dimarts, 16 de setembre de 2008

MÒBIL RIP


Ahir em vaig quedar sense mòbil. Així, de manera fortuïta. Va caure i ja no reconeixia la targeta SIM. M'ha durat quasi dos anys i, la veritat, li n'han passat de blanques i de negres: molts bacs, alguna dutxa imprevista, oblits, pèrdues i retrobaments... El fotut del cas és que amb el seu traspàs he perdut, també, una bona pila de telèfons que no cabien a la targeta i no tots els podré recuperar perquè encara no els havia passat a una llista de l'ordinador. En fi que, ràpidament, me'n vaig anar a una botiga de mòbils i m'hi van aplicar el pla de renovació. Ara en tinc un de nou, de franc. El que passa és que encara no m'aclarisc massa amb totes les funcions que té. I això que li vaig dir a la dependenta que el volia senzillet: telefonar i enviar i rebre missatges. Bé, també té càmera, ràdio, blutooth i no sé quantes coses més que potser no usaré mai.
Per cert, ara que parlem de la dependenta: xicota jove, d'origen andalús, vuit anys a Villena (Espanya profunda, al costat, prop de Beneixama), desperta i sabedora de tot el que cal quant a mòbils. Ella em parla en castellà i jo li responc igualment així. Li dic: Què me'l podries posar en català? I ella que es queda mirant-me: "Joder, los catalanes, eh?" (amb un mig somriure). I va i sí, aquest nou mòbil també té el català, l'eusquera i el gallec. I la xica que amolla, novament en castellà:
-"Cony, no m'ho hauria pensat mai!".
I li dic:
- "És clar, dona, si és ben fàcil!".
- "I per què el vols en català?".
- Veritat que tu parles sempre en castellà i penses en castellà?
- Sí.
- Doncs jo parle i pense en valencià i quan parle en castellà el que faig és traduir. Per a mi és com parlar en anglès o en francès. No és la meua llengua habitual.
- Però, et costa molt?
- No, però és un esforç suplementari que la gent que parleu i viviu en castellà no heu de fer mai. Coses de la vida...
- Però el valencià i el català no és el mateix...
- Sí dona, és com parlar d'andalús o extremeny o murcià...
- Doncs els meus caps són de Palamós i quan parlen jo no els entenc. Parlen així: "muxumuxuc" (Literalment) i el valencià sí que l'entenc. Que jo he estudiat valencià a l'escola...
- Dona, això passa perquè no tens l'oïda acostumada. Segur que si escoltares un andalús tancat o un sudamericà, al principi, et costaria entendre'ls. Valencià és la manera casolana d'anomenar el català que tenim els valencians, però la llengua es diu, científicament, llengua catalana...
- (Cara de perplexitat) Doncs, potser tens raó...
Ja veieu si dóna de sí la compra d'un mòbil nou. Coses de l'idioma...

I jo ara pense: què deu haver estudiat una xicota de Villena del valencià per a no parlar-lo, només entendre'l i no saber ni un borrall del seu abast geogràfic... ja es veu que el castellà està amenaçat al País Valencià.

16 comentaris:

Belen ha dit...

Jo tambe vaig tindre clases de catala a l'escola i la veritat es que poqueta gramatica vaig apendre...en fi!!
(conste que jo era bona estudiant:-))

Delfica ha dit...

jajaaaaaaaaaaa, que bo nen!! Ara te n'explicaré una altra... A la meva escala (Santakolomadegramené) hi ha una parelleta a l'atic, amb dues nenes. Són una família polida, amable, simpàtica.. en fi, una meravelleta de tracte i convivència. Un dia, després de miradetes com rares i tal, la noia va i em demana... Oye Marga, tu le hablas siempre a Marcel en catalán?? Hosti, quasi caic de cul!!!! Li vaig respondre: doncs, noia, no ho havia pensat mai.. però ara que ho dius... tu li parles a la Clara sempre en castellà?... Hombre, claro, va dir ella... Ah, vaig respondre jo, doncs això... claro!!!
Ja ja, encara porta a sobre una cara de no saber per on li va venir... Per cert, ella Mireia i la seva petitona Mariona, que una cosa no treu l'altra.
Jajajaaaaaa

josep ha dit...

Francesc,

La Glòria fa poc també es va canviar el mòbil i quan li van preguntar quines característiques volia que tingués el nou, ella va dir, que tingui el català en el menú. La perplexitat de la venedora devia ser important, però la noia (bona venedora) no solament ho va dissimular molt bé (parlava castellà) sinó que a més va donar unes quantes opcions d'aparells que tenien els menús en català.

Per cert, vam visitar diverses botigues de venda de mòbils, i ningú tenia idea de les llengües dels menús!. I es que, si el menú està en anglés, francès, alemany, espanyol, italià i portuguès, perquè volem més?. Es que els catalans, a més d'estranys, som torracollons!.

Una abraçada

miquelet ha dit...

Estic veient la cara de la xicota quan vas dir que el volies en català. Segur que és la mateixa que va posar la depenenta que em va atendre a Elx quan li vaig preguntar el mateix. jo no vaig tindre tanta sort. El meu no té català. Aquest Nadal vaig a canviar-lo. Crec que tots els Nokia porten la nostra llengua.

Salut.

Teresa ha dit...

Enhorabona pel mòbil nou. I no digues que no usaràs la càmera de fotos perquè ja saps que dóna molt de sí en les reunions d'amics... ;p

El meu telèfon sí que el tens, no? Com que el té la meua filla predilecta...

No t'enfades amb la xiqueta. Potser es va quedar sense mestre de Valencià a mitjan curs i Conselleria no li'n va enviar un altre... qui-sap-lo.

La cuina vermella ha dit...

Uff, a vegades això de ser català cansa moltíssim: sempre hem d'anar donant explicacions, sempre fent pedagogia, sempre tenint un munt de paciència per aguantar les cares rares del personal.
Com que som uns activistes, a casa hem decidit parlar sempre el català i quan no ens entenen (que és quasi sempre) fem la traducció, o sigui un exemple, estem al bar s'acosta el cambrer a demanar què volem:
-Tx: dos tallats curts de cafè amb llet calenta i sacarina!
-cambrer: què? no entiendo!
-Tx: un tallat, un cortado, amb llet calenta, leche caliente, curt de cafè, corto de cafè, amb sacarina, con sacarina, gràcies, gracias... (tot això amb un somriure i amb cara de no perdre la paciencia). No cal dir que el personatge amb qüestió fot una cara d'al·lucinat a més no poguer, però ja n'estic cansada com que ells no en volen aprendre, els hi haurem d'ensenyar nosaltres.

Petons, besos! ;-)

xisco ha dit...

però només hi ha una foto des mòbil vell, com és es nou, fés-li una foto homo!!!i presenta-mos-lo

dospoals ha dit...

Quina conversa filològica més amable. T'he de donar l'enhorabona per no haver acabat agafats a brega. Tan de bo, li servisca per a recapacitar i entendre que el valencià pot ser alguna cosa important (cosa que dubte, no del valencià, sinó de la recapacitació).

Gemma ha dit...

Ostres, quina mala sort això del telèfon, sobretot pels contactes que has perdut...

Saps que no he mirat mai si el meu telèfon té el català? Ara mateix ho miro!

Gemma ha dit...

No en té :(
Té English, Español, Français i Portugues :(

Francesc ha dit...

Belen: L'escola no sempre pot solucionar aquests dèficits. Ben sovint em pregunte si els mestres i professors ho estem fent prou bé.

Dèlfica: veig que a tot arreu couen faves. Quin desastre!!!

Josep: costa molt no sentir-te estranger a la teua pròpia terra. Ho tenim fotut, però hem de ser més forts que ells.

Teresa: és que jo això del mòbil i les seues virgueries ho porte bastant malament. Potser d'ací a un mes ja en sabré uns mínims. Snif...

Xisco: a veure si m'aclaresc penjant-ne una altra foto al costat.

Josep Vicent: en casos com aquestos, d'on no n'hi ha, no se'n pot traure.

Gemma: gràcies pels condols. Això dels idiomes trobe que és cosa dels fabricants.

enric ha dit...

Ai, Francesc! El meu fill, que viu al barri de Lloreda, de Badalona, va saber que els veïns del bloc li diuen "el catalán"... Imagina't quin panorama!!!

Un dia una companya de la feia em va presentar un amic seu dient-li, com una gracieta: "El Enric és de los que siempre te habla en catalán, ¿eh?", a la qual cosa no em vaig poder estar de replicar-li: "I tú ets de les que només parla en castellà, ves ara!"

Francesc ha dit...

Enric: doncs, si que estem apanyats! I jo que em pensava que només estavem en peu de guerra al País Valencià!

Accídia ha dit...

Visc a Villena des de fa 2 anys, açò és el meu dia a dia. P.ex:

(A la feina)
- Que cabrón el tio este, venga a hablarle en español y el venga a contestarme en valenciano...
Jo: Que cabrones, a mi me pasa lo mismo; venga a hablar en valenciano y ellos venga a hablarme en español.
- .... mmm... ya ... si ... bueno...

Sublim petita felicitat. Per cert l'autentica españa profunda....

Anna ha dit...

A mi també m'apassionen aquestes converses filològiques. Aquesta setmana, a l'escola, vaig quedar ben perplexa quan uns alumnes de 3r d'ESO insistien a afirmar que el valencià és una llengua que no té res a veure amb el català.
- Pero señu, ¿Valencia no está fyuera de Cataluña?
- Pero señu ¿entonces qué es el valenciano?
Quan els vaig explicar que el valencià fou la llengu a d'Ausias March i que el terme "valencià" s'empra per designar una forma de parlar el català, em van mirar amb cara de no entendre res. Només ho van assimilar quan els vaig dir que el "valencià" vindria a ser al català com "l'andalús" al castellà.
Coses de la vida...

Francesc ha dit...

Accídia: això és el que hi ha. Ara, tothom sap que els espanyols no són nacionalistes ni racistes.

Anna: doncs, encara has tingut sort que no t'agrediren! Ací, a València, segons com, el pronunciar el mot "català" com a sinònim de "valencià" pot provocar un "casus belli".