dissabte, 24 de juliol de 2010

UNA LECTORA POC CORRENT


UNA LECTORA POC CORRENT. Alan Bennett. Tit. Or: The Uncommon Reader. Traducció: Ernest Riera. Ed. La Butxaca. Barcelona.

Un dia normal i corrent a la vida de la reina d'Anglaterra. Tot passejant per una part dels jardins de Buckingham amb els seus gossos, descobreix una furgoneta aparcada ben a prop. Es tracta d'una biblioteca ambulant. Forçada per les circumstàncies (hi va a demanar disculpes per la bordadissa dels cans), la reina tria un llibre per a llegir-se'l i això serà el començament. A poc a poc descobreix el plaer de la lectura. Llig de tot, aconsellada per Norman, un xicot que treballa a palau. Es veurà tan atreta per la lectura que, ben aviat, començarà a negligir algunes de les seues obligacions regnícoles. Això suposarà tota una font de problemes per a l'aparell logístic de la Casa Reial, que arribarà a qüestionar-la...
Es tracta d'un llibre divertidíssim, ideal per a l'estiu (o quan t'abellesca). Des que el vaig començar m'hi vaig enganxar i em faltava temps per acabar-lo!! L'autor, Alan Bennett, retrata, de manera irònica i intel·ligent, la vida d'una monarca que s'acosta a la fi dels seus dies. Però no és només això. Hi ha, també, una bona guia de lectura de literatura amagada sota les lectures aconsellades a la monarca i una crítica mordaç als escriptors anglesos, a la institució i a tota mena de personatges que hi viuen i hi treballen. Hi ha imatges memorables sobre les entrevistes de la reina amb els seus primers ministres o la seua relació amb el servei de palau més acostat a la sobirana. Una visió "possible" del que hi ha amagat sota l'aparença de "normalitat" d'una institució que resulta obsoleta en ella mateixa i que, potser per això, és més fàcil d'escarnir, de manera elegant, això sí. No és la típica astracanada antimonàrquica, no. Però et fa veure la monarquia com el que és a tot arreu: una cosa perfectament prescindible, fàtua i caríssima.
Per acabar, li he d'agrair a la bona amiga Queti que me'l deixara, el llibre.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Al bloc, El Blanquinal,(amb enllaç directe des del de JpB), hi ha un comentari sobre aquest mateix llibre, en castellà, amb una visió diferent.

Francesc ha dit...

Anònim: afortunadament...

maia ha dit...

Apuntada queda la recomanació, gràcies. Salutacions

Assur ha dit...

M'han semblat molt interessants, Francesc, les tres darreres entrades referides a les teves tres darreres lectures.

La pega, per dir-ho d'alguna manera, que hi trobo al llibre que ocupa aquest post és, potser, que si bé en termes generals es pot seguir perfectament la intenció mordaç de l'autor envers la monarquia, també és possible que s'escapin molt detalls pel fet de fer-hi sortir personatges inspirats més o menys en personatges reals però desconeguts pels lectors que no som britànics.

Amb llibres d'aquestes característiques sempre em quedo amb aquesta sensació i això em tira una mica enrere a l'hora de llegir-los.


M'ha semblat un llibre interessantíssim el dedicat a la família Mèdici, sobretot pel que expliques que l'autor contextualitza cada època històrica per a poder copsar millor els fets que s'hi expliquen, i és que, de la història, sempre m'ha atret molt més saber dels costums, dels contorns on els va tocar viure en una època determinada a la gent, que no pas, posem per cas, les grans batalles.

Fa uns anys em va tocar transcriure un llibre d'història de COU, que em va meravellar per la gran quantitat d'informació complementària a les diguem-ne “grans gestes”. Em va semblar que llegint aquell llibre d'història n'havia après molta més que no pas amb totes les “empollades” que vaig haver de fer quan era estudiant.

Crec, pel que expliques, que és un llibre ha tenir en compte.


I deixo pel final la darrera traducció del Gattopardo perquè és una novel·la que ja coneixia en la traducció de Llorenç Villalonga (sempre, i avui no ha estat una excepció -gràcies, Google!-, he de mirar si és “Villa” o “Vila” llonga).

La vaig llegir fa molts anys, però no per haver vist ja la meravellosa pel·lícula de Visconti, sinó per haver-me enamorat (sí, sí: enamorat) de la novel·la Bearn, ja que es deia que Llorenç Villalonga (ara encara me'n recordo que és “Villa” i no pas “Vila”) s'havia inspirat en la novel·la de Lampedusa, cosa totalment falsa ja que Bearn havia estat redactada primer en català i després, per culpa d'una enrabiada de l'autor amb l'Editorial Selecta, en castellà -sense gens d'èxit quan es va publicar, per cert, en aquesta llenga- uns quants anys abans.

L'èxit de Bearn va venir quan la va publicar en català, i com que ja havia sortit publicada la de Lampedusa es va estendre aquella brama.

Crec, vaja, no: n'estic segur, que l'he de tornar a llegir, ja que quan ho vaig fer era molt jove, i més que llegir-la suposo que buscava comparacions, que si sempre s'ha dit que són odioses, en aquest cas meu van ser funestes, perquè no vaig estar al cas: Explicat en termes amorosos, diria que aquell jove que era jo estava tan enamorat de l'encisadora Bearn, que El Guepard em va semblar una noia com moltes altres.

Pecats de joventut, amic Francesc!, i és per això -fa temps que amb la Glòria ja n'havia parlat-, que em compraré aquesta nova traducció, ja que, segons vaig llegir, és feta de la que es considera l'edició definitiva de l'original i, n'estic segur, la gaudiré com es mereix.

El que sí vull dir abans d'acabar (disculpa la llargada del comentari) és que la versió cinematogràfica de Bearn no em va agradar gens, però gens! Jaime Chàvarri, un director de qui he vist pel·lícules molt bones, em va decebre completament... Potser és perquè Bearn és tan, però tan bona novel·la, que és del tot impossible traslladar-la al cinema.

Una abraçada!

P.S. Continua l'enemistat entre el rent i jo.

xisca ha dit...

Francesc, quina casualitat!!!! Aquest ha estat el llibre que he llegit primer ( el tenia a pendents) aquest estiu. Estic totalment d'acord amb tu en quan a la sinopsi que has fet del llibre , jo afegiria " lo" morts de por que estaven els consellers reials quan vàren veure que la reina volia llegir , és a dir, "culturitzar-se".

A mi també em va agradar molt i vaig riure molt .
Una abraçada

Queti B. ha dit...

Per fi! L'intennete sembla que estava de vaga i no em deixava accedir ací. L'Alan Bennett, en un sentit o en altre, no deixa indiferent ningú. A mi m'agrada el to càustic de la seua prosa, les observacions agudes de les misèries humanes... M'alegre que t'haja agradat, Francesc.
A lot of kisses

Delfica ha dit...

Aquest llibre és una petita meravella. M'ha agradat molt la teva ressenya i és, tal qual, la impressió que en vaig tenir en llegir-lo.
A més, no fa gaire el vaig regalar per esmenar un petit desastre personal. Sembla que va fer efecte.
Abraçades d'estiu!

Sara Maria ha dit...

A mi em va encantar!!!

Francesc ha dit...

Maia: estic content que t'haja fet ganes de llegir-lo. ;D

Assur: vejam, quant al llibre primer, t'haig de dir que coincidesc amb tu que potser ens perdem detalls fonamentals de l'obra pel fet que desconeixem (almenys jo) els referents literaris i socials de l'obra. Però això no lleva que la pugues seguir, ni que siga amb una lectura més "epidèrmica". És un gaudi, realment.
Pel que fa al llibre dels Mèdici, per als qui no som entesos en història, va molt bé que ens posen al dia quant al context i els costums imperants al moment en què s'esdevé l'acció. Això fa més comprensible la manera d'actuar o no d'un determinat personatge històric i, alhora, ens permet "jutjar" les seues accions de manera més equilibrada.
Coneixia tota aquesta polèmica amb en Villalonga i les seues peripèries a l'hora de publicar el Bearn. A mi també em va agradar molt, tant per la història com pels registres lingüístics i socials que traspuen. Influencies de "El Gattopardo"? No sabria filar tan prim, jo. No ho sé. Son dues històries molt i molt diferents i no ho sabria dir. Potser que en totes dues es posa de manifest l'acabament social d'una determinada manera de viure. Llevat d'això...
M'agrada això que dius dels "pecats de joventut". A mi també m'ha passat el cas d'haver llegit una obra quan ets molt jovenet i quan, passats una pila d'anys, la tornes a llegir, et canvia molt i molt la perspectiva. Però això crec que li passa a tothom. El temps passa i ens canvia, de vegades per a bé.
A mi també em va decebre molt la pel·lícula del Bearn. Però ja sol passar-me amb les adaptacions dels llibres que m'han agradat molt. Per molt bona (o no tant) que siga l'adaptació, mai sol estar a l'alçada de l'original escrit.
No patisques pels teus comentaris. La llargada dels mateixos no és cap inconvenient. Ben al contrari: m'encanta aprendre tantes coses de tu. És una sort que tinc. Salutacions i besades per la teua dona.

Francesc ha dit...

Assur: el rent: i com això?

Xisca: quines casualitats té la vida, no? Salutacions.

Queti: totalment d'acord amb tu. Gràcies, novament, per haver-me'l deixat.

Dèlfica: la (bona) literatura, té efectes terapèutics... ;D

Sara Maria: i si en fem un club de fans? Besades

josep ha dit...

Francesc,
Amb el garbuix de posts pendents i el poc temps disponible se m'havia passat per alt aquest interessant llibre que expliques. Pel que es veu, ple d'humor en clau britànica, que a mi m'encanta. La reina d'Anglaterra es imaginària o es l'actual?.
Una abraçada

MªJose-Dit i Fet ha dit...

Hola!! com sempre prenc nota de les teves recomanacions literàries...el primer llibre ha de ser força divertit encara que no en coneguem gaire d´aquesta monarquia com algú ha apuntat abans, però no m´imagino un llibre així amb la princesa Letizia (és un dir) com a protagonista, crec que canviaria tot el sentit de l´obra...el llibre del Lampedusa em va encantar quan el vaig llegir amb 17 o 18 anys i crec que tornaria a agradar-me igual si ho fes ara...mercis per aquestes entrades!!!

Francesc ha dit...

Josep: aquesta reina figura que és la d'ara. I això encara el fa més divertit. Salutacions

Maria José: això de la Leti, com tu dius, destrossaria l'argument de la novel·la, en no fer-la creïble. Cadascú tria el seu camí. Ella ha triat deixar de ser una dona amb opinió, formada i moderna per a ser tota una altra cosa. Que li aprofite. Quant al "Gattopardo", supose que deu agradar a qualsevol que el llija. Besades