estava tèbia, l'he col·locada en una safata folrada amb paper d'alumini i cap a l'institut!!! Ha estat un èxit. No n'ha quedat més que dos bocinets que li he guardat a Oreto.

COCA D'ALADROCS

Dimecres passat vaig comprar de la peixateria del mercat uns aladrocs (=seitons) tan grossos que semblaven sardines. Avui Oreto tenia reunió de pares i volia que els preparara per a sopar. A mi, que no m'agraden massa (les espines i jo no ens entenem), li dic: "I com els faig?". I ella que em respon: "Sigues creatiu!", i se'n va tota contenta. I ací em tens a mi calfant-me el cap i veient uns aladrocs congelats que no em feien massa gràcia. Total, de tot d'una pense: "I si en faig una coca?". I d'ací n'ha sorgit aquesta.

COCA D'ALADROCS

INGREDIENTS:

300 g de farina
12'5 g de rent de pastilla
1/kg d'aladrocs
3 cebes mitjanes
8 mitges tomates seques
1 dit d'oli (d'un got dels d'aigua) de Beneixama
Sal
Orenga
Pebre
Una mica més d'oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Engeguem el forn i el posem a escalfar a 200º C a dalt, a sota i amb l'aire.
La part més pesada de la recepta és aquesta: apanyem els aladrocs, tot llevant-los els caps, l'espina central, la coa i les escates que puguen tindre. Els deixem a filets en un plat.

Escalfem una mica d'aigua i hi posem les tomates seques perquè s'hi hidraten.

Pelem les cebes i les tallem a rodanxes fines. En una paella posem una mica d'oli de Beneixama i les hi anem sofregint fins que estiguen ben daurades. Quan ja quasi estiguen, traiem de l'aigua les tomates i les tallem a tiretes amb l'ajuda d'unes tisores de cuina. Les aboquem a la paella i continuem sofregint-ho tot durant uns minutets.

Preparem la massa: cernem la farina sobre un llibrell. Hi aboquem la pastilla de rent (desfeta en mig got d'aigua tèbia i una culleradeta de sucre, que al rent li agrada molt!!) i l'oli. Ho pastem tot fins que lligue la massa. En estar, la tapem amb un drap de cuina i deixem que lleve durant uns vint minuts.
Passat el temps de puja de la massa, col·loquem un tros de paper de cuina en una safata de forn i estenem la massa per damunt de manera que quede molt i molt prima (en coure's, ja s'inflarà). Ara col·loquem per sobre la ceba amb les tomates. Ara els aladrocs. Els empolsimem amb una mica d'orenga i pebre. Tirem un rajolinet d'oli de Beneixama per damunt.

Col·loquem la safata al forn i n'abaixem la temperatura a 180º C. Deixem que s'hi coga durant un quart d'hora o vint minuts aproximadament. Hem de veure que les vores estan ben daurades i el peix cuit. I ja està.
Ha resultat ben bona i mengívola.

CLAFOTÍS DE BRESQUILLA

Hui comencem "oficialment" amb l'horari complet de classes. És per això que he pensat que potser seria més fàcil començar amb un somriure si portava al departament un dolç. Com que fa dies que no guise "res de bo" (coses del règim) m'he posat a fer un "clafotís" que és ben fàcil de fer. La fruita més madura a casa eren les bresquilles (=préssecs) i per això l'he fet d'aquesta fruita:

CLAFOTÍS DE BRESQUILLA

INGREDIENTES:
1 kg de bresquilles (=préssecs)
3 iogurts de pinya (dels que en duen trossets)
5 ous
200 g de sucre
50 g de sucre vainillat
150 g de farina
50 g de mantega
Mantega per untar el motlle
Sucre fi per a decorar (una vegada cuit el pastís)

PREPARACIÓ:

Posem a escalfar el forn a 200º C a dalt i a davall, amb l'aire engegat.

Pelem les bresquilles amb el pelacreïlles i les fem a trossets petits. Les reservem.

En un bol posem els ous, la farina tamisada, els sucres, la mantega (fosa prèviament al microones) i ho batem tot amb el batedor de varetes. Queda amb una consistència densa i agradosa.

Agafem un motlle desmuntable redó. Tallem un tros de paper de forn de la mida del redolí de sota. Untem el motlle amb la mantega que havíem reservat. Col·loquem al fons el tros de paper de forn i el tornem a untar per damunt amb més mantega.
Aboquem dins del motlle la bresquilla feta trossos. Per damunt li abocarem la mescla d'ous, farina, sucres... Amb l'ajuda d'una espàtula farem que tot s'hi barrege bé.

Col·loquem el motlle al forn i l'abaixem a 160ºC i l'hi continuem coent durant 40 minuts. El deixem dins del forn apagat durant vint minuts més i ja està.

Per a servir-lo, una vegada fred, el col·loquem en una plata redona i l'empolvorem amb sucre fi.

Ha estat un èxit i no n'ha quedat ni un bocí!!! Potser en faré més vegades...

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Hui hauria complit 86 anys Vicent Andrés Estellés, el nostre poeta més popular. I per això hi ha una diada blogaire per a commemorar l'efemèride i festejar-la. No va tindre una vida fàcil (com molta altra gent) l'Estellés. Però va saber traure'n la inspiració per tal de crear una obra poètica reeixida.
D'Estellés trobem molts i molts poemes que, de tan populars, han esdevingut "típics", com el preciós "Assumiràs la veu d'un poble/ i serà la veu del teu poble...". Poques vegades m'he emocionat tant enfront d'un poema que destaca, per a mi, l'opció de valencianitat absoluta de l'autor. Un convenciment que m'agradaria que la nostra societat tinguera com a propi. Difícil, ja ho sé, però no impossible encara. O la "Sonata d'Isabel", bellíssim cant a la seua dona. La companya d'anys, amors i tragèdies. O "Els amants". O...
De tots els poemes, triaria aquell que parla de les cames de la seua estimada. Destil·la una sensualitat i una visió tan alegre, mediterrània i ciutadana de la Isabel que sempre m'ha fet gràcia. Per això l'he triat:

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiar.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.