Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.
Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.
No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.
Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.
No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.
Carles Riba, del Primer Llibre Estances
.JPG)
.JPG)
4 comentaris:
Quin bellíssim post!
Malgrat que el publiques i jo en gaudeixo, és tan íntim que quasi em sap greu deixar-hi escrites unes línies.
Sento, i ja callo, que no haig d'interferir.
La meua dona diu que li fa gràcia que t'haja agradat. Que a ella, per suposat, li ha agradat moltíssim (je, je!) i que, també, li ha fet una mica de vergonyeta. Salutacions.
Vergonyeta?… I ca, dona! El poema és preciós, i el títol del “post”, que ignore si també és el títol del poema, el trobe, senzillament, sublim!
Jo també m'hauré de buscar algún que em dedique versos o cançons...
Ai, mare, què bonic!
Publica un comentari a l'entrada