La veritat és que no els entenc jo, els polítics. Cert és que el Zapatero va prometre en campanya que, si guanyava, tornaria 400€ per cap a tots els contribuents (de grat o per força) "espanyols". Ara diuen que, amb eixa torna, el govern queda amb les mans buides per a despeses socials. El govern de Montilla contracta un servei de transport d'aigua a Barcelona en vaixell per 23 milions d'euros mensuals que, ara que no caldrà, potser haurà de seguir pagant per no haver-hi previst clàusules al contracte per evitar-ho. El govern de Camps balafia milers de milions d'euros en "events" diversos: Copa Amèrica, Circuit Urbà de Fòrmula 1, Volta de Vela d'Alacant... mentre l'educació, la sanitat i la justícia valencianes estan sota mínims i fregant la suspensió de pagaments.
Mentrestant, hi ha un munt de gent que no arriba a final de mes, que es veu obligada a fer filigranes econòmiques per poder sobreviure. Als malalts depenents assistencials no els arriben els diners. La mendicitat a cada volta és més evident. La gent viu malcontenta i el desarrelament social s'agreuja.
De vegades tinc la sensació que els impostos que paguem no són gens ben utilitzats. Damunt que som de les colònies espanyoles més explotades, ens trobem amb uns polítics que hem votat que gestionen els nostres diners de manera displicent, quasi a l'estil d'una gran pantalla de grans gestos buits de cara a la galeria. Com una manera de fer obres faraòniques que perpetuen la seua memòria ad eternum. Amb convenis amb grans empreses elèctriques o constructores que obtenen privilegis i drets sobre la resta de ciutadans, indefensos damunt d'arbitrarietats difícilment justificables.
Ara, els politics sembla que visquen d'esquena a aquesta realitat: sous desmesurats, privilegis escandalosos (quant a jubilacions, dietes, etc.), festes i alegries poc justificables i, tot plegat, la sensació que viuen en una disbauxa sense límits aparents.
No sé si es deuen haver pensat la mala imatge que generen del sistema democràtic i les justificacions que els donen als involucionistes, sempre a l'aguait. Moltes vegades s'està trencant la cohesió social, creant grans desigualtats entre rics i pobres. I la cosa no sembla que millorarà ni a curt ni a mitjà termini. Quina ràbia!
Mentrestant, hi ha un munt de gent que no arriba a final de mes, que es veu obligada a fer filigranes econòmiques per poder sobreviure. Als malalts depenents assistencials no els arriben els diners. La mendicitat a cada volta és més evident. La gent viu malcontenta i el desarrelament social s'agreuja.
De vegades tinc la sensació que els impostos que paguem no són gens ben utilitzats. Damunt que som de les colònies espanyoles més explotades, ens trobem amb uns polítics que hem votat que gestionen els nostres diners de manera displicent, quasi a l'estil d'una gran pantalla de grans gestos buits de cara a la galeria. Com una manera de fer obres faraòniques que perpetuen la seua memòria ad eternum. Amb convenis amb grans empreses elèctriques o constructores que obtenen privilegis i drets sobre la resta de ciutadans, indefensos damunt d'arbitrarietats difícilment justificables.
Ara, els politics sembla que visquen d'esquena a aquesta realitat: sous desmesurats, privilegis escandalosos (quant a jubilacions, dietes, etc.), festes i alegries poc justificables i, tot plegat, la sensació que viuen en una disbauxa sense límits aparents.
No sé si es deuen haver pensat la mala imatge que generen del sistema democràtic i les justificacions que els donen als involucionistes, sempre a l'aguait. Moltes vegades s'està trencant la cohesió social, creant grans desigualtats entre rics i pobres. I la cosa no sembla que millorarà ni a curt ni a mitjà termini. Quina ràbia!
.JPG)
.JPG)
2 comentaris:
Crec que en aquests anys que ens vindran damunt caldrà tenir la ment ben clara i saber estalviar per quan tot pete. Però no ja per a refregar-ho per la cara més avant als qui no en tindran, sinó per a poder fer via el més dignament possible i discretament.
L'educació és una eina fonamental per a formar bons ciutadans i el problema és que tenim uns ciutadans que ni es deixen ni volen. El problema vindrà quan petarà tot i tot seran plors (i els que ho han destrossat tot estaran lliure de qualsevol culpa i ben acabalats), de manera que ho haurem d'empomar nosaltres.
Josep Vicent: Estic completament d'acord amb tu.
Publica un comentari a l'entrada