dilluns, 19 de juliol de 2010

CLAFOTÍS DE CIRERES

Feia temps que tenia ganes de preparar aquest dolç, però hi havia un problema: no tenia un lleva-pinyols de cirera. Gràcies a la bona amiga Queti, del “Blog al forn”, em vaig assabentar que hi havia a València una botiga d’estris de cuina que es deia Montesa i què allà hi havia de tot. Es va quedar curta: hi ha de tot... i més. Allà vaig poder trobar l’estri que em calia i la resta ja va ser més fàcil.
Ara calia trobar una recepta de “Clafotís” (bé, val a dir que no hi ha, encara, una adaptació al català reconeguda de la denominació d'aquest dolç tan bo. Per això vaig agafar la de la "Viquipèdia" que l'adapta directament de l'original occità i en vaig mantindre el nom) i tot cercant-ne a la xarxa, n’hi vaig trobar unes quantes. Llegint llegint, vaig agafar d’ací i d’allà idees i n’he fet la meua.

CLAFOTÍS DE CIRERES


INGREDIENTS:
850 g de cireres
125 g de sucre
50 g de sucre vainillat
50 g de mantega
Més mantega (per a untar)
4 ous petits o 3 de grans
2 iogurts naturals
100 g de farina
Sucre fi (per a damunt)


PREPARACIÓ:
Posem el forn a calfar-se a dalt i a sota a 200 graus amb l’aire posat. Mentrestant, anirem llevant-li el pinyol a les cireres. En estar, untem el motle amb mantega. Tallem un tros de paper de forn de la mida del cul del motle i el col·loquem a dins. Tornem a untar aquest paper per damunt amb més mantega.
Disposem les cireres sense pinyol dins del motlle.
En un bol, aboquem els ous i els sucres. Batem amb l’ajuda del batedor de varetes (hi he usat un d’elèctric). Ara afegim els dos iogurts naturals i tornem a batre. Fonem la mantega al microones i l’afegim a la barreja anterior tornant a batre bé. Ara cernem la farina i batem tot el conjunt.
Aquesta mescla resultant, l’aboquem sobre les cireres, de manera que es repartesca be. Si cal, podem pegar uns colpets suaus al motle perquè s’hi escampe bé.
Enfornem el motle i abaixem el forn a 150 graus i l’hi deixem coure durant 40 minuts. Passat aquest temps, l’apaguem però en deixem l’aire en marxa. Passats 10 minuts més, l’en traiem i ja està fet.
Quan el pastís és fred, l’empolvorem amb sucre fi i ja ens el podem menjar.
Malgrat que tenia els meus dubtes pel que fa a les cireres, ha resultat un dolç molt bo. Em pensava que les cireres li donarien un sabor molt àcid, però no. Ha agradat a tothom.

14 comentaris:

Dolça ha dit...

Hola Francesc, no és una coca de cireres,però deu n'hi dó aquest clafoutis! Té una pinta espectacular!!!
PTNTS
Dolça

Queti B. ha dit...

T'ha eixit de categoria! Només tinga un minut (demà) vaig a la botiga, que paga la pena de tastar el clafotís aquest. Ets un artistàs de la cuina, Francesc!

starbase ha dit...

Ouf, quina pinta tan bona!! M'encanten els clafutís!!

En alguna ocasió quan et vagi bé ens podries posar la foto de l'estri per treure els pinyols de les cireres? Tinc curiositat :)

*Eva* ha dit...

Hola!
Quina bona pinta que té el clafoutis. ha de ser deliciós!
pt!

Gemma ha dit...

Les clafotís m'encanten i la de cireres és de llarg la meva preferida. T'ha quedat amb una pinta sensacional!
Sort d'aquest estri nou que tens, és molt pràctic per treure els pinyols, oi? Jo també el tinc i des de llavors ja no em fa mandra fer postres amb cireres ;)

La cuina vermella ha dit...

Estimat amic, per molts anys per dos motius, pel teu aniversari i per aquest magnífic pastís, que a casa, creiem que és la síntesi de l'estiu!
Moltes besades fortes!!

Marta ha dit...

Es que les cireres van bé amb tot! Impresionants aquests clafoutis!
Ptnts

Fem un mos ha dit...

Uns clafotís que han d’estar deliciosos, els provarem
Una abraçada

Francesc ha dit...

Dolça: fa molt bona cara, sí. ;D

Queti: ets un 10!!!

Starbase: si cliques la foto de sota, veuràs que hi apareix, el lleva-pinyols

Eva: era molt bo, de veres

Gemma: és que si no és amb aquest estri, treure'n els pinyols a mà és una guitza!!!

Amics Vermells: gràcies per la felicitació i teniu raó amb allò que dieu d'aquest pastís. El faré més vegades, segur

Marta: les cireres són boníssimes en aquesta època, així, sense res més

Fem un mos: si el fas, no te'n penediràs gens!! ;D

andreu ha dit...

Impressionant: ho provaré de ben segur! I més si és un plat occità! ;)

Comtessa d´Angeville ha dit...

QUÈ BO!!! M'encantaria provar de fer-ho però em sembla que hauran de passar molts estius. Cada volta que veig cireres me'n recorde del meu poble i m'entren tots els mals. La setmana passada vaig anar a comprar-li freses a un agricultor noruec i tenia també cireres, a preu desorbitat. Vaig decidir no comprar-me perquè capaç seria que me s'atragantaren. Quants de records que pot portar només una fruita!

Francesc ha dit...

Andreu: era molt bo. Si t'agrada la cuina occitana, hi ha moltes receptes a l'abasta a la xarxa. I són un pecat. Gràcies per la teua visita.

Comtessa d'Angeville: les cireres m'agraden molt. Per cert, per on pares que hi val tants diners la fruita? Això dels records té el seu què. Fixa't el Proust i la magdalena... Salutacions i gràcies pel teu comentari

Vicent Ferrer ha dit...

Nosaltres hem fet una recepta molt semblant, amb cireres de Gorga i sense iogurt. Per cert, on està la botiga que dius?

Francesc ha dit...

Vicent: hi vaig usar iogurt per no posar-hi nata i fer-lo més lleuger, el dolç. La botiga aquesta d'estris de cuina és al carrer de Cadis quasi al començament. No recorde ara a quin número. Però és ben fàcil de veure.