dimecres, 15 d’octubre de 2008

ONCE: UNA TASCA POC DIVULGADA

Durant la nostra estada a Barcelona hem conegut gent molt interessant per raons ben diverses. Una d'aquestes persones va ser l'Enric de "Samfaina d'arts". Ens va dir que treballava a l'ONCE de Barcelona i que ens volia mostrar el seu lloc de treball. Com que no coneixíem l'Enric i, a més, mai no havíem entrat en una seu d'aquestes característiques, ens va fer ganes de veure-ho.
Vam arribar a la seu de l'ONCE (C/ Sepúlveda 1, 08015 Barcelona) i hi vam conèixer l'Enric. Ens va ensenyar unes màquines ben antigues que s'utilitzaven per a marcar els punts que corresponien a les lletres de l'alfabet Braille, anomenat així per haver estat inventat per Louis Braille. Era com una màquina d'impremta que marcava, un a un, els símbols de les lletres o nombres que calguera. Molt laboriós.
Vam abaixar al soterrani i ens vam trobar amb una biblioteca per a cecs amb tot de llibres per a persones invidents. Però el millor era el que ens esperava: el lloc on s'imprimeixen els llibres d'aquesta mena. Hi ha un programa informàtic que transcriu els textos a l'alfabet Braille sobre un paper on es marquen els puntets de cada lletra. Part d'aquesta feina és mèrit de l'Enric: ell revisa que a cada pàgina de paper hi estiga tot correcte perquè a cada conjunt de punts li ha de correspondre l'espai precís per tal que càpia en el palpís del dit. També fa que els fulls de cada llibre continguen les indicacions precises de la paginació en lletra "normal", per dir-ho així.
Els llibres resulten molt voluminosos perquè l'espai que ocupa el conjunt de punts és molt més ampli que les lletres habituals.
Hem pensat mai com és d'important tot plegat quan comprem el cupó? No, ben possiblement. Tot això ha significat, des de la invenció de l'alfabet Braille, l'accés a la cultura de totes aquelles persones que han estat cegues des del seu naixement o que s'hi han tornat en alguna etapa de la seua vida.
En aquest centre de Barcelona imprimeixen llibres en Braille (en català i en castellà) dels més últims als més clàssics. També, si ho demanen, llibres de text o lectura per a estudiants. I solen ser prou ràpids. Fan, de vegades grans tiratges i exporten a països sudamericans una bona part d'ells. Però, també imprimeixen revistes per a joves i xiquets, com ara "Tocar i Parar" i algunes altres (d'esport, escacs, vida social, etc.) els noms de les quals no me'n recorde.
I els més menuts? També hi tenen el seu espai: ara fan contes per a xiquets i xiquetes amb tot de textures que intenten reproduir allò de què parlen. Tenen la impressió Braille i la tradicional alhora perquè, bé els pares, bé els companys de classe o els mestres, els puguen llegir el conte que ells estan "llegint" amb els dits.
Aquest centre de Barcelona disposa d'una biblioteca i de diversos materials adaptats per tal que les persones que els cal en facen ús.
No sabria descriure amb paraules l'emoció tan intensa que em va produir descobrir tota aquesta feina tan necessària que fan per tal de fer una mica més normal la vida de les persones invidents. Em fa ràbia no ser capaç de transcriure tot el cabal d'informació important que ens va transmetre l'Enric i altres col·laboradors que treballen en aquesta institució. Demane disculpes a tots ells per si m'he equivocat en més d'una cosa i per no poder recordar tot això com caldria.

16 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

Quina feina més important la que desenvolupen els amics de L'Once i sobretot l'Enric. I tu Francesc, amb quina emoció ens ho expliques.
Hem fruit molt d'aquesta entrada.
Petons.

Sara Maria ha dit...

M'ha agradat molt aquesta crònica. Val a dir que també fa moltes més coses, l'Once, com suport a escoles on hi ha infants deficients visuals.

Gemma ha dit...

La feina de l'Enric és apassionant...
Fins l'any passat, a l'institut estudiava una alumna invidient. Durant tots aquests anys hem tingut el suport d'una persona de l'ONCE que ens ha ajudat en tot el que hem necessitat. Ens van facilitar una impressora a Braile que, connectada a un ordinador normal, imprimia documents Word al Braile (excepte les mates, que no hi havia manera d'imprimir símbols com el de les integrals! :( ). També li van traduir o deixar tots els llibres de text en Braile; imagineu-vos un diccionari de llatí en 5 volums dinA5 o el "El Quixot" on cada capítol era un volum sencer... Això sí, vam haver de posar una prestatgeria a l'aula expressament per a ella :)
Des d'aquí, vull donar les gràcies pel suport que reben tots aquests estudiants per part de l'ONCE. Sense ells ara la Marina no estaria estudiant Psicologia a la UAB!

Teresa ha dit...

Jo conec més de prop el cas de l'adaptació dels esports per a invidents i també és una passada. Quan coneixes estes coses de prop, t'acostumes a para atenció a petits detalls que fins al moment ni tan sols t'havies adonat que existien.

A l'ONCE compten amb molts recursos, però el problema ve quan les adaptacions s'intenten dur endavant fora d'aquell àmbit tan reduït i, per dir-ho d'alguna manera, "afavorit". Parle, per exemple, de les escoles i dels instituts.

josep ha dit...

Francesc,
Magnífica la crònica d'aquesta interessant visita. Moltes vegades no valorem prou la feina que fa la gent anònima com l'Enric vers els altres.
Una abraçada

Delfica ha dit...

Interessantissima entrada. Les grans editorials no entenen com a rendible l'edició al braille de novetats al mateix temps que les obres impreses; obliden que l'accessibilitat és cosa de tots, i l'ONCE fa una feina social impagable. Felicitats!!

Josepb. ha dit...

Jo també hi treballo a l'ONCE i la veritat Francesc, la forma que ho has explicat i el sentiment que hi posses és d'agrair.¡ Salutacions per a l'Oreto i per a tu Francesc.

miquelet ha dit...

Molt interessant. De vegades no ens adonem que n'hi ha persones que necessiten un esforç extra per a fer una vida normal.

Salut.

Josepb. ha dit...

Jo treballo a l'ONCE i escoltar la teva crónica Francesc és de agrair. Salutacions per a L'Oreto i per a tu igual. Josepb

enric ha dit...

Benvolguda parella: Poques vegades, per no dir gairebé mai, que he ensenyat el Centre on treballo, i malgrat que en aquella hora en què vau venir està tot gairebé aturat, he vist una reacció tan entusiasta com la vostra, i la prova està en aquest "post" tan apassionat que us agraeixo de tot cor.

Es nota que sou del món de l'ensenyament i que valoreu les dificultats que tenen les persones cegues a l'hora d'accedir, no només a la cultura, sinó també a la vida quotidiana.

Us heu fixat, per exemple, que gairebé tots els medicaments duen a la capsa imprès el seu nom en sistema braille?... Doncs no us podeu imaginar com facilita la vida a milers de persones!

L'any vinent es commemorarà el segon centenari del naixement de Louis Braille, i és d'esperar que sigui motiu per fer conèixer a tothom la importància que va tenir la invenció del seu sistema de lectura tàctil, que va suposar que els cecs tinguessin accès al món de la cultura. Us prometo que a la "Samfaina" en parlarem.

Una abraçada, amics.

Queti B. ha dit...

Hola, em dic Queti i us he trobat per ací, tafanejant al rebost per si hi havia cosetes bones per menjar... i sí! Jo també duc un bloc, que començà sent un exercici d'un curset, però que ha anat coent-se a foc lent i sembla que algun dia serà "decent": hi parle de cuina i d'allò que m'interessa (que no és poc). Si el voleu visitar, es diu blocalforn.blogspot.com. Us espere.
D'altra banda, he llegit la teua entrada sobre la tasca de l'ONCE i m'ha agradat molt. Els discapacitats han de fer grans esforços per arribar a tenir una vida normal, i aquesta organització els fa la vida un poc més fàcil. Jo tinc una germana paralímpica i sé de la seua lluita. Cal que TOTS hi contribuïm. Qualsevol detall s'agraeix molt.

Francesc ha dit...

Kike i Txell: Hauríeu d'haver escoltat l'Enric explicant-ho. Gràcies.

Sara Maria: Els xiquets s'ho mereixen tot. Besets

Teresa: Ja deu ser ben difícil poder fer esport sent invident. Quin esforç!!!
:)

Josep: Això mateix. ;)

Dèlfica: Sempre el concepte de negoci per damunt de les persones. :(

JosepB: Ostres, no en tenia ni idea! :D

Enric: Poques vegades havíem vist tant de prop una feina tan necessària. Va ser tota una lliçó d'humanitat per a nosaltres. Gràcies Enric.

Quetib: Hola! Quina sorpresa! Ara només puga el visitaré. ;D

CocinArte ha dit...

Quina tasca més maca Enric, i la crònica m'ha encantat Francesc. L'has feta amb molta sensibilitat...


Petonets
Núria

Francesc ha dit...

Núria: besades guapa, i moltes gràcies!!!

glòria ha dit...

Francesc!
Tinc una gran alegria de llegir aquest post tan eficient com afectiu que dediques a l'Enric i la seva tasca a l'O.N.C.E..
Recordo que varem parlar per telèfon el dia que hi tu i Oreto vareu fer aquesta visita i que ja tenies en ment fer aquest post que tan ràpidament ha esdevingut real.
Besades.

Francesc ha dit...

Glòria: Hola! Quina alegria saber de tu! Ja ens contaràs com t'ha anat per les Amèriques. Bé, centrant-me en el teu comentari: la visita a l'ONCE va estar una experiència molt i molt emotiva. L'Enric ens ho va saber fer veure amb els seus ulls. Va ser molt emocionant. Quan penses en tota la gent que no s'hi veu i en totes les dificultats que tenen... pense que, de vegades, no valorem prou tot el bé que tenim els qui no patim determinades minusvalideses. Trobe que la tasca que fa l'ONCE és molt i molt necessària. Salutacions.