divendres, 30 de març del 2007

QUAN ACABARÀ AQUESTA GUERRA ABSURDA?


Quasi cada dia podem saber de noves matances de persones a l'Irac. Les imatges de cossos destrossats, ferits, planys i plors són ja les habituals. Però no per això deixen de commoure'm. Si totes les guerres són absurdes, l'origen d'aquesta encara ho és més. La mentida de les armes de destrucció massiva encara fa més sagnant (si es pot) tot plegat. De vegades, em pregunte: els deixarà dormir tranquils la consciència a aquells tres de la foto de les Assores? Jo, personalment, fa temps que patiria d'insomni. Que s'acabe ja, és el que caldria. Que eixe país esdevinga una nació tranquil·la i democràtica.

diumenge, 25 de març del 2007

NO AL TANCAMENT DE TV3




CANÇÓ D'AMOR A LA LLIBERTAT.
LLUÍS LLACH

Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t'hem ofert cançons d'amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l'abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
NO AL TANCAMENT DE TV3.
SI AL DRET A TRIAR.

dilluns, 19 de març del 2007

LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT


Enguany la cultura catalana participa com a convidada d'honor a la "FRANKFURTER BUCHMESSE" . Es tracta de la mostra de llibres més important del món. Totes les editorials hi presenten les seues novetats. És la finestra llibresca de les cultures. La nostra hi serà present. Hi ha hagut un agre debat sobre si els escriptors i escriptores "catalans" (sic) que escriuen en castellà també hi havien d'anar. Finalment s'ha resolt com calia: només hi aniran els qui escriuen en català. Només faltaria.
Era fàcil d'imaginar (i no per això menys trist) que les autoritats valencianes no hi col·laborarien. Això seria ser una societat normal, però com que"Ells" no ho volen que sigam, de normals, vull dir, doncs així ens va. No tinc ganes d'esmentar ací totes les barbaritats que el govern del PP ha fet i fa contra la nostra llengua. Qui vulga saber-ne més, que vaja a les hemeroteques i, si ho aguanta, enhorabona. Jo no. Una vegada més, tota la colla dretana, espanyolista i botiflera fa valdre el seu poder político-lingüístic. Malgrat el menyspreu del nostre (?) Govern, hi haurà representació valenciana a la fira de Frankfurt. Que es foten! No podran amb nosaltres, espere.
Tant de bo hi haja un canvi de govern a partir de maig i aquesta gentola del PP se'n vagen a fer experiments de genocidi lingüístic a l'Antàrtida o encara més lluny.

dissabte, 17 de març del 2007

FALLES, CANAL 9 I POLÍTICA




Les falles.
Formen part d'una determinada manera d'entendre la festa. Jo col·labore corregint el llibret d'una falla de Tavernes. Em molesta particularment el munt de tòpics repetitius que, any rere any, hi veig reflectit: la bellesa única de les falleres majors, l'olor de la pólvora, una visió massa igual del ser valencians (de vegades, "espanyolitat carrinclona") i molt de bla, bla, bla. Però no tot em sembla negatiu. Des que fan falles a Tavernes, és cert que el valencià hi és ben present. Ara, amb tot això dels premis a l'ús de la llengua, les falles s'hi escarrassen a veure qui ho fa millor. Bona pensada. M'agradaria que aquest ambient de valencianitat s'estenguera a tot l'any i no només a uns dies de disbauxa i "kale barraka" sorollosa.

Canal 9.
La festa fallera soluciona molt la programació d'aquesta cadena de televisió. Ja poden haver passat notícies importants a qualsevol banda del territori o del món. Té igual. Falles, Magdalena, Fogueres, Moros i Cristians, Tomatina i qualsevol altra festa tradicional hi té cabuda. Visca la televisió antropològica! Quan hi ha falles, tots som fallers i falleres televidents. Em sembla una passada això de transmetre les mascletades com si fóra l'esdeveniment més important. I eixes imatges dels pirotècnics i les falleres majors amb eixe valencià ortopèdic: "Zennyó piroténni, pót encendre la maccletà!". No hauria de ser requisit imprescindible per a ser fallera major el parlar català habitualment? Segur que els de la JCF (que no vol dir: Jesús, com foten!, sinó Junta Central Fallera) les trien a pols castellano-parlants profundes.

Política.
Amb les falles , els polítics capitalins del PP trauen una rendibilitat que fa fàstic. I justament a l'hora de dinar, per provocar-te un tall de digestió o qualsevol altra cosa. A la crida, les mascletades, l'elecció de les falleres, tot, ad maiorem gloriam PPòrum. Servit i desvirtuat per obra i gràcia dels bruixots i fetillers polítics de Canal 9. Per què s'ha de promocionar la idea que tots/es els valencians/es hem de ser pro-fallers com una única manera de sentir la valencianitat? Encara no han superat les bajanades folclòriques que es canten a "l'himne regional".

TIRANT LO BLANC



Haig de reconèixer que sóc un enamorat d'aquesta novel·la. Des de la primera vegada que la vaig llegir sempre hi torne a cada cert temps. És cert que no totes les parts de l'obra són igual d'entretingudes, però les aventures de Tirant i Carmesina, em semblen d'una sensualitat extraordinària. Fruesc molt del registre literari, tan correcte i, malauradament, tan llunyà de la mitjana del nostre poble. Em fa molta ràbia quan pense com hem anat perdent paraules des del nostre català medieval fins a l'actualitat. És clar que cal salvar ací totes les excepcions honorables, com aquelles persones que, sense haver-lo estudiat, l'han mantingut per herència de pares i mares a fills i filles. Per qüestions de pura biografia personal, m'he criat en un ambient catalano-parlant de dues comarques ben diferents, la Safor i l'Alcoià. Això m'ha permès aprendre paraules i expressions de totes dues zones i que m'han fornit d'un vocabulari tradicional que trobe especialment interessant. Més avançat en el temps, m'he trobat amb el català de la Ribera, tot un descobriment. Quan compare aquests tres registres i el del Tirant lo Blanc, encara em sent orgullós de l'herència lingüística del meu país.

divendres, 16 de març del 2007

DEL PLAER DEL MENJAR (1)


M'agrada menjar i m'agrada la cuina. Menjar (i cuinar) és un més dels plaers de la vida. Gaudir d'una bona menjada, amb companyia adient i en un ambient relaxat és una bona manera de passar l'estona. M'interessa molt la cuina tradicional, però també la que es fa ara mateix.

Des de ben menut he tingut la sort de poder escorcollar dins d'eixe món (aleshores secret i, segons com, vedat als hòmens) de la cuina de casa. Recorde com en un somni la meua àvia Àngela trafegant per la cuina mentre feia la picada per al "guisat". Ma mare i les meues tietes van fornir de detalls i saviesa antiga algunes receptes que guarde com un bé preuat. He de dir que una de les persones que més ha influït en la meua manera de cuinar ha estat la meua tieta Angelita. Ella cuinava amb coses senzilles plats saborosos. No he aconseguit, però, donar eixe "toc" a alguns plats que ella brodava.

Tots tenim memòria, i diuen que la dels olors i els sabors és una de les que queda més marcada. Jo, despistat de mena com sóc, tinc, tanmateix, alguns records a la memòria que no se m'esborren. Tanque els ulls i encara ensume l'olor del pa acabat de coure, dels rotllets d'anis, de les mones, de les botifarres de ceba que omplien la meua Beneixama d'infant.

Segur que a l'univers dels records, el d'una taula ben parada sempre resultarà agradable. Potser més endavant hi torne.

Una bona visió de tot plegat, ens la pot oferir la pel·lícula "El festín de Babette". Tot un plaer per a la vista poder gaudir de la preparació d'un tiberi digne d'un rei per a unes persones que, per imperatius religiosos, dissimularan tot el que puguen el plaer que els produeix fruir-ne.



Com usar bé de beure e menjar



Qüestionejaven antigament en diverses estudis alcuns notables mestres e estudians qual manera de menjar és pus religiosa e pus honesta e pus portable e menys curiosa en christianisme, pensant comun viure de la gent, e pensada la manera de lurs convits, e pensades despeses comunes ab les extraordinàries que a vegades se esdevenen per ventura, e pensades totes les circunstàncies e unes coses ab altres. E fo concordat per la pus sàvia e sana part diverses vegades en presència mia, que nació catalana vivia pus loablament, unes coses ab altres, que nació christiana del món.

E a provar aquesta cosa foren aportades les següents probacions: La primera sí és, car nació catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú, car en vida comuna cascú és content menjar a dinar cuyna ab carn o ab peix, [e a sopar peix] o ous o qualque cosa altra simpla en sa valor. Com, donchs, açò sia covinentea, e les altres nacions facen més o menys, appar, donchs, que la nació catalana ne ús mils que les altres.

[...] Per aquestes, damunt dites rahons, [provaven] los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la verfitat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món. Los ytalians són fort temprats en menjar, mas beuen massa curiosament, no en quantitat, mas en preciositat de vins, que fan grans tacanyeries en la manera del beure, així com damunt és ja dit.

Del llibre Com usar bé de beure e menjar: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià