Aquest "homenot" de l'Alguer que se sentia tan valencià, té poesies molt boniques. Ací us en deixe unes quantes, extretes del seu llibre:
Els Asfòdels i altres versos. Edizione Democratiche Sarde, Sàsser, 1992.
Els asfòdels
Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s'ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira'ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d'amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d'amor
sota la pluja.
El temps
S'esmuny lentament,
inevitable, com la pols que cau
en la clepsidra,
el temps.
I el temps
ha ferit el perfum
de les magnòlies
i el record dels teus ulls,
la mateixa vida meva.
La cambra
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
arcuat dibuix
d'asfòdel
en tota sa nuesa.
Anhel
Voldria obrir els ulls
sobre la mar
en el màgic moment
de l'albada i saber-te
al meu costat
quan esclaten dels asfòdels
les flors.
Sense títol
Ara que
tothom alimenta l'intel·lecte
amb la imatge,
ja no sé per a qui
escric aquests versos
i aquest llibre,
ni si aqueixa és
la darrera oració fúnebre
del que resta
de la nostra bella
llengua ciutadana.
.JPG)
.JPG)
1 comentari:
Em quede amb Anhel. Besets.
Publica un comentari a l'entrada