dimarts, 10 de juny de 2008

DIES RÚFOLS A BENEIXAMA

Portem uns dies que sembla que el temps ha tornat a l'hivern. Totes les vesprades ens plou, o fa vent o les dues coses a l'hora. Quan ja ens pensàvem que la roba d'hivern dormiria als armaris i baguls, hem hagut de traure'n alguna peça que havíem desat.
Hui, cap a les sis i mitja o els tres quarts per a les sis, ha eixit un solet mentider que semblava que faria bo. Llavors, hem pensat d'eixir a fer una passejada pel cami del Salze. Però res. Tot just eixir de casa ja ens hem hagut d'abrigar. Corria un ventijol fred no massa agradós. Quan només havíem fet que passar les darreres cases de Beneixama, ens ha sorprés una humitat sospitosa i s'han congriat uns núvols que no presagiaven res de bo, tot i que el sol feia una claror estranya. Total, que hem hagut de girar cua i tornar-nos-en cap a casa.
I així passa de fa uns dies, perquè l'oratge no s'alça. Sembla mentida, a les alçades que estem. I això que la dita fa "Fins al quaranta d'abril, no et lleves ni un fil" i ja fa estona que l'hem passat.
Segur que ens vindrà l'estiu de sobte i ens agafarà amb més corfolls que una ceba i tapats fins al nas.

7 comentaris:

glòria ha dit...

Francesc,
Jo no sabia que la ceba tenia corfolls. Eren pells fins ara.
Encara que et posis vermell, i sense afalagar-te, m'encanta llegir-te. Sento el meu idioma amb una altra tonada i és que les paraules són música.
Que cursi m'ha quedat aquest comiat!

Francesc ha dit...

Glòria: gràcies pel teu comentari. Les galtes em cremen, però és que, encara que no ho semble, sóc molt tímid i autocrític. La nostra llengua té moltes músiques, i totes són precioses. Una besadeta de part meua i d'Oreto.

dospoals ha dit...

este... jo havia sentit a dir del refrany: fins el setanta d'abril, no et lleves un fil (que és fins el començament de juny).

Per cert, val mes que ploga ara, encara juny, que no ho faça.

Delfica ha dit...

La veritat que la fresqueta de matí i el ruixadet del vespre no em fan nosa. Ja arribarà el temps de les suors i esbufegades.
De tota manera,,, els mosquits saben que la calor és a prop... en dono fe!!! Petons.

Gemma ha dit...

Ui, amb tants piropos un a l'altre no goso dir res... ;)
La Glòria té tota la raó, és un gust llegir-te. Ja m'imagino la sonoritat de les paraules pronuciades amb accent valencià :) Tinc una amiga de Catarroja i sempre em deleix escoltar-la...

Aquí també està fent uns dies tristos i variats. Ara amteix t'escric mirant per la finestra i intueixo Montserrat sota una tempesta impressionant. Arribarà la calor, aquest any?

Glòria ha dit...

Francesc,

Jo no voldria pas que et posessis vermell, però m'encanta la manera que tens de fer servir les dites i les frases fetes. Trobo que són un senyal d'identitat de la nostra llengua.

Una cosa que tu fas servir sovint és "massa per a la carabassa" i em fa molta gràcia, ja ja

Fins aviat

Francesc ha dit...

Josep Vicent: potser siga més acostada la que tu dius. Mira, és la gràcia dels refranys, que a cada banda se'ls fan a mida. ;)

Dèlfica: a mi em va, en certa manera, beníssim per tal que l'alumnat aguante una mica més. Jóvens+calor+hormones= bomba de rellotgeria.
Quant als mosquits (o "rantelles", com diuen a Tavernes) i la calor. És una combinació poc agradosa. A mi em piquen sempre i odie escoltar eixa musiqueta ran d'orella quan proves de dormir en les nits bascoses de l'estiu...

Gemma: :))) com sempre, tan aguda. Eixa imatge de Montserrat que has suggerit, la trobe molt poètica. b7s

Glòria: m'he criat a cavall de dos pobles: Tavernes de la Valldigna (la Safor) i Beneixama (l'Alcoià) i he tingut la sort d'assimilar una bona part del pòsit cultural i lingüístic de les dues bandes. Tot i ser el mateix català, la "cançoneta" de tots dos llocs no és la mateixa. Com passa, per una altra banda, en qualsevol racó de la nostra llengua. Estic content que t'agrade el nostre català meridional. Jo també n'aprenc molt del que llig als blocs. M'encanta la dialectologia. Salutacions i gràcies, una vegada més, pels teus comentaris. ;)