EL VALENCIÀ DE BERNAT I BALDOVÍ. DEL PASSAT AL FUTUR. IDEOLOGIA I TAST LÈXIC. Abelard Saragossà. Editorial Bromera. Alzira. 2010.
Amb aquesta obra, el professor Abelard Saragossà va guanyar l'11é "Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta" de l'any 2009. Es tracta d'un intent, trobe que bastant reeixit, de reivindicar l'obra i la figura de l'escriptor valencià del XIX Josep Bernat i Baldoví. He de confessar que d'aquest autor només en coneixia quatre tòpics, com ara allò dels sainets i, sobretot, del famosíssim "El virgo de Vicenteta". Cap cosa més "seriosa", diguérem. Amb aquest llibre el professor Saragossà prova de mostrar-nos com Bernat i Baldoví es va haver de crear un registre literari i, alhora, adaptat per al públic a qui destinava les seues obres. Un públic totalment analfabet en castellà i que sols parlava i entenia el valencià. Així (pàg. 66): "En canvi, un autor d'una llengua amb pocs escrits en prosa s'ha de buscar ell mateix els mitjans. I, eixe objectiu, no és gens fàcil d'assolir, com sap tot aquell valencià que ha decidit escriure en valencià i fer-ho d'una manera que conjumine els tres valors suprems dela comunicació lingüística: ser clar, ser natural i expressar-se en un valencià digne". Malgrat tot, s'hi va trobar amb una manca total de tradició quotidiana en valencià escrit aleshores. De mica en mica va anar confegint una manera d'escriure que, malgrat la castellanització ortogràfica i lèxica que suposa (molt més marcada que la de l'època), segons Saragossà, no estava tan malament. També tracta de trobar un cert "nacionalisme" (si se'n pot dir així) en la manera d'actuar i d'escriure de Bernat i Baldoví (pàg. 21): "Però, tornant al segle XIX, la qüestió és que no hi havia oposició entre els sentiments de ser valencià i ser espanyol. Sobre eixa base, cal dir que l'autor de Sueca no actuava com aquells que prenen el nom d'Espanya per a negar al poble valencià, com ara els qui volen impedir que parlem valencià amb el maquillatge d'anomenar el castellà com a espanyol i dir-nos: "Si eres español, ¿por qué no hablas en español?". O, quan una mica més endavant, Saragossà escriu (pàg. 33): "Potser no té sentit parlar d'un programa cultural i ideològic en Bernat, però la seua producció sí que autoritza a imaginar que, confusa i contradictòria com era, té en la base una visió i una construcció de la identitat valenciana".
Per acabar, l'autor fa un recull interessant de lèxic valencià que ja usava Bernat i Baldoví que podria ser usat en determinats registres, fins i tot els literaris.
Bé, si acabara ací la meua ressenya del llibre, no estaria del tot completa. No em puc estar de criticar determinades idees que l'autor exposa al seu llibre i que poden resultar ben contradictòries venint d'una persona de la formació intel·lectual i acadèmica tan notable com és ara la que té el professor Abelard Saragossà. El mateix registre lingüístic que usa l'autor va en la línia del particularisme valencià enfront de l'estàndard comú (p.e. els incoatius en -x "seguixquen", "mitat" (per "meitat"), "hi han" per "hi ha", etc.). Tanmateix, el mateix autor ens diu (pàg. 112): "No és que jo defense una escissió, sóc del tot unitari, però a un lingüista l'interessa observar el funcionament de la llengua sense entrebancs, i Bernat és un exemple únic". Puc entendre "perquè escriu com escriu", però no ho compartisc. És una tria, però, justificable i coherent des del seu punt de vista.
Val a dir que al professor Saragossà el vaig tindre com a tal quan realitzava els cursos de doctorat ja en fa uns quants, d'anyets. Em va semblar una persona seriosa i ben documentada en el seu treball, i entestada en buscar-li el voraviu a aquelles qüestions que la normativa del català no tenia ben resoltes, sobretot des del punt de vista gramatical. Res a dir-hi, doncs.
En el llibre de què parlem, hi trobe, però, una certa confusió entre els registres que proposa l'autor. D'una banda, reivindica, amb tota la raó, la necessitat de parlar i d'escriure un valencià culte acostat a la nostra tradició, però no veig que tinga clara la distinció entre els registres culte i/o literari i el que diríem un registre estàndard "digne" i/o col·loquial d'anar per casa i usar cada dia amb la resta del veïnat (pàg. 110): "Hem insistit molt en l'afirmació que els parlars balears, els valencians i els catalans formen part d'una mateixa llengua; però hem tractat molt poc les particularitats del valencià. [...] El resultat de tot plegat és que, en la segona mitat (sic) del segle XX, el valencià culte ha usat poc (o gens) tota una sèrie de paraules valencianes populars (sobretot entre 1960 i 1990). Eixa actitud no ha afavorit la confiança que els valencians hauríem de tindre en la nostra manera de parlar, i ha separat massa el valencià culte del valencià popular. A causa d'eixos efectes negatius, convé rectificar l'actitud dita. Si els valencians, els balears i els catalans ens coordinem, eixirem guanyant tots. En canvi, la subordinació no és positiva".
Li supose, perquè crec que ho fa en eixa direcció, l'aspiració que la societat valenciana recupere (que recuperem tots) un registre digne per a la llengua que parlem cada dia d'acord amb el lèxic tradicional que encara és viu en determinades generacions de valencianes i valencians, com ell mateix diu (pàg. 19): "Els models lingüístics depenen d'objectius socials i, per tant, eixa part és indispensable. Així, si per a una persona un objectiu social bàsic és la recuperació del poble valencià, eixe objectiu tindrà implicacions en el valencià culte que busque o practique". Trobe molt lloable la justificació final del lèxic valencià a recuperar (pàg 104): "Per a seleccionar paraules, m'he guiat per l'objectiu de contribuir a la recuperació de l'ús del valencià. Els lingüistes tenim l'obligació de confeccionar obres que es marquen dos objectius. D'una banda, han d'augmentar la seguretat i la confiança dels qui ja parlen en valencià. De l'altra, deuen encaminar els aprenents cap a les paraules i les construccions del valencià que tinguen alguna de les dos característiques següents: d'una banda, ser necessàries en la comunicació quotidiana; de l'altra, fer ressaltar la personalitat del valencià davant del castellà", (com també ha fet un altre autor, Eugeni Sempere i Reig), i tant de bo s'aconseguesca.
La progressió lingüístico-ideològica del professor Abelard Saragossà mereixeria un altre estudi que excedeix els límits d'un apunt.
Per acabar, l'autor fa un recull interessant de lèxic valencià que ja usava Bernat i Baldoví que podria ser usat en determinats registres, fins i tot els literaris.
Bé, si acabara ací la meua ressenya del llibre, no estaria del tot completa. No em puc estar de criticar determinades idees que l'autor exposa al seu llibre i que poden resultar ben contradictòries venint d'una persona de la formació intel·lectual i acadèmica tan notable com és ara la que té el professor Abelard Saragossà. El mateix registre lingüístic que usa l'autor va en la línia del particularisme valencià enfront de l'estàndard comú (p.e. els incoatius en -x "seguixquen", "mitat" (per "meitat"), "hi han" per "hi ha", etc.). Tanmateix, el mateix autor ens diu (pàg. 112): "No és que jo defense una escissió, sóc del tot unitari, però a un lingüista l'interessa observar el funcionament de la llengua sense entrebancs, i Bernat és un exemple únic". Puc entendre "perquè escriu com escriu", però no ho compartisc. És una tria, però, justificable i coherent des del seu punt de vista.
Val a dir que al professor Saragossà el vaig tindre com a tal quan realitzava els cursos de doctorat ja en fa uns quants, d'anyets. Em va semblar una persona seriosa i ben documentada en el seu treball, i entestada en buscar-li el voraviu a aquelles qüestions que la normativa del català no tenia ben resoltes, sobretot des del punt de vista gramatical. Res a dir-hi, doncs.
En el llibre de què parlem, hi trobe, però, una certa confusió entre els registres que proposa l'autor. D'una banda, reivindica, amb tota la raó, la necessitat de parlar i d'escriure un valencià culte acostat a la nostra tradició, però no veig que tinga clara la distinció entre els registres culte i/o literari i el que diríem un registre estàndard "digne" i/o col·loquial d'anar per casa i usar cada dia amb la resta del veïnat (pàg. 110): "Hem insistit molt en l'afirmació que els parlars balears, els valencians i els catalans formen part d'una mateixa llengua; però hem tractat molt poc les particularitats del valencià. [...] El resultat de tot plegat és que, en la segona mitat (sic) del segle XX, el valencià culte ha usat poc (o gens) tota una sèrie de paraules valencianes populars (sobretot entre 1960 i 1990). Eixa actitud no ha afavorit la confiança que els valencians hauríem de tindre en la nostra manera de parlar, i ha separat massa el valencià culte del valencià popular. A causa d'eixos efectes negatius, convé rectificar l'actitud dita. Si els valencians, els balears i els catalans ens coordinem, eixirem guanyant tots. En canvi, la subordinació no és positiva".
Li supose, perquè crec que ho fa en eixa direcció, l'aspiració que la societat valenciana recupere (que recuperem tots) un registre digne per a la llengua que parlem cada dia d'acord amb el lèxic tradicional que encara és viu en determinades generacions de valencianes i valencians, com ell mateix diu (pàg. 19): "Els models lingüístics depenen d'objectius socials i, per tant, eixa part és indispensable. Així, si per a una persona un objectiu social bàsic és la recuperació del poble valencià, eixe objectiu tindrà implicacions en el valencià culte que busque o practique". Trobe molt lloable la justificació final del lèxic valencià a recuperar (pàg 104): "Per a seleccionar paraules, m'he guiat per l'objectiu de contribuir a la recuperació de l'ús del valencià. Els lingüistes tenim l'obligació de confeccionar obres que es marquen dos objectius. D'una banda, han d'augmentar la seguretat i la confiança dels qui ja parlen en valencià. De l'altra, deuen encaminar els aprenents cap a les paraules i les construccions del valencià que tinguen alguna de les dos característiques següents: d'una banda, ser necessàries en la comunicació quotidiana; de l'altra, fer ressaltar la personalitat del valencià davant del castellà", (com també ha fet un altre autor, Eugeni Sempere i Reig), i tant de bo s'aconseguesca.
La progressió lingüístico-ideològica del professor Abelard Saragossà mereixeria un altre estudi que excedeix els límits d'un apunt.
.JPG)
.JPG)
4 comentaris:
Quina feinada de ressenya! Gràcies, Francesc, per la informació i la crítica, perquè puguem enfrontar-nos a aquest text (i a aquest autor) amb més coneixement de causa.
Molts besos
Bé. M'he deixat algunes qüestions que preferiria comentar-li en directe a l'Abelard Saragossà. Si algun dia me'l trobe, ja veurem com va el tema. Salutacions
Jo no he tingut mai de professor l'Abelard a la carrera; jo l'he conegut més tard. El que sí que m'agrada d'ell és que com a mínim m'ha fet pensar la sintaxi i revisar uns quants prejuís lingüístics: roda i volta, no per vindre de Catalunya ja ha de ser bo (també com deia Fuster, doncs parla català, a vore què diu). De casos referits al valencià popular (per extensió català popular, cosa que ell hauria remarcar també) com a model general de llengua i formal n'ha explicat molts en els cursets que fa, i jo ja pare esment en d'altres. Si més no, jo li done la raó quan parla de la preposició "sobre" envers "damunt", o en el cas de l'"haver-hi" que comentes: fins i tot Solà acaba acceptant que convindria que fora personal. Fixa't a més a més, com els professionals de la llengua (professors inclosos) ja confonen els usos de "sentir" i "escoltar", o de "propi" i "mateix", cosa que no passa en el valencià popular (per extensió català popular).
Tanmateix, una altra cosa és lligar aquesta actitud crítica amb el problema social de la llengua, i ací és on té molts punts que perdre quan defensa tant l'AVL. En principi no estaria tan malament (el castellà té més de 20 acadèmies, i no els passa res), però és una despesa de diners, i esforços mantenir aquesta duplicitat, i això ens fa pensar que és uan frivolitat. D'una altra banda, als polítics que donen suport a l'acadèmia, tant els fa la nostra llengua, però ell hi vol creure, malgrat que ja sabem com juguen aquest joc. Roda i volta, el model prestigiós de llengua que vol bastir ell poster té un enfocament equivocat i ací és on entra un altre lingüísta amb qui conincidisc, el Gabriel Bibiloni.
Cap a on volem que vaja la llengua? Cap a un model iberoromànic, gal·loròmanic o euroepu? Bibiloni proposa un model paneuropeu de lèxic (panromànic), en el qual moltes voltes el castellà difereix.
Per tant des del meu punt de vista, crec aquesta és l'opció: davant un dubte de llengua, primer el valencià/català popular (si la proposta catalana estàndard és una interferència del castellà, o del francés, etc., o és una passada d'ase per bèstia, com la del nom de les lletres, i que ja he explicat al meu blog) i sempre que s'explique internament, evidentment. En segon lloc, si el conflicte es pot resoldre conciliant el model panromànic, millor aquest que no anant al model iberoromànic, actitud que és la que ha pres l'AVL en l'aprovació d'aquella llista de paraules famosa o com és el cas de la "a" en els OD, o recentment, èxit en lloc de succés, al blog del Bibiloni.
És molt complicat de projectar al sud el que vol l'Abelard, tanmateix, que aquest fet polític i social no ens ennuvole l'ull sintàctic.
Totalment d'acord amb tu. El problema és recuperar-ne l'ús i el prestigi socials.
Publica un comentari a l'entrada