dimecres, 2 d’abril de 2008

HUI ÉS EL MEU SANT: SANT FRANCESC DE PAULA

La veritat és que él meu sant és un dels "Francesc" menys coneguts. Sempre es pensen que celebre el de Borja o el d'Assís. Doncs no, jo, aquest. La cosa ve de lluny a la meua família de Tavernes. A l'església de sant Pere hi ha un altaret dedicat al sant que és a càrrec d'una família que duu el mateix primer cognom que jo però que no som parents de res (que sapiam). Potser compartim algun avantpassat comú.
Des del meu rebesavi, com a mínim, tots els "Francesc" de la família, amb les seues branques respectives, han festejat aquest sant. I mira, a mi també em va tocar.
Mon pare (al cel sia), sempre feia festa grossa aquest dia. Venien les germanes a casa a felicitar i la família de Beneixama sempre ens telefonava o ens feia saber del seu record.
Ara, la que se'n sol recordar és la meua tieta Fina, la germana petita de ma mare. Cada any, com un clau, em telefona.
És un sant, com he dit, poc conegut si el comparem amb els seus altres super coneguts. Tot i que té una vida ben curiosa que ara provaré d'explicar, tot basant-me amb les informacions que he anat trobant a la xarxa.
Sant Francesc de Paula va nàixer en un poblet anomenat Paula, a Itàlia, el 1416. Quan tenia pocs anys, va emmalaltir greument dels ulls. Es va encomanar junt amb els seus pares a Sant Francesc d’Assís i sembla que aquest sant, per intercessió divina, el va curar. Com a acció de gràcies, se’n va anar en peregrinació a Assís i allà va rebre la inspiració de convertir-se en ermità, dedicat a resar i a fer penitència.
Es va retirar a la muntanya i va romandre-hi durant cinc anys, resant, meditant i alimentant-se només d’aigua i d’herbes silvestres. Dormia sobre el terra i hi tenia per coixí una pedra. Ben aviat molts hòmens van seguir el seu exemple. Francesc va haver de fundar diverses cases per als seus religiosos i a tots els seus convents hi va posar una consigna o llei que s’havia de complir sempre: “Quaresma perpètua”. Això volia dir que, quant a l’alimentació, s’havien de fer les mortificacions que antigament es feien en Quaresma amb la finalitat d’enfortir la voluntat. Sant Francesc de Paula va posar als hòmens que pertanyien a la seua comunitat el nom de “Germans Mínims”.
Hom diu que Déu li va concedir els dons de fer miracles, curacions i profecia.
El sant va morir el 2 d’abril de 1507 i tot d’una el poble va començar a proclamar-lo com a sant i els miracles s’hi van succeir. Dotze anys després, el 1519, el Summe Pontífex Lleó X el va fer sant amb tots els ets i els uts.
Laus Deo.

2 comentaris:

Teresa ha dit...

No coneixia esta història, tot i que sí em sonava el sant.

Felicitats, doncs...

(Jo no crec en els sants, però si són una excusa per reunir-se o, simplement, per saludar la gent, benvinguts sien).

Gemma ha dit...

Felcitats! Una història molt bonica.
La meva santa, Santa Gemma Galganni, també és italiana ;)
És curiós, encara que no siguem religiosos, molts coneixem la vida i miracles dels nostres sants... és la nostra tradició!