dilluns, 30 d’abril del 2007

EL FEIXISME BLAVER, UNA ALTRA VOLTA...


Hi ha vegades que sembla que el temps no passe. Fa anys i anys que els valencians patim els atacs dels blavers neo-feixistes espanyols. I, una vegada més, ca Fuster i el seu monument, a Sueca, han tornat a ser el centre dels seus atacs (en agost de 2006 ja ho havien fet, com abans). El País Valencià és com un camp on s'amaguen corrents del feixisme franquista més ranci i les autoritats no fan res per aturar-lo.

Encara no en fa massa, veia el documental "Del roig al blau" i era talment com llavors. Sols que ara no hi posen bombes. Abans com ara, la ignorància crea monstres, i dubte molt que aquesta colla de gentola desinformada que ha fet les pintades haja llegit mai cap obra de Joan Fuster.

És una llàstima que tota l'energia d'aquests ignorants no la canalitzen en forma positiva de valencianitat.

dissabte, 28 d’abril del 2007

JA EN TENIM PROU...


Aquest proper dilluns dia 30, el diari "Levante-emv", repartirà el DVD de "Ja en tenim prou". No us el podeu perdre. Jo ja l'he vist.

JA EN TENIM PROU D'ATACS AL NOSTRE CATALÀ.
JA EN TENIM PROU DE MENTIDES A LA TELE.
JA EN TENIM PROU DE D'ESPECULACIÓ URBANÍSTICA.
JA EN TENIM PROU DE POR A PARLAR CLAR.
JA EN TENIM PROU DE CENSURES.
PERQUÈ LA LLIBERTAT NECESSITA RESPIRAR UNA MICA AL NOSTRE PAÍS

divendres, 27 d’abril del 2007

FLOR DE NEU I EL VENTALL SECRET


Es tracta d'una novel·la de l'escriptora nordamericana, d'ascendència xinesa, Lisa See. Feia temps que em volia llegir aquest llibre, però només el trobava en castellà. No vaig parar fins que en vaig aconseguir la versió catalana.
Es tracta d'una nove·l·la que m'ha agradat molt i molt. Ens conta la història de dues xiquetes xineses, l'Assutzena i la Flor de Neu. No són de la mateixa condició social, però arribaran a ser laotongs o "ànimes bessones". Les dones d'aquesta època, les acaballes del segle XIX, en una regió remota i aïllada de la Xina d'aleshores no tenen cap més dret que obeir i actuar com s'espera d'elles, per no deshonorar la família. La unió amb una altra laotong és tan important com un bon matrimoni, que s'estableix per voluntat pròpia i s'hi busca una camaraderia emocional i una fidelitat eterna. El matrimoni és quelcom que no es tria. S'hi arriba, i ja està.
En aquesta època estranya, la bellesa de les dones es mesura per la petitesa dels seus peus. Això implica patir des de menudes la trencadura dels ossos dels peus i arriscar la pròpia vida per tal d'aconseguir uns peus el més petis possibles. Per poder comunicar-se entre elles, en un món dominat pels hòmens i les tradicions, les dones han inventat un llenguatge secret, el nushu. Es pot usar per escriure cartes,cançons, autobiografies, lliçons d'obligacions femenines, oracions a la deessa i, per suposat, contes populars. Es pot escriure, brodar o pintar sobre una tela o un ventall. Però la regla més important del nushu és que no arribe a ser descobert pels hòmens.
La Flor de Neu i l'Assutzena viuran unides per un lligam més fort que un matrimoni, però les seues vides discorreran per camins ben diferents i oposats al que un podria suposar pels seus orígens.
Com és natural, no contaré el seu final, però sí que és una novel·la que enganxa. i que ens endinsa en un munt de tradicions i d'imatges que et fan que quasi no pugues parar de llegir.

300 ANYS D'ALMANSA


Aquest dimecres hem recordat l'aniversari tràgic: "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança". Dol saber la història pròpia i totes les malifetes que ens han fet. Però cal saber si volem tornar a ser. Em fa vergonya veure les nostres (?) autoritats fent el babau i "ofrenant" sense parar. Tanmateix, alguna cosa es mou al nostre País. Ja hi ha molta gent que no s'aconforma amb el nostre present de colònia espanyola. Hem de mirar al futur sense oblidar el nostre passat. La nostra llengua i la nostra cultura depenen de nosaltres. Per un País Valencià lliure i sobirà.

dilluns, 16 d’abril del 2007

"COMO AGUA PARA CHOCOLATE"


Aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Laura Esquivel, va ser una sorpresa per a mi quan la vaig veure per primera vegada ara fa uns anys. Es tracta d'una de les pel·lícules del cinema mexicà que més èxit ha tingut. Conta la història de Tita (Lumi Cavazos), filla petita d'una matriarca autoritària, Mamá Elena (Regina Torné) qui, per tradició familiar, decideix que l'ha de cuidar fins que es mora i, per tant, mai no es podrà casar. El problema apareixerà quan Tita s'enamore de Pedro (Marco Leonardi). Tot el pes de la tradició caurà al seu damunt. Pedro es casarà (a desgrat seu) amb la germana de Tita i començarà tota la seua desgràcia... Enmig de tot plegat, la màgia de la cultura mexicana indígena i l'amor i l'art de la cuina que trobaran en Tita el catalitzador per aconseguir enganxar-te. Tita domina l'art de la màgia culinària i l'usarà per a aconseguir triomfar en l'amor malgrat totes les dificultats. L'amor, la passió i el bon menjar embolcallen una història d'amor quasi impossible enmig de la revolució mexicana. Hi ha imatges d'una bellesa plàstica increïble. La història és un conjunt d'altres històries més petites que van lligant-se fins aconseguir contar-nos poc més de cent anys de la història de Mèxic. Crec que dec haver vist aquesta pel·lícula almenys cinc vegades i, tot i això, sé que encara la veuré alguna altra vegada més.