dijous, 31 de gener del 2008

QUAN L'ESGLÉSIA FA CAMPANYA... LA FE S'ESPANYA


Ja fa temps que vinc pegant-li voltes a un mateix tema: no em sent gens, però gens, identificat amb la imatge que l'església dóna darrerament amb les seues manifestacions. Eixa descarada prepotència adoctrinadora, amb un recolzament quasi explícit a una determinada opció política, per Déu sap quins interessos inconfessables em dol. Hi ha quelcom dins de mi que em fa pensar allò del Raimon: "Nosaltres no som d'eixe món". Em sembla que les altes (i no tan altes) jerarquies de l'església estan empastifant a cada dia més el camí compromés de l'Evangeli de tanta gent cristiana anònima que es deixa la pell i la vida pels altres. Sent una profunda desesperació quan pense en tot el mal que estan fent-li a la mateixa religió que diuen defensar. Si ells representen la postura oficial i canònica del que se suposa que és ser catòlic, jo crec que ja no ho sóc. No ho puc ser, si més no, de la manera que ells ho veuen. És per això que m'he sentit molt i molt reconfortat amb les paraules de Quintin Garcia, frare dominicà. No les hauria pogudes llegir si no les haguera trobades al bloc d'Àngel Canet Català que, des d'avui posaré com a lloc de visita recomanada. La seua adreça és http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6148. I ara, no puc estar-me de reproduir l'article d'aquest frare. És llarg, però per a mi diu veritats com a elefants:

EL PAÍS - Opinión - 22-01-2008

QUINTÍN GARCÍA

Invocaron la civilización cristiana y occidental, y generales de misa y comunión, apoyados por obispos castrenses, capellanes, nuncios y jerarquías de toda graduación, junto a una burguesía mayoritariamente católica, dieron golpes de Estado e instalaron en países del Cono Sur unas crueles dictaduras, con secuestros, torturas, asesinatos y desapariciones de miles y miles de ciudadanos, incluidas monjas y sacerdotes. Y algún obispo señalado en la defensa de los Derechos Humanos y la denuncia de la injusta dictadura.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Antes, mucho antes, habían invocado la civilización cristiana y española en la conquista de América los Reyes Católicos, Papas, obispos y misioneros, y la mayoría fueron ejecutores, cómplices, encubridores o beneficiarios de un gigantesco genocidio: millones de muertos a sangre y fuego en guerras de invasión disfrazadas de tareas de evangelización. Destruyeron o se apropiaron de culturas milenarias, religiones, riquezas naturales, seres humanos para la esclavitud... Impusieron leyes, organizaciones sociales y políticas, ritos religiosos (no es posible imponer una religión). Sólo en un segundo momento surgieron las voces críticas y compasivas de Francisco de Vitoria, Bartolomé de las Casas o Montesinos. Y otros.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Sin irnos al otro lado del mar, aquí, en esta tierra permanentemente amenazada por la civilización cristiana y sus secuencias persecutorias, se invocó la unidad religiosa para crear la Inquisición y generalizar torturas, robos, autos de fe, muertes en la hoguera, censuras y quemas de libros, expulsiones, imposición de un miedo humillante y esterilizador, impedimento del libre ejercicio del pensamiento civil y religioso... Herencia inoculada en el talante permanente del alto clero español.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Invocaron la gran mayoría de obispos españoles -no todos, ni todos los curas, ni todos los católicos; hubo una minoría misericordiosa y lúcida- la civilización cristiana y la Santa Cruzada en contra de la II República, que había recortado sus intereses y privilegios ancestrales -económicos, doctrinales, legislativos, educativos-, y apoyados también en los ultrajes e injustas agresiones a bienes eclesiásticos, persecuciones a personas, climas violentos en la calle, decidieron en nombre de su fe cristiana (¿?) impulsar, acoger, legitimar y apoyar un golpe militar que desembocó en una cainita guerra civil con un millón de muertos de uno y otro bando. Y después del triunfo del golpe militar apoyaron la dictadura como reserva espiritual de Occidente en contra de Derechos Humanos elementales y la doctrina social de sucesivos Papas. Impusieron -y devaluaron a caricatura deformada- en la calle, en la escuela y en las instituciones la católica como religión oficial y prohibieron la libertad religiosa. Y tantas prohibiciones aberrantes.

Kyrie eleison; Criste elison; Kyrie eleison.

Por todo lo expuesto, confieso que me aterra oír hablar de nuevo de civilización cristiana, y moral cristiana, y familia cristiana contra otras civilizaciones, o morales, o familias. Me aterran estas últimas exhibiciones de fuerza de cardenales, obispos, y movimientos neo y ultraconservadores "en defensa de la familia cristiana perseguida por homosexuales, divorciados y gobiernos laicistas". Me dan miedo por esa voluntad intolerante de imponer a los otros criterios, valores e intereses. Lo han hecho a lo largo de la historia coaccionando religiosamente a reyes, a militares de aquí o de allá. O en esta hora y en estos países nuestros de democracia partidaria, tratando de hacer cautivo a un partido al que manejar y mimar con sus bendiciones -siempre tan electorales y productivas- para ser luego mimados y defendidos por él en sus privilegios terrenales, ¡tantos! (Piénsese en las Democracias Cristianas clericalmente domesticadas de la Europa del XX o en sus restos y reliquias en España.

Escúchese -no, mejor no- el proyecto político que hay detrás de la Cadena COPE actual, en contra de su propio ideario fundacional). Confieso en voz alta, como seguidor de Jesús de Nazaret, que yo no quiero imponer a nadie ni mi fe religiosa ni mis costumbres y valores. Aunque los viva y los diga públicamente en esta sociedad democrática y laica, espacio donde debieran convivir sin privilegios las distintas concepciones éticas, religiosas. Respeto con honda sinceridad -porque creo en el prójimo e intento amar al prójimo- a cualquier persona y sus ideas y formas tan diversas de vivir la familia: a quienes iluminan su vida familiar desde otras sabidurías religiosas no cristianas; a los que la iluminan desde los gestos y actitudes y palabras del Jesús de Nazaret reflejados en los Evangelios (mucho más ricos y plurales y relativizadores -y escasos- de lo que las doctrinas ultraconservadoras patrocinan). Respeto a las personas que informan e iluminan su vida familiar con otras tradiciones o sabidurías antropológicas, éticas, etc. Personas en modelos familiares diferentes que me cruzo a diario, que viven a mi lado, que trabajan y se divierten junto a mí, que son mis familiares, mis amigos, mis conciudadanos. En una cultura que es cada día más plural y respetuosa. Con sus incoherencias y contravalores también en este ámbito familiar, evidentemente.

Confieso que no me siento atacado ni perseguido en mis convicciones familiares ni cristianas por aquellas personas homosexuales que se casan, o no, siguiendo los dictados de su orientación sexual; por las parejas que no se casan y viven su amor más a la intemperie; por quienes se casan por lo civil o lo religioso en sus diversas manifestaciones; por quienes huyen de infiernos matrimoniales con el recurso honesto del divorcio y emprenden o no nuevas andaduras amorosas, con o sin sensibilidad cristiana. Además de celebrar bodas religiosas, ayudar y alegrarme con quienes luchan por el ideal humano y cristiano de la perennidad gozosa en sus matrimonios. Confieso que no me siento perseguido ni atacado por los partidos del amplio espectro político que votaron en ésta u otras legislaturas las leyes que reconocen la pluralidad de formas familiares. Ni por los gobiernos que las lleven a cabo, sean del color que sean. Lo mismo piensan y practican otros muchísimos católicos en este país que viven sus convicciones cristianas -referidas también a las Bienaventuranzas evangélicas, aunque no sean éstas objeto de ninguna manifestación u obsesión jerárquica electoral-. Y no se sienten representados en esa retórica ultramontana de cardenales y movimientos neoconservadores de la última y repetida concentración de Madrid. Católicos que siguen esperando desesperanzados a que ciertas jerarquías eclesiásticas abandonen su pesimismo antropológico y su intento de tutelar y marcar sendas nacionalcatólicas a la democracia española invocando la civilización cristiana, para poder pasar de los tristes y dramáticos Kyries al Gloria in excelsis Deo y en la tierra paz a los hombres de buena voluntad.

Corolario: Ojalá que la actual situación de crispación entre gobierno y cúpula eclesiástica desembocara por urgente divorcio exprés en la ruptura de los Acuerdos internacionales entre la Santa Sede (o Estado Vaticano) y el Estado Español. Por incompatibilidad de materiales. Y por conversión de la Iglesia a aquella enseñanza de Jesús: "No toméis oro, ni plata..., ni alforja para el camino, ni dos túnicas...".

dimecres, 30 de gener del 2008

AMB RAJOY ÉS POSSIBLE... QUINA POR!!!

La xarxa et dóna la possibilitat de tafanejar una mica per racons que ni gosaries confessar, com ara el PP. Aquests dies hem pogut gaudir d'algunes propostes del senyor Mariano Rajoy. Com que hi havia molt de renou amb tot allò del "bilingüismo integrador" per teles i diaris, m'ho he pensat i he dit: "I si anem a la font de tot?". Doncs, això mateix, he entrat a la web del PP i m'he baixat un document en PDF que es diu: "Con Rajoy es posible". Aquestes són algunes "perles", (numerades en l'ordre que hi apareixen) que comentaré després:

11. Afirmamos que España es una nación de ciudadanos libres e iguales en derechos y en deberes. La soberanía nacional reside en el pueblo español, y es única e indivisible.
13. Consideramos que el Estado de las Autonomías es un acierto colectivo que refleja la pluralidad dentro de la unidad de España. Es el modelo de Estado que ha logrado vertebrar los territorios, al garantizar su cohesión y solidaridad. La España autonómica nos brinda los mejores instrumentos para responder con éxito a los retos del siglo XXI.
114. Garantizaremos por ley el derecho a utilizar y a estudiar en castellano en
todas las etapas del sistema educativo.
115. Incorporaremos a la Ley que regula el uso de la bandera y otros símbolos las previsiones y mecanismos jurídicos que garanticen su estricto cumplimiento.
201. Desarrollaremos una Política Nacional para la Mejora de la Calidad de la ducación, que proporcione estabilidad al sistema y garantice entre otros objetivos: la reducción del fracaso escolar, la igualdad de oportunidades en el sistema de becas, la solidaridad, la movilidad de los alumnos y el derecho a estudiar en castellano en todas las etapas del sistema educativo.
204. Desarrollaremos un modelo de enseñanza bilingüe (castellano e inglés) o trilingüe en aquellas Comunidades Autónomas con lengua cooficial, asegurando la formación del profesorado en inglés. Articularemos un Programa Nacional de Becas para aumentar las oportunidades de estudio en el extranjero.

Com a cosa curiosa, comentar que la paraula "España" hi apareix 46 vegades. "Democracia", 10 vegades. "Nación", 5 vegades. "Español", 4 vegades.

En fi, després de llegir tot plegat, queden clares diverses coses:
1. El PP no és un partit nacionalista.
2. Els espanyols no són nacionalistes.
3. España una y no cincuenta y una.
4. Les comunitats autònomes són un mal menor, però Espanya, com cal.
5. La bandera d'Espanya no s'usa prou, i deu ser una llàstima que no es gaste més.
6. El castellà (o espanyol) està en perill de desaparició per culpa de les altres llengües.
7. L'anglés és molt important, però no tant com el castellà. En faltaria més!
En fi, que per als espanyols, el PP és un partit "de cine". Llàstima que per als qui no ens en considerem siga de "pel·lícula de por".

dimarts, 29 de gener del 2008

AVUI FA UN ANY

Tal dia com avui, d'ara fa un any, mon pare va deixar de viure. El final d'una malaltia de més de tres anys amb alts i baixos. Va ser molt cruel veure com la persona que era mon pare anava canviant fins esdevenir una còpia estrafeta d'ell mateix des del primer ictus que va tindre. Malgrat tot, la seua fortalesa física va fer que aguantara molt més del que cap metge assegurava que duraria. Hi ha buits a la vida que no s'omplin mai, ferides que et marquen l'ànima a ferro roent, com aquesta, la mort del meu pare. Passat el temps, i amb la perspectiva més o menys mediatitzada per l'estima, puc dir que mon pare va ser, fonamentalment, una bona persona. Amb tots els seus defectes i totes les seues virtuts. Apassionat dels seus camps i de la vida. A la seua manera. Hereu d'una tradició agrícola que va intentar transmetre'm i que jo vaig rebutjar per moltes raons. No va ser fàcil la nostra relació de pare i fill. Junt amb moltes coses que ens unien, hi havia moltes altres que ens separaven. Però el temps va fer que establírem ponts de comunicació que ens van fer que ens estimàrem com calia. Hui, el seu record diari se'm fa més dolorós. És el que tenen aquesta mena d'aniversaris. Com si la ferida, més o menys cicatritzada, sagnara una mica, sols una mica. El suficient per recordar-te que hi continua, que sempre hi serà, malgrat el pas del temps, que ho esborra quasi tot. L'absència dol, l'oblit mata, i jo no podré oblidar mai mon pare.

dilluns, 28 de gener del 2008

L'INCENDI DEL PALAU DELS MARQUESOS D'ALBAIDA


He vist, molt entristit, que el preciós palau dels marquesos d'Albaida ha patit un nou incendi. Quina llàstima i quina ràbia! Podria ser paradigmàtic de l'estat lamentable en què es troba una bona part del patrimoni valencià a comarques. Aquest palau s'ha salvat in extremis de la destrucció total des que va ser comprat per la Generalitat als seus antics propietaris.
Quant de patrimoni valencià importantíssim continua desapareixent a cada dia per la manca de sensibilitat dels seus amos o de la pròpia administració que sembla que no se n'ocupa com caldria?
Ens canvien el paisatge, el patrimoni, la llengua, i callem... Quin fàstic! Jo no em resigne a un País Valencià despersonalitzat.
Quan estiga restaurat novament (i com cal) el palau dels Milà i Aragó, respiraré amb una mica més d'alegria. És una part del patrimoni albaidí (i valencià) que forma part de les meues pròpies imatges de la memòria, i no m'agradaria gens que desapareguera.
(La foto és de Rubén Francés, publicada al diari Levante-EMV)

dissabte, 26 de gener del 2008

EL SIMBOLISME DELS NOMS: EL SUPERORDINADOR TIRANT

Ahir, la Universitat de València inaugurava el seu nou superordinador capaç de fer un fotimer d'operacions per segon. La "gràcia" de l'assumpte rau en el fet que han tingut l'encertada idea de batejar-lo amb el nom de TIRANT, referència directa a l'obra de la literatura catalana medieval més important, el nostre estimadíssim TIRANT LO BLANC. Una manera com una altra d'honorar la cultura pròpia, rara avis per aquestes terres. Si no, penseu en el munt de problemes que troba la Rita Barberà per rebatejar la plaça de l'Ajuntament de València com a plaça de Jaume I. Per sort, la Universitat de València està des de fa dècades ben allunyada de l'autoodi espanyolista que professa una bona part de la carcúndia dretana capitalina, sempre disposada a "ofrenar" genuflexament. Un 10 per a la Universitat. I ara, que funcione tot molt bé.

dimecres, 23 de gener del 2008

VOTAR O NO VOTAR?


D'ací a quatre dies, com qui diu, ens tocarà votar a les eleccions d'Espanya. I, la veritat, no tinc gens clar que valga la pena votar ningú. No he sabut veure encara cap partit que em faça el pes. Després del desgavell de Compromís i la poca calor que trobe amb ERPV quant a afers tan importants com TV3... Ja veurem què passa. Ara circula el de sempre: el vot de la por. Vota aquests perquè aquells no entren que són pitjors, encara que hages de votar tapant-te el nas. Doncs, no. No he votat mai tapant-me el nas. Si guanyen els uns o els altres, quedarem igual... I aquell qui perda, que s'espavile per a les altres, si n'hi ha.

dilluns, 21 de gener del 2008

LOST IN TRANSLATION...

Divendres passat, dia 18 de gener, vaig quedar amb uns ulls com a plats en veure la notícia següent al diari Levante-EMV, a la secció del "Vaivén":
"El folleto editado por la Generalitat donde se recoge la formación continua programada de enero a marzo en el Centro de Turismo Valencia ha traducido al valenciano, de forma literal, uno de los cursos que se ofrecen en las instalaciones. En castellano, el seminario versa sobre La Valencia judía; en valenciano, por contra, la transcripción reza: "La València fesol". Es lo que tienen los traductores informáticos, que cumplen la misión al pie de la letra."
A que sembla increïble? Doncs és real com la vida mateixa. Segurament devien passar-li el programa "Salt" i els deu haver fet "el salt" amb la traducció de la guitza. Eixe és el respecte que ens tenen als catalanoparlants: cap ni un.
Molta "America'sCamp's", molta "Fòrmula1" i altres mandangues, però de forment ni un gra. Què no tenen un cèntim per pagar algun paio/a que revise les traduccions que els fa el programa informàtic?
Més d'un moment m'ha vingut al cap la frase "La València carabassa". Quins polítics lingüístics que tenim!

dimarts, 15 de gener del 2008

UNA EXPERIÈNCIA MOLT ENRIQUIDORA


Avui de matí hem anat a l'IES La Torreta, d'Elda. Els amics Rafa i Bernat havien organitzat una trobada literària entre els alumnes i Maria Barbal. Havien llegit el llibre "Pedra de tartera". A la sala d'actes, dos alumnes han presentat la biografia i el llibre de l'autora i, posteriorment s'ha establert un diàleg entre els alumnes i Maria Barbal. El miracle: alumnes castellanoparlants que pregunten i parlen en català. La veritat és que tot es deu a l'esforç i les ganes del Rafa i el Bernat. Fan una feina digna d'admiració. Han aconseguit crear un espai per al català enmig d'una zona totalment castellanitzada. I hem pogut veure que els alumnes parlen amb els professors en català. Han fet el pas cap a l'oralitat. Ja no és només una llengua de llibre. Els és una llengua que poden usar per comunicar-se amb altres catalanoparlants.
Acabada la sessió, hem pogut confraternitzar amb la Maria Barbal. Un encant. Educada, senzilla, gens creguda. La veritat és que la Maria ens ha fet sentir ben a prop tot el seu món rural, literari i cultural del Pallars, de Tremp. Ens l'ha transmés amb la seua bonhomia.
No vull acabar aquest escrit sense tornar a fer palesa la meua admiració per la feina tan bona que fan el Rafa i el Bernat. Un exemple de pedagogia i ensenyament de la llengua digne de ser imitat.

dimecres, 9 de gener del 2008

"CAMINO CID" I ALTRES COENTORS...


Ahir, en tornar a Beneixama, ens vam veure desagradablement sorpresos amb l'aparició d'uns cartells d'un color entre vermell i taronja amb unes lletres blanques que deien "Ruta Cid" i alguns noms de pobles valencians, entre d'altres, el nostre. Ara resulta que s'han tret de la mànega una fantasmagòrica ruta cidiana per commemorar l'estada del Cid per terres valencianes segons el seu cantar de gesta. Encara que, com els mateixos promotors reconeixen, no hi ha dades gaire concretes del seu pas per terres del sud valencià llevat del Benicadell o Dénia. Ja estem novament amb l'èpica castellana que ens volen encolomar. Si encara tornaran a allò de "Valencia del Cid" de l'època més coenta del franquisme valencià capitalí!
Justament ara que celebrem el vuitcenté aniversari del naixement de Jaume I, no fóra més lògic dedicar una bona ruta a aquell que ens va fer valencians? Més encara quan, ben a prop de Beneixama, es va signar el "Tractat d'Almisrà", primera frontera del regne cristià de València.
Coses de la "coentor" i de l'autoodi de les nostres (?) autoritats "valencianes".

dilluns, 7 de gener del 2008

13 SENTÈNCIES AVALEN LA UNITAT DEL CATALÀ


Novament, i en van tretze, una sentència que obliga la Generalitat Valenciana a acceptar la titulació de filologia catalana per acreditar el coneixement del valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. Tanmateix, la secretària d'Educació del País Valencià, Concha Gómez, ha anunciat que la Ganeralitat no pensa acatar la sentència. Curiosa la vara de mesurar d'aquesta gentola del PP. Per una banda reclamen el màxim respecte a la llei per tancar els repetidors de TV3 al País Valencià; de l'altra, passen olímpicament de les sentències que els obliguen acatar la llei que diu que valencià i català són una mateixa llengua. El mateix que diu el dictamen famós de l'AVL. Quin fàstic! La seua falsa defensa dels interessos valencians i de la nostra cultura se'ls veu a cada passa que fan. I ara em pregunte jo: Qui no fa cas de la llei a posta, no comet prevaricació, o una cosa per l'estil? Quin mecanisme legal hi ha per dur davant la llei aquesta Generalitat que costa molt de reconèixer com a "Valenciana"?

diumenge, 6 de gener del 2008

DIA DE REIS


La veritat és que el Nadal i totes les festes tenen coses bones i coses dolentes. D'una banda, les reunions familiars, que ajuden a omplir aquells buits que es noten més en aquestes dates. També, els reis, que enguany n'han vingut especialment carregats. De l'altra, els horaris desgavellats, les menges excessives i la sensació d'haver gastat diners sense massa trellat. Coses de la febra consumista. I això que encara no han arribat les rebaixes oficialment! Que la VISA ens agafe confessats!

dissabte, 5 de gener del 2008

30 ANYS DE L'ASSASSINAT DE MIQUEL GRAU

Enguany en fara trenta de l'assassinat de Miquel Grau a Alacant. He llegit aquests dies un article a la revista "El Temps" que parla de tot l'afer i encara fa mal recordar-ho tot plegat. Les forces fosques dels qui volen que els valencians deixem de ser el que som per esdevenir un apèndix rebordonit d'un estat fagocitador són més vives que mai. Tanmateix, l'exemple de persones com Miquel Grau o Guillem Agulló ens ha de fer present que la lluita diària, pacífica i constant per la nostra llengua, història i cultura són necessàries i no hi hem de defallir.

dimecres, 2 de gener del 2008

CASTA MERETRIX


“casta meretrix, quia a pluribus amatoribus frequentatur cum dilectionis inlecebra et sine conluvione delicti”. Lc., III, 17-23.

La veritat és que vaig aprendre aquesta expressió (“la prostituta casta”) referida a l’Església quan rebia classes de religió als meus anys d’estudiant de B.U.P. (la prehistòria, vaja). Sempre m’ha colpit aquesta frase dels comentaris de sant Ambrós.
No diré que siga un creient dels de pedra picada ni un beatot. Tinc, això sí, tot el pòsit cultural-religiós d’una persona que ha rebut ensenyament cristià, se l’ha cregut un temps, se l’ha descregut tot un altre espai de temps i ara mateix prova de reconciliar-se amb eixa mare-madrastra que és l’Església. Però, la veritat és que m’ho posen molt difícil.
És quelcom ambivalent. Per una banda, tinc familiars i amics que fan de l’Evangeli i la vida de Crist exemple, vida diària i coherència constant; de l’altra, la Conferència Episcopal Espanyola.
L’altre dia, sentint parlar a la tele Agustin Garcia Gasco i tota la colla a Madrid, se’m rebolicava l’ànima.
Em semblava haver retrocedit en el temps, a les acaballes del s. XIX o les primeries del XX, quan l’Església tenia un poder quasi absolut. O, més a prop encara, a les pitjors èpoques de la dictadura franquista.
La jerarquia eclesiàstica empastifant tota la feina callada, senzilla i arriscada que fan multitud de religiosos i seglars per tot el món, tant a missions com a qualsevol zona deprimida de l’estat.
Era la part més carca, més reaccionària de l’Església espanyola i espanyolista.
Quan encara només s’han aixecat tímides veus des de la jerarquia demanant perdó per les barbaritats comeses en pro de la col·laboració de l’Església amb el franquisme, la bèstia nacionalista espanyola revestida de jerarquia catòlica bramava a sang i fetge pels carrers de Madrid.
La família només és una! I bla, bla, bla, bla... cridaven i mostraven la cara més intolerant de l’Església. I totes les noves formes de família? Res. A l’enemic, ni aigua. Novament, la jerarquia fent política en nom de l’Evangeli.
No n’han aprés encara dels errors comesos. I seguiran preguntant-se per què a cada vegada hi ha menys gent jove a les esglésies, o per què hi ha gent que vol apostatar o per què hi ha crisi de vocacions religioses... i molts altres per què.
No pot (no podem) pensar en imposar a la societat (ni a aquesta ni a cap altra) models de família, de pensament o d’actuació que només haurien de regir per a les persones que es diuen creients o, sense dir-ho obertament, volen viure d’aqueixa manera.
La jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola sap que ja no té (afortunadament) el poder que tenia sobre les vides i les consciències de molta gent, com a èpoques passades. I no s’hi acostuma. Vol poder, manar, influir, i es remou com una criatura malcriada i consentida quan li diuen “No!” als seus capricis. S’han oblidat, de fa molts anys, d’aquelles paraules que deien, més o menys: “El meu regne no és d’aquest món”.
A mi m’explicaven que l’Església és la “casta meretrix”, la prostituta casta. Casta, perquè Déu s’hi fa present (i per això fa goig estar-se dins). I prostituta, perquè els humans som com som (i , de vegades, fa plorar).
Jo, personalment, l’altre dia, a Madrid, la vaig veure “meretrix” com mai. I em vaig sentir molt i molt malament.

dimarts, 1 de gener del 2008

UN ANY NOU QUE COMENÇA

Bé, ja tenim de cara un any nou que comença. Aquest capdany, com molts d'altres, segur que haurem fet un munt de pensaments per a l'enfocament de la nostra vida durant els pròxims 365 dies (o en seran 366?, és que ara no recorde si aquest any és bixest). De tant previsibles semblen quasi un tòpic. Com que no he fumat mai no puc dir "deixaré de fumar". Deixar de menjar xocolate pur, sol o amb ametlles o avellanes? Ni pensar-ho! Si de cas, intententaré menjar-ne menys. Aquest Nadal m'he posat les botes (i un parell d'arroves) disfrutant dels plaers de la taula... Què hi farem! Sempre em passa igual quan vénen aquestes dates. Ara pense que hauré de fer règim i una mica més d'esport. Intentaré fer bondat amb tot plegat.
Pel que fa a la nostra llengua i al nostre País de Països, ja en parlaré més endavant.
Als qui em llegiu o em llegireu, us desitge un bon any, bona salut i tot això que se sol dir, però de veritat.