ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA

ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA. Lorenzo de'Medici. Ed. Belacqua/Carroggio. Traducció: Mercè Ubach. Barcelona. 2002.

La família Mèdici evoca tot de referències de la història europea. Si Florència i la Toscana són els seus espais paradigmàtics, no podem deixar de banda que aquesta família va ajudar a configurar l'Europa que ara vivim en moments crucials de la seua gestació.

Precisament, aquest llibre ens parla de tot un seguit de personatges d'aquesta família amb la curiositat afegida d'haver estat escrit per un dels seus descendents, Lorenzo de'Medici. Hi ha una tria d'aquells que l'autor ha considerats més interessants o que, per la raó que siga, havien estat més amagats dins la trama familiar medicea.
D'entre tots ells, m'han resultat particularment atractius de llegir: Alessando i Ippolito; Cosme I; Caterina, reina de França; Maria, reina de França; Anna Maria Lluïsa i els capítols dedicats als inicis i l'origen del cognom, els Mèdici i el Renaixement, la successió al tron de Toscana, la donació d'Anna Maria Lluïsa i les relacions consanguínies amb les altres cases reials.
Resulta ben curiós poder copsar-hi des de com era la vida d'un príncep del renaixement fins a les complicades relacions matrimonials dels membres Mèdici entre ells i entre d'altres cases reials europees. Tot s'hi val per a mantenir l'estatus familiar i, si pot ser, acréixer-lo.
Si alguna cosa traspua al llarg de la majoria de les biografies del llibre és l'amor per l'art, entés en una gamma ben àmplia de disciplines (pintura, dibuix, escultura, arquitectura, arqueologia, numismàtica, bibliografia...). El poder, els diners i una ànsia d'atresorar béns culturals al llarg de diverses generacions i la generositat del "final de la dinastia" en llegar-los a la ciutat de Florència. Però hi ha encara més coses: la família Médici no s'ha extingit, com es podria pensar, el mateix autor, un Mèdici, s'encarrega de fer-nos-ho palès. Com viuen ara els membres d'aquesta família? També ho podrem trobar al llibre: com la gent d'avui mateix però, en certa manera, sotmesos al pes d'una tradició familiar que abasta molts segles enrere.
De la lectura d'aquest llibre m'han cridat l'atenció detalls diversos: com era d'important la transmissió masculina del cognom Mèdici per al manteniment de la dinastia i del poder, com es podia canviar l'estatus eclesial o militar d'un membre de la mateixa família si molt convenia (per exemple, tot fent cardenal algú i, després, passats els anys, si calia, fer que renunciara al cardenalat per poder-se casar i tindre fills...), com s'acaba la dinastia per un joc de poder entre les potències europees del s. XVIII, com hi ha sang Mèdici recorrent les venes de la majoria de representants de les cases reials europees (fruit de les complicadíssimes aliances matrimonials de la família Mèdici al llarg dels segles)...
El llibre compta amb algunes il·lustracions interessants (llàstima que siguen en blanc i negre), com també d'uns arbres genealògics que ajuden a comprendre una mica millor qui és qui a cada moment de la història d'aquesta família i si són fills, germans, cosins o parents i en quin grau.
L'autor contextualitza molt bé cada època històrica, amb la qual cosa fa que pugues entendre millor el comportament de la persona descrita al llibre per tal com es mou, o no, dins dels cànons socials d'eixe moment.
L'índex onomàstic del final també suposa una bona ajuda a l'hora de cercar un determinat personatge i trobar-ne totes les dades.
Malgrat que hi ha referències bibliogràfiques a cada pàgina, he trobat a faltar un índex bibliogràfic final per tal de tindre una visió més concreta de les fonts que cita l'autor. Ell mateix no s'està d'esmentar la ingent quantitat de llibres que hi ha escrits, a totes les èpoques i en multitud de llengües, sobre la família Mèdici.
Finalment, no em puc estar d'esmentar que l'autor continua la tradició de la llegenda negra dels nostres Borja. Els esmenta algunes vegades en parlar dels papes Mèdici en concret de Lleó X: "El 1492, a la mort de d'Innocenci VIII, participà, malgrat la seva extrema joventut, en el seu primer cònclave, del qual sortí vencedor el Cardenal Roderic Borja. Giovanni, que havia votat contra el Borja, va preferir tornar-se'n a Florència, per evitar la probable venjança del nou papa. [...] Mentrestant, a Roma, el nou papa Alexandre VI, com de costum, havia beneficiat els seus fills amb els càrrecs més alts eclesiàstics" (pàgina 55); "Només el seu nom ja garantia un pontificat marcat per la magnificència, el mecenatge i la generositat. S'haurien acabat les desastroses guerres promogudes per l'últim pontífex (es refereix a Juli II). S'acabarien els vergonyosos escàndols del papa Borja" (pàgina 62). Res de nou. Ja se sap que costa molt que a algú li lleven la llengua de damunt, quan li la posen.