VIATGE A PRADA DE CONFLENT (i V)

Amb aquest post, tancaré les meues cròniques pradenques. Prada, ja ho veieu, malgrat el poc temps, n'ha donat molt, de suc. La política, per exemple, o els homenatges. Comence, doncs, pels homenatges. Enguany donaven el "Premi Canigó" a Joaquim Maria Puyal i a la taula de presidència hi havia diverses persones convidades. Entre d'altres, l'Antoni Bassas. Va ser molt bonic veure que la gent li reconeixia el seu compromís amb el nostre País amb uns forts, llargs i sentits aplaudiments abans i després del seu parlament.

Sembla que als gestors de Catalunya Ràdio els molesten "les crostes" que no siguen les espanyolíssimes. Si la Ràdio Nacional de Catalunya no parla des d'una perspectiva de País, de què ens serveix doncs? Per a què volem una altra ràdio que faça espanyolisme, encara que siga en català? Ací a València, com que les ràdios són quasi totes d'un espanyolisme de pedra picada, no cal fer-hi més retocs ni a la graella ni als continguts. Bé, continuem amb Prada. Val a dir que l'Antoni Bassas va remoure molt el personal femení. Només cal veure com estaven de contentes i pagades la Xesca Company i la Margarida Palou de fer-se una foto, ni que siga de lluny, amb l'Antoni Bassas.

Tots van glossar la figura de l’homenatjat, el Joaquim Maria Puyal. Com havia fet molt i molt pel llenguatge en català dels mitjans de comunicació des de que va poder-se fer amb una certa aparença de normalitat. Tots els parlaments em van resultar molt interessants llevat dels del doctor Sebastià Serrano (encantat d’escoltar-se i d’haver-se conegut) que van resultar una mica feixucs... El Puyal, què voleu que vos diga? Un seductor de la paraula i els gestos. Intel·ligent, culte, pla, rigorós, exigent i, sobretot, amb una consciència de País i de catalanitat lingüística envejables. Ens calen molts com ell per augmentar la nostra autoestima. Igual que l’Antoni Bassas, en Puyal va aixecar també passions entre les senyores (de totes les edats) i, supose, que també en alguns senyors. Al final, un lliurament de premi ben emotiu i aplaudit.

La política també va estar representada, entre d’altres, per la presentació de la plataforma ciutadana “SOBIRANIA I PROGRÉS”. Jo no la coneixia, però va ser molt i molt interessant. Joel Joan (actor i artista polifacètic) feia d’esquer perquè la gent hi acudira. El tendal es va quedar curt per la massiva afluència de gent. El Joel ho va explicar d’una manera més senzilla i entenedora: hem de ser independents i ens cal un referent polític que diga clarament que vol la independència del nostre País, els Països Catalans. Prou de subterfugis. Les coses clares i a la feina. Ens va fer veure que ens hem de llevar la por dels espanyols, que no ens enviaran els tancs a aturar-nos si tots estem d’acord que volem deixar d’estar sota el jou d’Espanya. L’altra persona del debat, va ser L’Elisenda Paluzie. Aquesta xica ho va explicar tot claríssim, fantàsticament bé: amb els papers a la mà i les dades clares. Els Països Catalans som les mamelles d’Espanya. Ens munyen fins a l’espoli més sagnant. Ens roben el benestar que ens guanyem amb el treball i els recursos. Si els Països Catalans gestionàrem els nostres béns, seríem una de les nacions més riques d’Europa. Així, som un territori colonitzat, espoliat i amb la llengua i cultura pròpies amenaçades per una nació estrangera que ens sotmet a la seua voluntat tant si vols com si no ho vols. Solució: convéncer-nos que només la independència és la solució als nostres problemes amb Espanya.

Acabaré aquest post, recordant un dels moments més emotius que vaig tindre a Prada: escoltar el concert de la banda de joves músics de la Societat Coral “El Micalet”, de València. Sentir la interpretació de peces clàssiques del repertori valencià tradicional em va agradar moltíssim. Recorde, especialment, “L’entrà de la Murta”. Ho van interpretar tot beníssim.

L’any que ve, més Prada.