QÜESTIÓ D'AMOR PROPI

QÜESTIÓ D'AMOR PROPI. Carme Riera. Ed. Columna. Barcelona. 1998.

Una escriptora d'èxit relatiu escriu una carta a una amiga seua del nord d'Europa. Li explica una història d'amor plena d'amargor i despit en una llarga carta amb un final sorprenent. Aquest seria, si fa no fa, l'argument d'aquesta novel·la curta (només fa 78 pàgines).
L'autora, Carme Riera, ens hi ofereix una mostra més de la seua mestria a l'hora de descriure les situacions i el tarannà de la protagonista. Si no fóra ficció, podríem arribar a pensar que la Riera s'ha inspirat en algunes situacions que expliquen que s'esdevenen en la rebotiga de les "capelletes literàries" que diuen que hi ha dins el món dels escriptors en llengua catalana. Els esdeveniments que explica i la manera de relacionar-se la protagonista dins del món literari en català recorden eixos rumors que parlen de baralles i "ganivetades morals" (i literàries) allà mateix. Com que "parle d'oïdes", no tinc un criteri vàlid per a afirmar ni negar res. El que és cert és que, si això que explica la Carme Riera que li passa a la protagonista, és una còpia estrafeta de la realitat literària nostra, podríem escriure'n una novel·la de lladres i serenos ben distreta.

PASTÍS D'ANOUS I XOCOLATE

No tenia previst fer cap cosa especial de cuina per allò que estic de vacances. El cas és, però, que li havia promés a una cosina meua que algun dia li prepararia un pastís de xocolate i vaig pensar que era una bona excusa per posar-m'hi. Tot buscant per la xarxa, m'hi vaig trobar amb aquesta recepta que he variat una mica quant a la preparació i els ingredients.

PASTÍS D'ANOUS I XOCOLATE

INGREDIENTS:

350 g de farina
300 g de sucre
200 g de mantega (desfeta amb el microones)
200 g de xocolate de cobertura ratllat
100 g d'anous pelades
6 ous
1 sobre de rent
1 copeta de conyac
1 got de llet
1 polsim de sal
Sucre fi per a damunt
Canella mòlta per a la lletra

PREPARACIÓ:
Posem el forn a escalfar a 200º C a sota i amb l'aire

Separem les clares dels rovells i els reservem. Batem les clares amb un polsim de sal fins que estiguen ben dures. Llavors, li anem afegint el sucre a poc a poc.
En un llibrell, aboquem la farina tamisada amb el rent en pols. Ratllem el xocolate de cobertura amb un pelacreïlles (és laboriós, però queda molt bé). Piquem les anous en un morter i les afegim a la farina junt amb els rovells, la mantega desfeta i la copeta de conyac. Mesclem amb l'ajuda d'una cullera de fusta. Ara hi afegim la llet i continuem remenant fins que quede una mescla ben homogènia.
Aboquem damunt d'aquesta mescla les clares muntades a punt de neu fort i, amb l'ajuda d'un batedor manual, les anem incorporant tot tenint en compte que no se'ns abaixen.

En estar ben homogeneïtzat, prepararem un motlle redó i fondo. L'untarem de mantega. Tallarem un redolí de paper de forn de la mida del cul del motle i també l'untarem. Tirarem per damunt del motlle una mica de farina perquè el cobrisca per tot (podem pegar-li uns colpets al motlle perquè n'amolle el sobrant).
Ara aboquem la mescla al motlle tot procurant que quede ben plana. L'enfornem i abaixem la temperatura a 180º C. Courem el pastís durant mitja hora. Passat aquest temps, li llevem la temperatura al forn però no l'aire i l'hi deixem durant deu minuts més i ja està.
En estar fred, es desemmotlla sobre una safata i s'empolsima amb sucre glaç.
La inicial del nom l'he feta amb canella en pols. La silueta l'he retallada en una cartolina amb un tallant i l'he posada sobre el pastís i ja està.
Resulta un pastís molt bo, però molt i molt calòric i pesant. La pròxima vegada que el prepare el faré la meitat de gran que no ara i potser hi posaré més xocolate i menys farina. Era d'una grandària considerable. Com ha eixit bo, supose que no li haurà importat.

UNA LECTORA POC CORRENT

UNA LECTORA POC CORRENT. Alan Bennett. Tit. Or: The Uncommon Reader. Traducció: Ernest Riera. Ed. La Butxaca. Barcelona.

Un dia normal i corrent a la vida de la reina d'Anglaterra. Tot passejant per una part dels jardins de Buckingham amb els seus gossos, descobreix una furgoneta aparcada ben a prop. Es tracta d'una biblioteca ambulant. Forçada per les circumstàncies (hi va a demanar disculpes per la bordadissa dels cans), la reina tria un llibre per a llegir-se'l i això serà el començament. A poc a poc descobreix el plaer de la lectura. Llig de tot, aconsellada per Norman, un xicot que treballa a palau. Es veurà tan atreta per la lectura que, ben aviat, començarà a negligir algunes de les seues obligacions regnícoles. Això suposarà tota una font de problemes per a l'aparell logístic de la Casa Reial, que arribarà a qüestionar-la...
Es tracta d'un llibre divertidíssim, ideal per a l'estiu (o quan t'abellesca). Des que el vaig començar m'hi vaig enganxar i em faltava temps per acabar-lo!! L'autor, Alan Bennett, retrata, de manera irònica i intel·ligent, la vida d'una monarca que s'acosta a la fi dels seus dies. Però no és només això. Hi ha, també, una bona guia de lectura de literatura amagada sota les lectures aconsellades a la monarca i una crítica mordaç als escriptors anglesos, a la institució i a tota mena de personatges que hi viuen i hi treballen. Hi ha imatges memorables sobre les entrevistes de la reina amb els seus primers ministres o la seua relació amb el servei de palau més acostat a la sobirana. Una visió "possible" del que hi ha amagat sota l'aparença de "normalitat" d'una institució que resulta obsoleta en ella mateixa i que, potser per això, és més fàcil d'escarnir, de manera elegant, això sí. No és la típica astracanada antimonàrquica, no. Però et fa veure la monarquia com el que és a tot arreu: una cosa perfectament prescindible, fàtua i caríssima.
Per acabar, li he d'agrair a la bona amiga Queti que me'l deixara, el llibre.

EL GATTOPARDO

EL GATTOPARDO. Tomasi di Lampedusa. Títol original: “Il Gattopardo”. Traducció de Pau Vidal. Ed. Proa. Barcelona.

Ens situem a la segona meitat del segle XIX. Una família de la noblesa siciliana més encarcarada, els Salina, viu el trànsit entre la tradició i la modernitat. El príncep Fabrizio, educat en la tradició, no pot deixar d’entreveure que alguna cosa s’està acabant i alguna altra de nova comença. Una modernitat que ell no assolirà. El seu llinatge s’acaba, i ho sap. Què serà de les velles famílies sicilianes en la nova Itàlia del Risorgimento? Enmig de tot plegat, la història de la transició entre l’un sistema i l’altre simbolitzada en la unió entre el seu nebot Tancredi i la bellíssima (però burgesa) Angelica. Tot un retrat de la vida siciliana entre dues èpoques successives que serveix, alhora, per reflexionar sobre diversos aspectes de tota la política i la història europees del moment.

Es tracta d’una de les novel·les més famoses de la literatura italiana. L’única obra de Tomasi di Lampedusa. Inspirada en diversos personatges de la seua pròpia família, no la va poder veure publicada.

L’edició de Proa recull la darrera versió de la novel·la i, a més, un prefaci i uns annexos molt i molt interessants que ajuden moltíssim a contextualitzar l'obra i entendre’n alguns perquès.

La traducció de Pau Vidal utilitza diversos registres per caracteritzar els personatges. Així, per exemple, per al sicilià que usa el príncep Fabrizio quan parla amb els pagesos, utilitza el mallorquí: “Heu duit qualque cosa?”. Pel contrari, el “napolità” que parla el rei, es veu materialitzat en registre valencià: “Salina, què estàs de broma? Ja saps que a Caserta estàs en casa. En ta casa [...]. I les xiques, què fan?”.

De Tomasi de Lampedusa és una frase que apareix al llibre i que, segur que haurem escoltat més d’una vegada i no en sabíem l’origen: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Tota una filosofia política condensada en uns pocs mots.

És un llibre magnífic que no te’l pots deixar fins que te l’acabes i, llavors, encara voldries llegir-ne més.
Hi ha, també, una bona versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Luchino Visconti.

LLAMINERA DE PORC GUISADA

L’altre dia estava d’oferta en un supermercat la llaminera de porc. En vaig comprar unes quantes i em vaig idear una recepta que ha resultat molt gustosa. Com que n’he fet molta quantitat (la feina és quasi la mateixa i sempre es pot congelar el que en sobre), algunes quantitats són merament orientatives.

LLAMINERA DE PORC GUISADA

INGREDIENTS:

1500 g de llaminera de porc en peces
1 kg de xampinyons
300 de pastanagues
2 cebes mitjanes
1 tomata mitjana
1 gotet de vi blanc sec
½ gotet de mistela
Oli d’oliva de Beneixama
1 puntada de ganivet de canella
2 puntades de pebre vermell dolç
Sal

PREPARACIÓ:

Tallem les llamineres a trossos de dos o tres dits de gruix i els reservem. Posem en una paella antiadherent un bon raig d’oli d’oliva de Beneixama. En estar ben calent, hi fregim els trossos de llaminera fins que queden segellats sense que es facen massa. Anem traient-ne la llaminera a mesura que la sofregim i els deixem en una safata. Amollaran un líquid que aprofitarem per a la cuita.

En el mateix oli, fregirem a foc viu els xampinyons nets, tallats a trossos, fins que no quede gens del suc que amollen. Quan estiguen fregits, els en traiem i hi sofregim la pastanaga pelada i tallada a rodanxes molt primes.

Una vegada fregida la pastanaga, l’en traiem i hi sofregim la ceba ratllada (si cal, hi afegim més oli de Beneixama). Quan estiga fent-se daurada, hi abocarem la tomaca ratllada i continuarem fregint fins que estiga ben cuita.

Ara col·loquem les verdures i, damunt, la carn. No ens hem d’oblidar d’abocar-hi, també, el suc que haurà amollat la carn. Hi afegim el pebre vermell dolç, la canella, el gotet de vi blanc, el mig gotet de mistela i la sal. Tapem l’olla i la posem a bullir. En bullir, abaixem el foc i la deixem coent-se durant aproximadament dues hores i mitja.

La carn queda que es desfà i està tot boníssim. Per a sucar-hi un parell de barres de pa!! No apte per a règims, com no siga que et begues el brou a culleradetes.

Hem d’anar amb compte amb la canella, perquè és molt olorosa i, si n’hi poses massa, el seu sabor dominarà sobre tot.

No cal posar-hi més líquids que el vi blanc i la mistela perquè tant la ceba com els xampinyons i la pròpia carn n’amollen.