Hui ens hem aixecat amb la notícia que el Senat Francès ha fet marxa enrere en l'esmena que permetia l'ús de les altres llengües de l'Estat Francès. Entre altres, el català. El més vergonyós del cas és que la votació s'ha guanyat gràcies als vots dels partits d'esquerra. De vegades no sabem ni amb qui ens la juguem. No era, teòricament, l'esquerra la valedora de la llibertat? Doncs no. No són tan "lliures" com podríem pensar. Dos terços del Senat de l'Estat Francès han votat en contra que les llengües que no són el francès figuren a la Constitució Francesa.
Una nova "Interdiction Officielle". La mateixa que la del 2 de juny del 1700, amb la diferència que, llavors, va ser el caprici d'un rei, ajudat per la maquinària de l'absolutisme i ara es fa amb una pretesa crida a la llibertat en la votació al Senat. Es trepitja un dret fonamental, el de la pròpia llengua i el de l'expressió de la pròpia cultura lliurement per un fals principi d'igualtat sota el jou d'una llengua i una cultura hegemòniques. Una manera tan bonica i moderna com una altra de renovellar la vella llei de l'embut "el forat ample per a mi i l'estret per a tu".
Resulta vergonyós que en ple segle XXI encara assistim a mostres de colonialisme lingüístic com la que hem pogut veure amb això. Per no parlar del paper profundament ridícul de l'Acadèmia Francesa. Quina colla de nacionalistes excloents! Es pensen que encara estem al s. XVIII.
Vaja, que tots som iguals, però hi ha alguns "iguals" que són "més iguals que els altres". Liberté, egalité, fraternité? Ai quin riure! Si no fóra per a plorar...
Una nova "Interdiction Officielle". La mateixa que la del 2 de juny del 1700, amb la diferència que, llavors, va ser el caprici d'un rei, ajudat per la maquinària de l'absolutisme i ara es fa amb una pretesa crida a la llibertat en la votació al Senat. Es trepitja un dret fonamental, el de la pròpia llengua i el de l'expressió de la pròpia cultura lliurement per un fals principi d'igualtat sota el jou d'una llengua i una cultura hegemòniques. Una manera tan bonica i moderna com una altra de renovellar la vella llei de l'embut "el forat ample per a mi i l'estret per a tu".
Resulta vergonyós que en ple segle XXI encara assistim a mostres de colonialisme lingüístic com la que hem pogut veure amb això. Per no parlar del paper profundament ridícul de l'Acadèmia Francesa. Quina colla de nacionalistes excloents! Es pensen que encara estem al s. XVIII.
Vaja, que tots som iguals, però hi ha alguns "iguals" que són "més iguals que els altres". Liberté, egalité, fraternité? Ai quin riure! Si no fóra per a plorar...
.JPG)
.JPG)
6 comentaris:
paraules, paraules, depenent de qui les diu són més lliures o cíniques. Prenent com a exemple el cas de França, no puc evitar un gest d'incredulitat i de fàstic cada volta que hom s'ompli la boca i diu ah, França! el país de les llibertats i de les revolucions... I una mimfla que plou!
Josep Vicent: completament d'acord amb tu. Fa fàstic quan sents algú que explica el que tu dius de "la France! Oh la la!". Ecs!!!
Jo he estat sempre una fervent admiradora de la "culture", però ja fa anys que les tres consignes de la revolució grinyolen de valent.
El mes de maig del 68, una de les coses que varen deixar dites va ser: La nostàlgia ja no és el que era. Està vist que la "gauche" tampoc.
M'uneixo als vostres "ecs", però m'agradaria que el poble catalano-parlant sortís al carrer a reclamar el seu dret.
Glòria: la nostra "gauche" està més "divine" que mai, però a l'espanyola. Tot salvant les distàncies i les honorabilitats individuals. Sembla que tenim una soneguera reivindicativa que sols ens permet algun badall escadusser. Eixir al carrer a demanar els nostres drets? Per a alguns els és massa cansat... I és que estan tan contents amb "Ecspanya".
Tens raó, Francesc. Jo no m'he sabut fer entendre: Volia dir que els que haurien de sortir al carrer són el francesos de Catalunya Nord ja que una cosa sí és certa: A França sortir a reivindicar no els ha costat mai gens. Des de la gent que tenia gana l'any 1789 fins els immigrants que de vegades cremen cotxes, immigrants de colònies de França, c'ést à dire francesos, estudiants i treballadors han demostrat moltes vegades ser capaços de fer que els dirigents que han votat es repensin les coses. El poble francès és el que sembla tenir més clar que els governants són on són perque ells els hi han posat, i que prestar-los un vot no és donar-los un xec en blanc. D'això hauria d'aprendre el nostre pacífic i endormiscat poble.
Els de Ejpaña...què vols, home de Deu? Porten segles mirant-se el melic, convençuts de ser el millor país de l'univers. ¿Com hi poden haver altres pobles que poguent ser i sentir-se espanyols, sentin una altra nacionalitat, com ara els bascos, els gallegs, els valencians, els catalans? Això és el que pensen estranyats els que diuen Ejjjpaña ej maravillosa.
Glòria: ara ens hem entesos! Completament d'acord amb tu. Besades. ;)
Publica un comentari a l'entrada