INTERCANVI

INTERCANVI. Josep Martínez Sanchis. Ed. Bromera. Premi Blai Bellver de Narrativa. Ciutat de Xàtiva.

Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la de l’amic Josep he de confessar que em va enganxar de seguida. La història d’un personatge protagonista que, mogut per uns caràcters xinesos en un vestit d’una xicota exuberant i una dona oriental que sembla que hi ha descobert un missatge encriptat per a ulls occidentals, es veurà immers en tot un seguit de situacions ben originals. Quin paper hi juga la paraula i la imaginació personal en cadascú de nosaltres? De quina manera el personatge observador construeix històries versemblants a partir de fragments desconeguts de la realitat? Quina és la nostra identitat? La que diu el nostre passaport o la que ens anem inventant a cada moment de la nostra existència segons ens convé? Com pot influir el nostre desig de diluir-nos en la massa social d’una ciutat com París per a transformar la nostra personalitat fins a fer coses absurdes, aparentment? Fins a quin punt ens pot menar un desig irrefrenable de no ser els qui som per uns moments per tal d’assolir espais confidencials de la realitat aliena? Poden records amagats del passat retornar en forma d’un conegut de l’escola i redefinir la nostra percepció d’eixe passat? És la realitat més increïble que l’abast de la imaginació més esbojarrada a l’hora de cloure una història inventada per nosaltres? Tots aquests interrogants, i molts d’altres, tenen cabuda en la novel·la “Intercanvi”. Les respostes se les anirà fent cada lector.

Es nota que l’autor té un coneixement profund de molts corrents filosòfics. No de bades és professor de filosofia i això fa que aprofite eixe cabal culte per a reblar algunes de les reflexions que el personatge protagonista es fa al llarg de la història. La novel·la, també, ens ofereix un recorregut ben interessant per París, no sabem si real o imaginat. L’amic Josep és capaç d’inventar tot un nou París o, si més no, de recrear-lo al seu gust. No és, però, un recorregut turístic a l’ús. La ciutat és l’escenari que fa creïble la possibilitat que tot el que conta la història s’hi poguera haver esdevingut realment. També Berlín, en un moment donat, esdevé un dels escenaris de la peripècia vital del protagonista.

Tant amb París com amb Berlín, l’autor introdueix elements històrics, cinematogràfics i de tota mena que enriqueixen molt i molt la novel·la. I ja hi tornem a ser amb les paraules i la incomprensibilitat de determinats idiomes que ens són, per circumstàncies ben diverses, molt llunyans, com ara l’alemany o el xinés: una de les claus de la novel·la. Tot això junt amb la imaginació desbordant del personatge protagonista.

He de confessar que m’han agradat molt les descripcions de les dones. Una mirada ben intel·ligent, alhora que amb un punt de sensualitat molt cinematogràfica. Quasi com les miraria una càmera.

Per acabar, una novel·la que recomane vivament. I no només perquè conega personalment l’autor a qui ja li dic que espere la seua pròxima novel·la amb candeletes.