dilluns, 14 d’abril del 2008

MÉS VERSOS DE RAFAEL CARIA


Aquest "homenot" de l'Alguer que se sentia tan valencià, té poesies molt boniques. Ací us en deixe unes quantes, extretes del seu llibre:

Els Asfòdels i altres versos. Edizione Democratiche Sarde, Sàsser, 1992.

Els asfòdels

Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s'ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira'ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d'amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d'amor
sota la pluja.

El temps
S'esmuny lentament,
inevitable, com la pols que cau
en la clepsidra,
el temps.
I el temps
ha ferit el perfum
de les magnòlies
i el record dels teus ulls,
la mateixa vida meva.

La cambra
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
arcuat dibuix
d'asfòdel
en tota sa nuesa.

Anhel
Voldria obrir els ulls
sobre la mar
en el màgic moment
de l'albada i saber-te
al meu costat
quan esclaten dels asfòdels
les flors.

Sense títol
Ara que
tothom alimenta l'intel·lecte
amb la imatge,
ja no sé per a qui
escric aquests versos
i aquest llibre,
ni si aqueixa és
la darrera oració fúnebre
del que resta
de la nostra bella
llengua ciutadana.