dijous, 24 de juliol de 2008

L'ÚLTIMA EMPERADRIU


Aquest estiu m’ha pegat per la literatura “a la oriental”, per dir-ho d’alguna manera. El darrer llibre que m’he llegit ha estat L’ÚLTIMA EMPERADRIU. Anchee Min. Ed. 62. Traducció de Xavier Solé.

Ens trobem al començament de la segona meitat del s. XIX. Una xicota preciosa esdevé concubina de l’emperador Hsien Feng. La dinastia Ch’ing, d’origen manxú, es troba en el seu declivi. Xina és un drac malalt que es va diluint per les nombroses ferides que la història li ha anat clavant.

En quedar-se vídua, mare del futur emperador, Tung Chih es veurà sotmesa a les ordres de l’emperadriu viuda Nurahoo. Viu a la ciutat prohibida, a Pekín. Tancada en una gàbia d’or, es veurà obligada a lluitar per aconseguir que la dinastia perdure. Les potències estrangeres, conscients de la feblesa de l’imperi xinès, aniran clavant les seues urpes en el territori. El Japó, Anglaterra, Alemanya, França i Rússia voldran controlar la terra i els recursos naturals xinesos. Xina es troba en ple s. XIX en una època totalment feudal. El pes de la tradició ha fet que no haja evolucionat gens. Els clans manxús i l’aclaparadora majoria de la població Han es troben en un equilibri de poder precari. Mancats d’una organització estatal adient, l’imperi es va trencant com un vidre carpit.

L’emperadriu Tzu Hsi (Ladyu Yehonala o, simplement, Orquídia), haurà de ser una dona forta. Sobreviure a l’interior de la ciutat prohibida no és fàcil. Hi ha massa interessos que protegir i això farà que la suposada harmonia amague una lluita ferotge pel poder suprem de l’imperi. Tzu Hsi haurà de conciliar tots els clans de l’extensíssima família imperial i, alhora, aconseguir un hereu per a la dinastia.

Xina té un territori immens i no sempre li arribaran notícies veritables de la situació real de l’imperi. Per a acabar-ho d’adobar, les potències estrangeres difondran una imatge d’ella totalment distorsionada, amb la intenció, és clar, d’afeblir-la políticament dins i fora de la Xina.

Aquesta novel·la és, realment, una biografia novel·lada de l’emperadriu Tzu Hsi. Com que no sabem si l’autora ha treballat sobre documents històrics o tot és una pura invenció, no podem esbrinar si la imatge que dóna de Lady Yehonala s’ajusta a la realitat de l’ésser humà.

M’ha sobtat una mica algunes errades textuals que no he trobat a d’altres de la mateixa temàtica, com ara la falta d’algun pronom o l’escriptura d’alguna paraula de manera incorrecta o la desaparició no justificada d’algun mot que t’obligava a suplir-lo per entendre la frase. Tanmateix, la lectura es fa ben agradable.

És curiós el fet que al llibre “El pavelló de les peònies” hi havia referències del començament de la dinastia manxú a la Xina i tot el trasbals que va suposar i en aquest de “L’última” emperadriu trobarem els anys finals de la mateixa dinastia, el seu declivi. Com el començament i l’acabament d’un moment històric d’un imperi mil·lenari.

4 comentaris:

glòria ha dit...

És molt bonica la teva forma d'explicar aquests llibres que llegeixes. Desprès ve allò d'anar amb Oreto al restaurant xinès. Tota una immersió oriental.
Pel que fa a la manca de pronoms i similars, jo ja fa temps que les detecto en alguns llibres tant en català com en castellà. Si els editors poden evitar-se un corrector...
Besades, Francesc!

Francesc ha dit...

Glòria: sempre m'ha cridat molt l'atenció Xina i Japó. Alguna cosa hi deu influir. Salutacions. ;D

enric ha dit...

M'han agradat molt, també, les detallades explicacions que fas sobre aquest llibre, però permet-me que, per deformació professional, rebli una mica més en la poca cura amb què s'editen els llibres: És VERGONYÓS!!!, senzillament.

Les editorials, per abaratir costos fan una sola correcció (i molt mal pagada, per cert), i els llibres surten al mercat amb les cobertes acuradíssimes, això sí, però FARCITS (i mira que ho poso en majúscules) d'errades que clamen al cel.

Ah!, i abunden moltíssim més en les edicions en català que no pas en les de castellà.

Francesc ha dit...

Enric: deuen pensar que ja ens fan un favor tradruint-nos-els al català i que, per tant, no hem de ser tan primmirats. Quina barra!!! Desconeixia això que expliques de les editorials. >:(