PAÍS DE NEU

PAÍS DE NEU. Títol original: Yukiguni, Yasunari Kawabata. Traducció d'Albert Nolla. Núm. 12. Editorial "El cercle de VIENA".

Shimamura, un home benestant, casat i amb fills, torna de vacances al País de Neu. Viu sense problemes econòmics i, per això, es dedica a publicar estudis i crítiques sobre la dansa japonesa tradicional tot contraposant-la o comparant-la amb la dansa occidental. Una dansa que només coneix a través de llibres i articles de diari. El País de Neu és una regió del Japó on els hiverns suposen el fred més terrible i l'aïllament durant mesos. Allà hi viu la Komako, una jove geisha, culta i virtuosa del shamisen, de vida una mica esbojarrada.

La relació d'en Shimamura amb la Komako es mesclarà, esporàdicament, amb la de la Yoko, una xica que té un lligam amb el passat de la Komako i amb el fet que aquesta es dedicara a fer de geisha.

Tots dos, Shimamura i Komako, viuen una relació ben estranya. S'atrauen, s'estimen? No ho podríem dir del cert. És com si compartiren vides paral·leles que només s'ajunten en moments determinats. Quan sembla que estaran junts sempre, apareix una cosa, s'esdevé un fet, hi ha un canvi de parer que els separa. Com un terbolí que els arrossegara a kilòmetres de distància, tot i estar junts. 

El poble, petit, amb el fred i la neu com a protagonistes (junt amb les xafarderies pròpies d'un lloc així), propicien xicotetes connivències que s'admeten sense discussió. I el paisatge, immens, de cims i valls connectades pel ferrocarril. 

Tot plegat fa de la novel·la un relat que t'enganxa (a mi, si més no) pel desig de traure'n l'entrellat. Són unes situacions personals i unes maneres d'actuar tan diferents de les que acostumes a conèixer que t'atrauen molt per la novetat. Hi ha una fredor (i no només pel clima del llibre) en les relacions personals, uns tempos en les descripcions que resulten molt xocants.

El final del relat, totalment imprevisible, ens pot fer repensar el perquè de les accions de la Komako contra (o a través de) la Yoko.

És la segona novel·la de Yasunari Kawabata que llig. La primera va ser "La casa de les belles adormides". En aquesta segona m'ha tornat a sobtar la manera com descriu les relacions interpersonals i socials i com el paisatge es pot fer tan present a l'acció sense que supose cap destorb. Una novel·la que em va atrapar des del principi i que no m'ha decebut gens.