diumenge, 13 de juliol de 2008

EL PAVELLÓ DE LES PEÒNIES

L’estiu finalment em permet acabar lectures que anava deixant aparcades durant mesos. L’última que he enllestit ha estat aquesta: EL PAVELLÓ DE LES PEÒNIES, Lisa See, Ed. 62. Títol original: Peony in love. Traducció de Rosa Borràs Montané. Es tracta d’una novel·la sorprenent en la qual res no és com t’ho esperaries. Hi ha una protagonista central, la Peònia, única filla de la poderosa família Chen. Aquesta xica, de quasi setze anys, està destinada a casar-se amb un home que no coneix només perquè el seu pare n’ha concertat el matrimoni per amistat quan ella era només una xiqueta. És la tradició que prescriu que les dones són una possessió secundària i poc valuosa dels pares. Això és el començament, però tot canviarà després que la Peònia veu una representació escurçada de l’òpera “El pavelló de les peònies”.

L’acció se situa a la Xina del s. XVII, justament enmig del trasbals que suposa la caiguda de la dinastia Ming sota l’escombra de la nova dinastia Qing, d’origen manxú. Tots aquests canvis sobtats provocaran la crisi de la societat xinesa de l’època: els hòmens més importants de l’imperi es reclouran a les mansions familiars a llegir, beure te i passar el temps. Però, i les dones? En aquesta època les dones es troben una mica “descol·locades”. El seu paper tradicional de reclusió es veurà una mica alleujat. Això els permetrà alfabetitzar-se i assolir quotes de coneixement insospitades fins el moment.

Ens diu la Lisa See, al mateix llibre, que al s. XVII es publicaven més obres de dones a la riba del delta del riu Iang-Tsé que a tota la resta del món. Aquestes dones van ser primer reconegudes, envejades i imitades. Posteriorment, en qüestionar el paper tradicional de la dona quant a les seues relacions interpersonals, aniran sent proscrites i perseguides. Fins i tot haurien volgut que els seus escrits i les seues vides hagueren desaparegut de la història. Els seus llibres van arribar a ser cremats i destruïts en la seua major part. Només una molt petita part de llibres i comentaris se’n van salvar, amagats en els racons més recòndits del vast imperi xinès.

Resulta sorprenent que t’assabentes que inclús a la Xina comunista va ser prohibida l’òpera “El pavelló de les peònies” (encara avui dia), tot continuant la prohibició que ja feren els emperadors de la dinastia Qing... Era preocupant que les dones qüestionaren el seu paper de submissió tradicional als pares, als marits o als fills. Massa llibertat per a les dones és perillós, encara ho pensen alguns.

Més sorprén saber que els personatges i les històries són reals, que tot va passar més o menys com conta l’autora.

L’eterna lluita de la dona per assolir el seu propi destí, sense interferències. Però la novel·la és molt més que això. És una visió magnífica d’una societat que va desaparèixer en el decurs de la història en uns llocs reals perfectament descrits per la Lisa See, en una recerca que va fer la mateixa autora pels llocs de què ens parla. Una novel·la que entreté en tot moment i fa pena haver d’acabar.

4 comentaris:

Tècnic lingüístic ha dit...

¿I qui l'ha traduïda? ¿I què t'ha semblat la traducció?

És que els pobrets i pobretes traductors no sempre fan bé la seua faena, però sempre se'ls hauria de tindre en compte, perquè estic segur que no has llegit Lisa See, sinó la versió d'una altra persona, i sembla que t'ha agradat.

Francesc ha dit...

Miquel: he pres bona nota dels teus suggeriments i ja hi he inclòs el títol original i el nom de la traductora. Pel que fa a la traducció, a mi m'ha semblat bé. No és que tinga jo massa nocions de com cal fer una traducció (Traductore traditore?). Com que l'original és en alglès i els meus coneixements en aquesta llengua són més aviat escassos, no sabria dir-te'n res de bo. Com tu bé dius, he llegit la versió de la traductora i sí, m'ha agradat. Salutacions i gràcies pels teus "retocs". ;)

glòria ha dit...

Crònica d'una obra que fa venir gane4s de llegir-la.
Però, d'on treurem el temps?
Una besada!

Francesc ha dit...

Glòria: sempre hi ha temps per llegir allò que ens agrada, però potser no al mateix moment que voldríem. Salutacions.:)