Ahir em vaig assabentar per la premsa que el Senat Espanyol ha aprovat una moció de l'Entesa perquè s'hi puga parlar sempre en català i que el Diari de Sessions reculla les intervencions fetes en aquesta llengua en la seua versió original. Res a objectar-hi per part meua. El PP, com era d'esperar, hi ha votat en contra. No paga la pena ni comentar-ne les raons.Realment, el que s'hi ha votat és que s'hi puga intervindre en qualsevol de les llengües de l'Estat. Esperem que això no siga una nova oportunitat per traslladar a eixa cambra l'eterna discussió fictícia "valencià versus català" (o a l'inrevés) per part dels de sempre.
Si l'Estat Espanyol vol que la gent que no ens hi sentim còmodes ni hi tenim cap lligam afectiu puguem arribar a pensar que les coses poden canviar, aquesta pot ser una primera passa. Tot i que hi mantinc les meues reserves.
No tinc res en contra dels espanyols a nivell persones. No els hi vull cap mal. Em semblen perfectament respectables, però difents en moltes coses. No m'hi trobe a gust amb el seu vestit, vull el meu.
El que passa és que sent que la meua llengua, la meua cultura i el meu País no són els seus. Que els seus llocs comuns i de referència no són els meus. Que si vull que tot allò que m'identifica com a catalanoparlant (la meua història, la meua llengua, el meu País, etc.) sobrevisca, necessitem trobar aires nous per a respirar. Vull ser, simplement, valencià, i no espanyol obligatori.
Tant senzill (i sempre, tant difícil) com això.
Ací teniu un enllaç a la notícia:
.JPG)
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada