TRUCA UN INSPECTOR

TRUCA UN INSPECTOR. Autor: J.B. Priestley. Títol original: An Inspector Calls. Direcció: Josep Maria Pou. Actors i actrius: Josep Maria Pou (Inspector Goole), Carles Canut (Arthur Birling), Victòria Pagès (Sybil Birling), Ruben Ametllé (Gerald Croft), Paula Blanco (Sheila Birling), David Marcé (Eric Birling).Teatre Goya. Barcelona.

Els Birling, família de l'alta burgesia fabril de la ciutat, celebra la festa de prometatge de la filla, la Sheila Birling, amb Gerald Croft. Es tracta de l'hereu dels Croft, una altra família de la bona societat del moment, propietaris, també, d'altres indústries. Quan tot va com s'esperava i tothom es troba contentíssim per l'enllaç de la Sheila i l'Arthur (unió que comportarà un refermament de la posició de poder d'ambdues famílies en la societat del moment) truquen a la porta. És l'inspector Goole. Arriba per investigar la mort d'una xica a l'hospital que s'ha suïcidat bevent un líquid corrosiu. Al principi, tot sembla ser un malentès. La relació dels diferents membres de la família amb la xica morta és, aparentment, superficial i poc important. Però, com en tota obra de suspens, res no és el que sembla. A poc a poc, totes les peces del trencaclosques van situant-se al seu lloc mentre les misèries més íntimes de cadascú es posen al descobert. Qui ha estat el culpable últim del suïcidi de la xica? Ens trobem amb un final inesperat.

Aquesta obra és un exercici magnífic de qüestionament dels principis més rancis de la societat del moment, la de la societat prèvia a la primera guerra mundial. Tot de convencions socials (els diners, la posició social, l'educació o bones maneres...) que, com en una teranyina, atrapen els seus membres, com una cotilla de la qual és difícil desprendre's. L'edifici social, hipòcrita i, en bona mesura, menyspreable, és posat en solfa a través de la dubtosa moralitat (o fidelitat als propis principis) que suposa la consideració de l'ésser humà en funció de la seua posició a la societat.

Aquesta obra s'esdevé ràpidament i entreté en tot moment. La feina dels actors és magnífica, des del Josep Maria Pou al Carles Canut. I no ens hi podem deixar la Victòria Pagès i els altres. Una obra molt recomanable, amb una escenografia i un vestuari molt cuidats. La llàstima és que no puguem veure, amb tota la normalitat del món que caldria, teatre en català a València fet des de qualsevol indret on es parla català; que, si en vols veure, hages de desplaçar-te ben lluny o t'hi trobes amb totes les dificultats del món (poques funcions, entrades mínimes, publicitat escassa o deficient...). D'això també se'n diu genocidi cultural i lingüístic.
Si voleu llegir una altra crònica de l'obra, amb marca de qualitat, ací teniu la dels amics de "El cafè de nit".

Imatges extretes d'Internet i de la pàgina del Teatre Goya.