dimarts, 29 de gener de 2008

AVUI FA UN ANY

Tal dia com avui, d'ara fa un any, mon pare va deixar de viure. El final d'una malaltia de més de tres anys amb alts i baixos. Va ser molt cruel veure com la persona que era mon pare anava canviant fins esdevenir una còpia estrafeta d'ell mateix des del primer ictus que va tindre. Malgrat tot, la seua fortalesa física va fer que aguantara molt més del que cap metge assegurava que duraria. Hi ha buits a la vida que no s'omplin mai, ferides que et marquen l'ànima a ferro roent, com aquesta, la mort del meu pare. Passat el temps, i amb la perspectiva més o menys mediatitzada per l'estima, puc dir que mon pare va ser, fonamentalment, una bona persona. Amb tots els seus defectes i totes les seues virtuts. Apassionat dels seus camps i de la vida. A la seua manera. Hereu d'una tradició agrícola que va intentar transmetre'm i que jo vaig rebutjar per moltes raons. No va ser fàcil la nostra relació de pare i fill. Junt amb moltes coses que ens unien, hi havia moltes altres que ens separaven. Però el temps va fer que establírem ponts de comunicació que ens van fer que ens estimàrem com calia. Hui, el seu record diari se'm fa més dolorós. És el que tenen aquesta mena d'aniversaris. Com si la ferida, més o menys cicatritzada, sagnara una mica, sols una mica. El suficient per recordar-te que hi continua, que sempre hi serà, malgrat el pas del temps, que ho esborra quasi tot. L'absència dol, l'oblit mata, i jo no podré oblidar mai mon pare.

1 comentari:

Anònim ha dit...

La memòria pot ser de vegades el pitjor cant de tortura, no obstant això, l'ausència de records(tant bons con pitjors) es una comdemna que no desitge ni per al més cruel enemic del mòn.

Ànim!