L'ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA... AI QUE PATIREM!

Bé, atés que tenim una AVL que paguem entre totes i tots, amb sous de luxe per als seus acadèmics, sembla que intenten fer les coses bé. Ja veurem, no me n'acabe de refiar. Resulta que estan redactant el "Diccionari Normatiu" i en arribar a la lletra "V", Oh problema! Com definirem el valencià per poder quedar bé amb tothom? Com ho farem perquè la carcúndia que ens governa i ens paga no s'enfade amb nosaltres, excelsos acadèmics de tan lloable institució?

Sembla que la cosa anira a l'estil del famós "Dictamen" de l'AVL que diu que el valencià és el nostre català.

La veritat és que sembla una passa endavant. Però, com sempre que en fem una cap avant, de seguida en fem tres enrere...

Servira això perquè la Generalitat Valenciana (?) faça cas de la llei i permeta usar el títol de llicenciatura en llengua catalana per tal de presentar-se ací a les oposicions sense haver de passar pel requisit lingüístic? Em jugue un euro que no. I això que m'agradaria perdre aquesta aposta...

Ací van dos enllaços a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2830676

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008042400_19_437266__COMUNITAT-VALENCIANA-Acadmia-aprueba-definicion-valenciano-avala-unidad-lengua

Ací hi ha l'enllaç al famós "Dictamen":

http://www.avl.gva.es/premsa.asp?id=128

TIRANT LO BLANC

Haig de reconèixer que sóc un enamorat d'aquesta novel·la. Des de la primera vegada que la vaig llegir sempre hi torne a cada cert temps. És cert que no totes les parts de l'obra són igual d'entretingudes, però les aventures de Tirant i Carmesina, em semblen d'una sensualitat extraordinària. Fruesc molt del registre literari, tan correcte i, malauradament, tan llunyà de la mitjana del nostre poble. Em fa molta ràbia quan pense com hem anat perdent paraules des del nostre català medieval fins a l'actualitat. És clar que cal salvar ací totes les excepcions honorables, com aquelles persones que, sense haver-lo estudiat, l'han mantingut per herència de pares i mares a fills i filles. Per qüestions de pura biografia personal, m'he criat en un ambient catalano-parlant de dues comarques ben diferents, la Safor i l'Alcoià. Això m'ha permès aprendre paraules i expressions de totes dues zones i que m'han fornit d'un vocabulari tradicional que trobe especialment interessant. Més avançat en el temps, m'he trobat amb el català de la Ribera, tot un descobriment. Quan compare aquests tres registres i el del Tirant lo Blanc, encara em sent orgullós de l'herència lingüística del meu país.

Com usar bé de beure e menjar

Qüestionejaven antigament en diverses estudis alcuns notables mestres e estudians qual manera de menjar és pus religiosa e pus honesta e pus portable e menys curiosa en christianisme, pensant comun viure de la gent, e pensada la manera de lurs convits, e pensades despeses comunes ab les extraordinàries que a vegades se esdevenen per ventura, e pensades totes les circunstàncies e unes coses ab altres. E fo concordat per la pus sàvia e sana part diverses vegades en presència mia, que nació catalana vivia pus loablament, unes coses ab altres, que nació christiana del món.

E a provar aquesta cosa foren aportades les següents probacions: La primera sí és, car nació catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú, car en vida comuna cascú és content menjar a dinar cuyna ab carn o ab peix, [e a sopar peix] o ous o qualque cosa altra simpla en sa valor. Com, donchs, açò sia covinentea, e les altres nacions facen més o menys, appar, donchs, que la nació catalana ne ús mils que les altres.

[...] Per aquestes, damunt dites rahons, [provaven] los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la verfitat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món. Los ytalians són fort temprats en menjar, mas beuen massa curiosament, no en quantitat, mas en preciositat de vins, que fan grans tacanyeries en la manera del beure, així com damunt és ja dit.

Del llibre Com usar bé de beure e menjar: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià