diumenge, 5 d’octubre de 2008

EL NOU BISBE DE LLEIDA


Ja fa temps que denuncie, no sense una gran tristesa i impotència, el maltracte lingüístic a què ens sotmet una bona part de la jerarquia eclesial valenciana i molts dels seus rectors. Ens tracten com a estrangers a casa nostra. Ens menyspreen i ens fan sentir forasters només posar els peus a qualsevol església. Per sort, no sempre ocorre així. De tant en tant s'aixequen veus que palesen aquesta injustícia i aquest pecat mortal que l'actual cardenal-arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco, s'encarrega de perpetuar i afavorir a cada dia. Fidel com és al seu país, Espanya, i estrany a l'Evangeli que preconitza la Pentecosta, és a dir, la inculturació de l'Església a la terra on arrela. És trist que la nostra terra, que ha donat sants com sant Vicent Ferrer (qui predicava a tot arreu en català i tothom l'entenia) es veja avui dia segrestada lingüísticament per l'acció d'una jerarquia estrangeritzant, cofoïa d'ella mateixa i més atenta als bens temporals que a la salvació de les ovelles del seu ramat. Aquest escàndol diari, que ja dura més de tres segles, fa que moltes persones no ens vejam identificats amb una església que ens fa transparents a la Paraula, que ens parla en llengua estrangera i, damunt, vol que ens hi sentim còmodes. Doncs no. Per tot plegat, m'ha fet sentir aconhortat la visió que dóna Josep Miquel Bausset, fill de l'Alcúdia i monjo a l'Abadia de Montserrat, de la presa de possessió del nou bisbe de Lleida, Joan Piris, valencià de Cullera. La seua crònica apareixia ahir al diari Levante-EMV a l'edició de la Ribera:

EL BISBE DE CULLERA I JAUME I

Josep Miquel Bausset, Monjo de Montserrat

El diumenge 21 de setembre entrava a Lleida el seu nou bisbe, el valencià Joan Piris, fill de Cullera. La seua primera homilia a la catedral, ha segut elogiada unànimement per la seua claredat, la seua valentia i el seu compromís. Com a monjo valencià, em va agradar especialment un aspecte que el bisbe Joan va tractar.

A les portes del 9 d’octubre, crec que val la pena recordar una expressió del bisbe Joan, que ens pot ajudar a tots els valencians: «El fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres». Crec que aquestes paraules del bisbe Joan ens haurien de moure a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe. Com m’agradaria que els cristians valencians, des dels bisbes i els capellans, fins als laics i laiques, visqueren amb agraïment i acció de gràcies el do de la fe i de la llengua, que ens va portar «la bona gent de Lleida»!

I dic això, perquè recentment l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha presentat un estudi on es revela que la població que parla valencià ha baixat 7 punts. Crec que aquest percentatge, desgraciadament, encara seria molt més alarmant, si tinguérem en compte les misses i altres celebracions litúrgiques que es fan en valencià. Per què la llengua d’aquella «bona gent de Lleida que afavorí que el cristianisme arrelara» en la nostra terra, continua marginada a la catequesi, a la predicació, a la celebració dels sagraments? Quantes misses en valencià hi ha a la catedral de Castelló, a la de València, a la d’Alacant? Quantes misses en la nostra llengua hi ha a Xàtiva, a Alcoi i a Onda, a Borriana i a Gandia, a Benicolet, a la Vall d’Uixó i a Xàbia?

El bisbe Joan Piris deia en un altre moment de la seua homilia: «L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta, per a que tots tinguen en ella el seu lloc». Això és el que jo voldria per a l’Església valenciana: «Una casa», com deia el bisbe Joan, «on sempre i a tota hora hi ha lloc per a tots». Però encara ara, són molts els cristians valencians que, desgraciadament, no poden expressar la seua fe en la pròpia llengua!!

Són molts els cristians valencians que veuen exclosa la seua llengua de les celebracions litúrgiques. Quan aplicarem les resolucions del Vaticà II, pel que fa a la llengua vernacla (Sacrosanctum Concilium 36 i 63) a les nostres esglésies? Encara recordem amb afecte i enyor, els bons bisbes de Castelló Josep Pont i Josep Ma Cases, que van afavorir la inculturació de la fe en el nostre Poble. Ens fan falta més pastors, com mossén Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Ma Ruix, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, Vicent Micó... que ens ajuden a pregar en la nostra llengua.

El bisbe Joan Piris acabava així: «Hem de ser capaços de compaginar evangèlicament les diferències i la pluralitat, sense exclusions o enfrontaments», perquè així «totes les sensibilitats dels germans en la fe, puguen sentir-se acollides i compreses». M’agradaria que l’Església valenciana, perquè fóra realment valenciana, afavorira «la pluralitat sense exclusions», per tal que «totes les sensibilitats», també les lingüístiques, pugueren sentir-se acollides, respectades i estimades.

«Com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua materna?» (Ac 2:8) En ple segle XXI, i després de més de 40 anys del Vaticà II, encara em pregunte: quan arribarà la Pentecosta a l’Església Valenciana?


Imatge extreta de: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fb/Lleida-15-1_seu_vella.jpg

7 comentaris:

Sara Maria ha dit...

És ben cert que la jerarquia eclessiàstica fa temps que s'ha allunyat dels altres que formem l'Esglèsia, i no sols en temes de llengua.
M'ha agradat poder llegir l'escrit del Pare Bausset.

Francesc ha dit...

Sara Maria: ací sembla que els forasters som nosaltres. Salutacions.

Delfica ha dit...

tot i que t'ocupi molt de lloc... Sagarra ho deixa ben clar!!! Petons.


BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Francesc ha dit...

Dèlfica: això és boníssim! Encara estic rient-me. Gràcies.

miquelet ha dit...

No sé si actualment es fa, però a Elx es cel·lebren mises en la nostra llengua a L'esglèsia de Sant Joan. Això sí, tot ha estat gràcies a un catòlic practicant soci del Casal Jaume I d'Elx que es va menejar per a que fóra possible.
També recorde l'impacte que va suposar que la missa oficial de la nit de la festa de la Vinguda de la Mare de Déu de fa pocs anys, s'oficiara en català. A la gent major li va resultar estrany, però va agradar molt.

Salut.

glòria ha dit...

Francesc,
Un post que hauria d'estar publicat als diaris per la seva força. Tant el que escrius tu com el que fa el nou pare m'ha arribat profondament.
Per acabar només faltava l'estupenda Delfica i aquests versos del gran Sagarra que em penso guardar i utilitzar per futures trobades rialleres amb amics i coneguts.
Besades.

Francesc ha dit...

Miquelet: Això de fer misses en català hauria de ser la normalitat. Malauradament, és justament el contrari.

Glòria: gràcies pels teus elogis. El vaig fer amb tot el lleu, trist, francament. La Dèlfica ja ho té això, colps amagats sempre encertadíssims.