CLAFOTÍS DE CIRERES

Feia temps que tenia ganes de preparar aquest dolç, però hi havia un problema: no tenia un lleva-pinyols de cirera. Gràcies a la bona amiga Queti, del “Blog al forn”, em vaig assabentar que hi havia a València una botiga d’estris de cuina que es deia Montesa i què allà hi havia de tot. Es va quedar curta: hi ha de tot... i més. Allà vaig poder trobar l’estri que em calia i la resta ja va ser més fàcil.

Ara calia trobar una recepta de “Clafotís” (bé, val a dir que no hi ha, encara, una adaptació al català reconeguda de la denominació d'aquest dolç tan bo. Per això vaig agafar la de la "Viquipèdia" que l'adapta directament de l'original occità i en vaig mantindre el nom) i tot cercant-ne a la xarxa, n’hi vaig trobar unes quantes. Llegint llegint, vaig agafar d’ací i d’allà idees i n’he fet la meua.

CLAFOTÍS DE CIRERES

INGREDIENTS:
850 g de cireres
125 g de sucre
50 g de sucre vainillat
50 g de mantega
Més mantega (per a untar)
4 ous petits o 3 de grans
2 iogurts naturals
100 g de farina
Sucre fi (per a damunt)


PREPARACIÓ:

Posem el forn a calfar-se a dalt i a sota a 200 graus amb l’aire posat. Mentrestant, anirem llevant-li el pinyol a les cireres. En estar, untem el motle amb mantega. Tallem un tros de paper de forn de la mida del cul del motle i el col·loquem a dins. Tornem a untar aquest paper per damunt amb més mantega.

Disposem les cireres sense pinyol dins del motlle.

En un bol, aboquem els ous i els sucres. Batem amb l’ajuda del batedor de varetes (hi he usat un d’elèctric). Ara afegim els dos iogurts naturals i tornem a batre. Fonem la mantega al microones i l’afegim a la barreja anterior tornant a batre bé. Ara cernem la farina i batem tot el conjunt.

Aquesta mescla resultant, l’aboquem sobre les cireres, de manera que es repartesca be. Si cal, podem pegar uns colpets suaus al motle perquè s’hi escampe bé.

Enfornem el motle i abaixem el forn a 150 graus i l’hi deixem coure durant 40 minuts. Passat aquest temps, l’apaguem però en deixem l’aire en marxa. Passats 10 minuts més, l’en traiem i ja està fet.

Quan el pastís és fred, l’empolvorem amb sucre fi i ja ens el podem menjar.

Malgrat que tenia els meus dubtes pel que fa a les cireres, ha resultat un dolç molt bo. Em pensava que les cireres li donarien un sabor molt àcid, però no. Ha agradat a tothom.

ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA

ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA. Lorenzo de'Medici. Ed. Belacqua/Carroggio. Traducció: Mercè Ubach. Barcelona. 2002.

La família Mèdici evoca tot de referències de la història europea. Si Florència i la Toscana són els seus espais paradigmàtics, no podem deixar de banda que aquesta família va ajudar a configurar l'Europa que ara vivim en moments crucials de la seua gestació.

Precisament, aquest llibre ens parla de tot un seguit de personatges d'aquesta família amb la curiositat afegida d'haver estat escrit per un dels seus descendents, Lorenzo de'Medici. Hi ha una tria d'aquells que l'autor ha considerats més interessants o que, per la raó que siga, havien estat més amagats dins la trama familiar medicea.
D'entre tots ells, m'han resultat particularment atractius de llegir: Alessando i Ippolito; Cosme I; Caterina, reina de França; Maria, reina de França; Anna Maria Lluïsa i els capítols dedicats als inicis i l'origen del cognom, els Mèdici i el Renaixement, la successió al tron de Toscana, la donació d'Anna Maria Lluïsa i les relacions consanguínies amb les altres cases reials.
Resulta ben curiós poder copsar-hi des de com era la vida d'un príncep del renaixement fins a les complicades relacions matrimonials dels membres Mèdici entre ells i entre d'altres cases reials europees. Tot s'hi val per a mantenir l'estatus familiar i, si pot ser, acréixer-lo.
Si alguna cosa traspua al llarg de la majoria de les biografies del llibre és l'amor per l'art, entés en una gamma ben àmplia de disciplines (pintura, dibuix, escultura, arquitectura, arqueologia, numismàtica, bibliografia...). El poder, els diners i una ànsia d'atresorar béns culturals al llarg de diverses generacions i la generositat del "final de la dinastia" en llegar-los a la ciutat de Florència. Però hi ha encara més coses: la família Médici no s'ha extingit, com es podria pensar, el mateix autor, un Mèdici, s'encarrega de fer-nos-ho palès. Com viuen ara els membres d'aquesta família? També ho podrem trobar al llibre: com la gent d'avui mateix però, en certa manera, sotmesos al pes d'una tradició familiar que abasta molts segles enrere.
De la lectura d'aquest llibre m'han cridat l'atenció detalls diversos: com era d'important la transmissió masculina del cognom Mèdici per al manteniment de la dinastia i del poder, com es podia canviar l'estatus eclesial o militar d'un membre de la mateixa família si molt convenia (per exemple, tot fent cardenal algú i, després, passats els anys, si calia, fer que renunciara al cardenalat per poder-se casar i tindre fills...), com s'acaba la dinastia per un joc de poder entre les potències europees del s. XVIII, com hi ha sang Mèdici recorrent les venes de la majoria de representants de les cases reials europees (fruit de les complicadíssimes aliances matrimonials de la família Mèdici al llarg dels segles)...
El llibre compta amb algunes il·lustracions interessants (llàstima que siguen en blanc i negre), com també d'uns arbres genealògics que ajuden a comprendre una mica millor qui és qui a cada moment de la història d'aquesta família i si són fills, germans, cosins o parents i en quin grau.
L'autor contextualitza molt bé cada època històrica, amb la qual cosa fa que pugues entendre millor el comportament de la persona descrita al llibre per tal com es mou, o no, dins dels cànons socials d'eixe moment.
L'índex onomàstic del final també suposa una bona ajuda a l'hora de cercar un determinat personatge i trobar-ne totes les dades.
Malgrat que hi ha referències bibliogràfiques a cada pàgina, he trobat a faltar un índex bibliogràfic final per tal de tindre una visió més concreta de les fonts que cita l'autor. Ell mateix no s'està d'esmentar la ingent quantitat de llibres que hi ha escrits, a totes les èpoques i en multitud de llengües, sobre la família Mèdici.
Finalment, no em puc estar d'esmentar que l'autor continua la tradició de la llegenda negra dels nostres Borja. Els esmenta algunes vegades en parlar dels papes Mèdici en concret de Lleó X: "El 1492, a la mort de d'Innocenci VIII, participà, malgrat la seva extrema joventut, en el seu primer cònclave, del qual sortí vencedor el Cardenal Roderic Borja. Giovanni, que havia votat contra el Borja, va preferir tornar-se'n a Florència, per evitar la probable venjança del nou papa. [...] Mentrestant, a Roma, el nou papa Alexandre VI, com de costum, havia beneficiat els seus fills amb els càrrecs més alts eclesiàstics" (pàgina 55); "Només el seu nom ja garantia un pontificat marcat per la magnificència, el mecenatge i la generositat. S'haurien acabat les desastroses guerres promogudes per l'últim pontífex (es refereix a Juli II). S'acabarien els vergonyosos escàndols del papa Borja" (pàgina 62). Res de nou. Ja se sap que costa molt que a algú li lleven la llengua de damunt, quan li la posen.

JOAN RAMON BONET. FOTOGRAFIA 1973-2008

L’altre dia vaig poder veure a l’OCCC una exposició ben interessant. Es tractava d’una sèrie de fotografies que abasten des de l’any 1973 fins el 2008 de l’artista mallorquí Joan Ramon Bonet. Aquesta exposició s’hi podrà veure fins el 29 d’agost del 2010.

Joan Ramon Bonet era fill de Joan Bonet i de Mercè Verdaguer. Ha exercit feines diverses durant la seua vida: llibreter, mariner, cantant... no de bades va ser membre dels Setze Jutges, junt amb la seua germana, Maria del Mar Bonet.

Ha tingut la sort de conèixer persones ben interessants, tant a Mallorca com a d’altres parts del món (Robert Graves, Celià, Xim Torrents, Llorenç Villalonga, Àngela von Neumann, Joan Bibiloni, Ritch Miller, etc.).

Ha exposat a molts llocs de Mallorca i a d’altres dels Països Catalans. És un autor reconegut.

No hi ha dubte que ens trobem davant d’un artista de la fotografia. Les seues obres traspuen quelcom més que la simple mirada d’un instant. Capten, amb una sensibilitat exquisida, situacions i espais de la seua Mallorca natal. Amb tota la cruesa del moment o amb la tranquil·litat que destil·len algunes arquitectures illenques, com si el temps s’hi hagués detingut.

El fet que siguen en blanc i negre reforça les textures dels edificis, dels retrats de les persones, de les situacions, dels espais en definitiva. Fan de bon mirar. Flors, natures mortes, efímeres, eternes o quasi en la fotografia. Els personatges retratats, que diuen molt d’ells mateixos. O els espais abandonats o pobres de Son Banya o La Misericòrdia que ens expliquen que allà viu o malvivia algú. Per no parlar de la matança del porc i eixa litúrgia dels embotits que comença amb el sacrifici ritual del porc. I els patis mallorquins, bellesa serena de la pedra i d’una manera de viure potser desueta ara.

Mirades i sensibilitat concentrada en cadascuna de les seues fotografies. Una exposició per a no perdre-se-la i mirar-se-la amb tranquil·litat, com si assaborírem un vi exquisit, a glopets.

TITAINA

La titaina és un plat típic de la comarca de l’Horta de València, sobretot de la ciutat, que es prepara de molt diverses maneres i amb ingredients variats. Bàsicament els que us presente ací. La recepta és “original” de la meua cosina Carmen Laborda. Ella mateixa me la va enviar i és la que jo he seguit, si fa no fa, amb algunes variacions que esmentaré després:

TITAINA

INGREDIENTS:
½ Kg de tomaca triturada o ratllada
¼ de pimentó verd (= pebrot verd)
Tonyina de sorra (també es pot fer amb tonyina de pot)
Pinyons
Julivert
All
Oli
Sal

PREPARACIÓ:

Se sofregeix l’all tallat menut sense que es creme. Hi afegim la tomaca i l’anem coent fins que quede “solsideta”.

Fregim a banda el pimentó verd. No massa, perquè no quede bla.

Hi afegim la tomata, junt amb la tonyina trossejada prèviament i deixada a remulla una bona estona perquè no estiga molt salada, els pinyons i el julivert.

Ho deixem tot al foc durant un temps perquè s’ajunten els sabors.

El meu truc, que us deixe com a herència, és afegir-hi una bona cullerada de sucre. Li dóna un toc especial.

I aquesta és la recepta tal i com me la va donar la meua cosina. Ara us explicaré com l’he feta jo i les variacions que hi he afegit. Sobretot a l’hora de les quantitats (n'he preparat molta perquè amb la titaina es poden preparar molts altres plats).

INGREDIENTS:
2’6 kg de tomates de ramellet
1’34 kg de pebres verds (=pebrots verds)
1’75 kg de pebres vermells (=pebrots vermells)
200 g de tonyina de sorra
100 g de pinyons
1 cullerada sopera de sucre
Oli d’oliva de Beneixama
Sal

PREPARACIÓ:

Primer de res, rentem tota la verdura. Posem un perol d’aigua a bullir. Mentrestant, fem un tall en forma de creu a la part de sota de totes les tomates. En bullir l’aigua, les escaldem durant uns segons, solament. El temps just perquè es puguen pelar bé. Llavors, les pelem i les tallem a quarts. Col·loquem un colador sobre un llibrell. Agafem les tomates i els anem llevant les vinces i les anem dipositant sobre el colador perquè n’amollen el suc.

En estar totes les tomates pelades i sense les vinces, les tallem a trossets i les reservem. Amb l’ajuda d’un cullerot de fusta, premem sobre les vinces i n’extraiem tot el suc.

Traiem la tonyina de sorra de l’oli i la posem a remulla en aigua en un llibrell tapat al frigorífic perquè vaja dessalant-se.

Posem en una paella gran, un bon raig d’oli d’oliva de Beneixama. En estar calent, hi aboquem les tomates i les anem sofregint. A meitat del sofregit, hi aboquem el suc de les tomates que havíem reservat i continuem fregint una bona estona. Com que hi havia tanta quantitat de tomates, les he estat fregint durant aproximadament 50 minuts.

Mentrestant, amb l’ajuda d’un pelaverdures, pelem els pebrots i els llevem totes les vinces i les pells blanques. Els tallem a trossos no massa grans.

Posem en una altra paella gran, un bon raig d’oli d’oliva de Beneixama. En estar calent, hi aboquem els pebrots i els anem sofregint.

En estar sofregits (uns 30 minuts a foc suau), els mesclem amb les tomates. Hi aboquem la tonyina capolada, els pinyons i ho coem tot durant uns altres vint minuts. De tant en tant, anem remenant.

En acabar, apaguem el foc i hi afegim una cullerada sopera de sucre. Remenem bé. Tastem de sal i n’hi posem, si cal.

Pot menjar-se tant freda com calenta. Vigileu, que us podeu menjar una barca de pa tot sucant!!!

ORXATA D'ARRÒS

L’estiu convida a preparar-se begudes fresques i una de les millors és sens dubte la famosa “orxata de xufa”. La millor. Hi ha, però altres begudes refrescants que ajuden a passar la calor estiuenca amb més o menys fortuna. Aquesta que us propose ara té un “èxit relatiu”. Hi ha qui li agrada molt i hi ha que només a pensar-hi li vénen ois. Potser siga perquè molts associem l’aigua d’arròs com a medecina per a guarir el mal de panxa quan ets petit. Per no parlar de l’arròs blanc bullit... això sí que pot fer-nos vindre basques, o no. A mi, personalment, l’arròs amb llet no m’agrada gens. No suporte l’arròs esclatat, encara que li posen sucre i canella.

Però vaja, a la que anàvem. Quan era petit, un estiu qualsevol, va vindre a casa una amiga de ma mare, de València. Feia una calorada de mil dimonis. Aquesta dona (no en recorde el nom), li va explicar com feia ella una "orxata" d'arròs, barata i bona de fer. Aquesta és la recepta que alguna vegada que altra preparava ma mare. L'altre dia en vaig fer i, la veritat, no va tindre gens d'èxit a casa. Com que hi ha gusts per a tot, ací us la deixe per si us vénen ganes de preparar-la.

ORXATA D'ARRÒS

INGREDIENTS:
2 litres d'aigua mineral (no de l'aixeta!!!)
1 got (dels d'aigua) d'arròs
1 branqueta de canella
1 llimó (=llimona)
10 cullerades soperes de sucre

PREPARACIÓ:
En un recipient que es puga tancar hermèticament, aboquem l'arròs. Amb l'ajuda d'un pelaverdures, pelem el llimó (només la part groga, però) i la col·loquem al recipient anterior amb la branqueta de canella. Aboquem ara l'aigua mineral i deixem el recipient ben tapat al frigorífic durant tres dies com a mínim.
Mentre passen els dies, l'anem sacsejant un parell o tres de vegades al dia.
Al tercer o quart dia, traiem la pela de llima i la branqueta de canella del recipient on hi ha el líquid. Vessem el líquid i l'arròs en un altre llibrell on puga triturar-se sense esguitar (millor si és un triturador d'eixos de got). Amb la batedora triturem el líquid i l'arròs fins que quede tot ben mesclat. Amb l'ajuda d'un colador fi (millor si és dels de tela) colem la barreja d'aigua i arròs. Ara hi afegim el sucre i tornem a batre perquè s'hi mescle bé. I ja està.
Només cal posar-la en una botella de vidre o plàstic al frigorífic i sacsejar-la a cada vegada que anem a beure'n (sol quedar-se el solatge de l'arròs a la part de baix).
No és ni de bon tros tan bona com l'orxata de xufa però és refrescant i barata de fer. Això sí, és molt important que sempre estiga al frigorífic per tal que es conserve bé.
Bé, i torne a remarcar: l'heu de fer ben colada per tal que el solatge d'arròs siga mínim. Si no teniu colador de tela, hi podeu usar un de malla fina amb un tovalló de paper mullat prèviament que farà el mateix servei que la tela.