MANIFEST PER UNA LLENGUA COMUNA

Ateses les barbaritats llegides al diari "El País", nosaltres publiquem el nostre:

'Manifest per una llengua comuna'

Document presentat a l’Ateneu de Beneixama

VISCA LA TERRA.com - Beneixama - 24/06/2008

Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per a preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comuna de tots els ciutadans valencians, catalans, balears, algueresos, nordcatalans, frangetans, andorrans i carxans. Per descomptat, no es tracta d'un neguit merament cultural -el nostre idioma gaudeix d'una puixança envejable i creixent en el món sencer, només superada pel xinès i l'anglès- sinó d'una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics de qui la tenen com llengua materna o la trien amb tot dret com vehicle preferent d'expressió, comprensió i comunicació.

Com punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1. Totes les llengües oficials als Països Catalans són igualment catalanes i mereixedores de protecció institucional com patrimoni compartit, però només una d'elles és comuna a tots, oficial en tot el territori nacional i per tant només una d'elles -el català- gaudeix del deure constitucional de ser coneguda i de la presumpció conseqüent que tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre les llengües catalanes oficials, la qual cosa no implica injustícia (?) de cap tipus perquè als Països Catalans hi ha diverses realitats culturals però només una d'elles és universalment oficial en el nostre Estat democràtic. I comptar amb una llengua política comuna és una enorme riquesa per a la democràcia, encara més si es tracta d'una llengua de tant arrelament històric en tot el país i de tanta vigència en el món sencer com el català.

2. Són els ciutadans qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni de bon tros les llengües mateixes. O siga: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre educació i ser atesos per l'administració en ella, però les llengües no tenen el dret d'aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com prioritàries en educació, informació, retolació, institucions, etc... en detriment del català (i molt menys es pot cridar a semblant atropellament «normalització lingüística»).

3. A les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar que tots els ciutadans arriben a conèixer bé la llengua cooficial, al costat de l'obligació de conèixer la comuna del país (que també és la comuna dins d'aqueixa comunitat, no ho oblidem). Però tal aspiració pot ser solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre haurà molts ciutadans que preferisquen desenvolupar la seua vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica prou per a conviure cortesament amb els altres i gaudir en tant que siga possible de les manifestacions culturals en ella. Que certes autoritats autonòmiques anhelen com ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de relacions amb l'Administració pública. Convé recordar que aquest tipus d'imposicions abusives danya especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seues alternatives i la seua mobilitat.

4. Certament, l'article tercer, apartat 3, de la Constitució dels Països Catalans estableix que «les diferents modalitats lingüístiques dels Països Catalans són un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció». Res a objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per a acabar amb les prohibicions i restriccions que patien aqueixes llengües. Complit sobradament avui tal objectiu, seria un frau constitucional i una autèntica fellonia utilitzar tal article per a justificar la discriminació, marginació o menysvaloració dels ciutadans unilingües en català en alguna de les formes abans indicades. Solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que preferisquen desenvolupar la seua vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica prou per a conviure cortesament amb els altres i gaudir en tant que siga possible de les manifestacions culturals en ella. Que certes autoritats autonòmiques anhelen com a ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com a vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de relacions amb l'Administració pública. Convé recordar que aquest tipus d'imposicions abusives danya especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seues alternatives i la seua mobilitat.

Per tant els sotasignats sol·licitem del Parlament dels PAÏSOS CATALANS una normativa legal del rang adequat (que si escau pot exigir una modificació constitucional i d'alguns estatuts autonòmics) per a fixar inequívocament els següents punts:

1. La llengua catalana és COMUNA I OFICIAL a tot el territori nacional, sent l'única la comprensió de la qual pot ser-li suposada a qualsevol efecte a tots els ciutadans valencians, catalans, balears, algueresos, nordcatalans, frangetans i carxans.

2. Tots els ciutadans que ho desitgen tenen DRET A SER EDUCATS en llengua catalana, siga com siga la seua llengua materna. Les llengües cooficials autonòmiques han de figurar en els plans d'estudi de les seues respectives comunitats en diversos graus d'oferta, però mai com llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement final de la llengua comuna.

3. A les autonomies bilingües, qualsevol ciutadà valencià, català, balear, alguerès, nordcatalà, andorrà, frangetà o carxà té dret a ser ATÉS INSTITUCIONALMENT EN LES DUES LLENGÜES OFICIALS. La qual cosa implica que en els centres oficials haurà sempre personal capacitat per a això, no que tot funcionari haja de tenir tal capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.

4. LA RETOLACIÓ DELS EDIFICIS OFICIALS I DE LES VIES PUBLIQUES, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc. en aquestes comunitats (o en les seues zones qualificades de bilingües) és recomanable que siguen bilingües però en tot cas mai podran expressar-se únicament en la llengua autonòmica.

5. ELS REPRESENTANTS POLÍTICS, tant de l'administració central com de les autonòmiques, utilitzaran habitualment en les seues funcions institucionals d'abast estatal la llengua catalana el mateix dins dels Països Catalans que a l'estranger, llevat de determinades ocasions característiques. En els parlaments autonòmics bilingües podran emprar indistintament, com és natural, qualsevol de les dues llengües oficials.

Signat per: Francesc Gascó, Oreto Doménech, Jaume I, Violant d’Hongria, Ramón Llull, Isabel de Villena, sant Vicent Ferrer, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Llorenç Vilallonga, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Constantí Llombart, Pompeu Fabra, Teodor Llorente, Ausiàs March, Baró de Maldà, Jesús Moncada, Rafael Caria i tota aquella altra persona que s’hi vulga afegir.

Ací teniu l'enllaç a la "notícia":

http://www.elpais.com/articulo/espana/Manifiesto/lengua/comun/elpepuesp/20080623elpepunac_29/Tes