Enmig del rebombori que suposa tota la paperassa que cal fer en començar el curs, encara trobe temps per a llegir. El darrer llibre que m'he llegit es diu: LA REMOR DE LES ONADES, de Yukio Mishima, Ed. Ara Llibres S.L. Traducció de Joaquim Pijoan i Ko Tasawa. Títol original: Shiosai (Sound of Waves).
A Utajima, una illa perduda enmig de les milers que hi ha al Japó, hi viu Shinji, un jove pescador, seriós, poc xarraire, treballador, honrat i íntegre. Orfe de pare, és el fill major d'una família molt humil del poble. Arriba a l'illa la Hatsue, filla del vell Teru de Miyata, un dels hòmens més rics del poble d'Utajima. Per increïble que semble, Shinji i Hatsue s'enamoraran. La diferència de classe social, les xarradisses de poble i el seny de la mare de Shinji, provocaran tot un seguit de situacions complexes i perilloses que tindran un desenllaç que, no per senzill, deixarà de ser sorprenent. En la línia de les pel·lícules clàssiques japoneses on, de vegades, no acabes d'entendre que les coses puguen acabar com acaben. Tota una altra cultura on les situacions es resolen d'una manera poc semblant a com, potser, passarien per casa nostra.
És un llibre que es fa molt llegidor. Té coses ben curioses, com ara el fet que use el registre "salat" (però no el mallorquí, recorda més prompte el de la costa Brava) per tal de "marcar" el registre dialectal de l'illa enfront del japonès estàndard. També t'assabentes d'alguns costums i oficis del japó dels anys immediatament posteriors a la 2a Guerra Mundial, potser desapareguts avui dia (o no).
La imatge que il·lustra el post l'he treta de:
A Utajima, una illa perduda enmig de les milers que hi ha al Japó, hi viu Shinji, un jove pescador, seriós, poc xarraire, treballador, honrat i íntegre. Orfe de pare, és el fill major d'una família molt humil del poble. Arriba a l'illa la Hatsue, filla del vell Teru de Miyata, un dels hòmens més rics del poble d'Utajima. Per increïble que semble, Shinji i Hatsue s'enamoraran. La diferència de classe social, les xarradisses de poble i el seny de la mare de Shinji, provocaran tot un seguit de situacions complexes i perilloses que tindran un desenllaç que, no per senzill, deixarà de ser sorprenent. En la línia de les pel·lícules clàssiques japoneses on, de vegades, no acabes d'entendre que les coses puguen acabar com acaben. Tota una altra cultura on les situacions es resolen d'una manera poc semblant a com, potser, passarien per casa nostra.
És un llibre que es fa molt llegidor. Té coses ben curioses, com ara el fet que use el registre "salat" (però no el mallorquí, recorda més prompte el de la costa Brava) per tal de "marcar" el registre dialectal de l'illa enfront del japonès estàndard. També t'assabentes d'alguns costums i oficis del japó dels anys immediatament posteriors a la 2a Guerra Mundial, potser desapareguts avui dia (o no).
La imatge que il·lustra el post l'he treta de:
www.cultura03.com/
.JPG)
.JPG)
10 comentaris:
La temàtica sembla interessant, i més si ho veiem des d'una òptica occidental tan llunyana, i no sols geograficament.
Una abraçada
Sí, m'ha semblat molt interessant la temàtica així com aquest toc dialectal adaptat que li ha posat el traductor.
Per cert, aprofito per dir-te que m'he llegit "Les senyoretes de Lourdes" (Pep Coll, Edicions Proa), i que tot i que el que havia legit de Pep Coll no m'havia acabat de fer massa el pes, aquesta darrera seva novel·la m'ha semblat EXTRAORDINÀRIA. L'he recomanat ja a molta gent, i aprofito l'espai del teu bloc per recomanar-la des d'aquí.
Una abraçada.
Francesc,
Avui respiro per saludar-vos. En Mishima sempre m'ha sonat distant. La seva vida donaria per un post amb "morbet".
Va ser un plaer sentir-te xiquet!
Besades d'ina amiga quasi coixa i semi manca.
Frances amic, vinc a saludarte que ja feia temps que no venia. T'envie un peto i m'en vaig al llit sense passar per la taula de lo morteta de cansanci que estic. Ala guapisim, petons!
Bones,
Mishima va ser redescobert farà cosa de deu anys i ara torna a treure el nas tímidament. No n'he llegit res encara, però veig que la teva tirada cap a la temàtica oriental va ben assortida. Damunt la tauleta tinc, fent cua, un llibre d'un nobel japonès ja oblidat: Yasunari Kawabata, La casa de les belles dorments. Tinc el pressentiment que t'agradarà.
Salutacions remullades!!!
Josep: això mateix. És veure les coses des d'una altra perspectiva.
Enric: a mi no se m'hauria ocorregut mai usar una varietat dialectal marcada per a diferenciar un dialecte de l'estàndard. Original si més no. Coincidim amb el comentari al llibre de "Les senyoretes de Lourdes".
Glòria: sí, és cert. El Mishima té una vida particularment digna d'un post més extens. Potser en una altra ocasió. M'alegre molt que vages refent-te. T'enviem unes besades ben valencianes des de Beneixama Oreto i jo.
Belén: hola guapa! Gràcies pels petons! Descansa, dona, que això cal molt.
Dèlfica: quina casualitat! Havia llegit un comentari a la premsa sobre eixe llibre i és un més a la llista de pendents. No recordava que fóra del Kawabata. Ja em diràs el què quan te l'hages llegit. Besades.
Em permets la "boutade"?: Oi que hauria estat divertit que Mishima hagués nascut a Beneixama? :))
Enric: divertit? Divertidíssim! El que passa és que no m'imagine parlant japonés amb els veïns... No sé, per un moment m'he vist vestit amb un quimono i menjant arròs amb palets i m'he trobat molt i molt ridícul. Ai quin riure!!!
Molt curiosa aquesta adaptació. Pense que vindrà molt bé per a fer-se una idea d'aquesta diferenciació que es pretén al llibre original.
Salut.
Miquelet: Sí que és curiosa.
Publica un comentari a l'entrada