dimarts, 12 de maig de 2009

ROSELLES A BENEIXAMA

Avui hem tornat a eixir a passejar pel camí del Salze. Sembla mentida com pot canviar el paisatge en només uns dies. Ara hi ha per tot un rosellam que fa feredat. Ja he dit moltes vegades que la rosella és una de les flors que més m'agraden, si no la que més.
Em fa molt de goig veure els camps verds plens de taques vermelles amb més o menys intensitat. Fa un contrast preciós. Els camps de flors grogues de colza han esdevingut tiges verdes sense flors. Els camps de blat verd, tot just començat a enrossir-se, amb taques vermelles fa una imatge molt bonica.
N'he fet un munt de fotos, tot i que la llum no em deixava captar la intensitat del vermell i el difuminava bastant. N'hauria fetes moltes més, però no m'acabava d'agradar com quedava el conjunt, tot i que aquest camí té racons altament fotografiables.
Però no només hi havia roselles, també hi trobàvem margarides i altres flors silvestres que no hem sabut identificar.
Oreto no volia "posar" entre les roselles, però al final l'he convençuda i li n'he fet un parellet.
Al Salze m'he adonat d'un detall curiós: vora la teulada de l'ermita ha crescut una figuera, no sé si borda o de les fruiteres. Ja veurem. M'ha recordat una rondalla tradicional d'aquestes terres que es diu "L'ase penjat" i que també es troba recollida a les rondalles mallorquines de "Jordi d'es racó", pseudònim de mossén Alcover.

L'ASE PENJAT


Contada per Leonor Navarro i Ferrero.


Això diu que era un poble que els homes eren més brutos que un forcat. Un dia, allà dalt del campanar de l'església, va créixer un citró o un llicsó, que era ben gran, es veia molt i feia molt mal efecte.

Els homes no sabien com fer-s'ho per llevar aquell citró que tan alletjava l'església. Però un altre dia va aparéixer pel poble un ase mig mort de fam, i a un d'ells se li va ocórrer que potser aquell animal seria la solució del problema.

Va parlar amb els companys d'una idea que havia tingut, i tots es van posar de seguida a la feina. Van agafar l'ase i se'n van anar cap a l'església. Uns quants d'ells van pujar a dalt del campanar, mentre que uns altres es van quedar a baix per subjectar l'animal.

Des de dalt van llançar una corda i li la van nugar al coll a l'ase, i el van alçar cap a dalt. El pobre animal, tot era obrir la boca perquè s'ofegava, i pegava uns brams que feien feredat.

Els homes de baix, en veure com obria la boca l'ase, com eren tan rucs i tenien tan poc trellat, en comptes de pensar-se el que estava passant i amollar la corda, van dir: "Mireu, mireu, com s'alegra de veure el citró!", i és que la pobra bèstia s'estava morint ofegada.

Tot va anar tant ràpid que quan va arribar al citró, l'ase ja s'havia mort amb la llengua fora, i el llicsó es va quedar al campanar com si res no haguera passat.

I és que amb raó diuen que "a l'ase mort, la civada per la coa".


Conte contat, conte arrematat!,

cauen ametles i torrat,

i qui no s'alce, s'ha cagat!


13 comentaris:

Oreto ha dit...

És que hi havia "cardos borriqueros" i picaveeeeen.

Una mica xulesca sí que m'ha quedat la "pose", no?

B7.

La cuina vermella ha dit...

La rosella més bonica i preciosa del món Francesc, és Oreto.
Sou una parella fantàstica.

enric ha dit...

Ohhhhhhhhh!!!! En Kike, perquè segur que ha estat en Kike, m'ha esptllat el comentari, ja que anava a dir el mateix! (Com es nota que som homònims, eh?) :))

La pau que s'intueix que es respira en aquestes fotografies no podia tenir un ornament més adient que la música -celestial!- de Bach que heu escollit.

Sempre estic amb vosaltres, amics!

Comtessa d´Angeville ha dit...

De xicoteta al poble les roselles les gastàvem per al que nosaltres deiem "fernos tatuatges" que només duraven uns minuts. Si li arranques els pètals el que queda al mig (perdone la meua ignorància en assumptes botànics) té forma d'estrella, està així com en relleu, i ens ho apretàvem contra la pell i se'ns quedava el dibuix marcat.

josep ha dit...

Quina enveja aquestes passejades camperes! La formidable llum fa que cada hora del dia el colors siguin diferents. Per cert, la rondalla de l'ase penjat demostra que el burro no era precisament el que penjava!
Una abraçada parelleta!

Marta Rieradevallink ha dit...

Feia temps que no llegia aquesta rondalla, m'ha fet recordar vells temps.

Sara Maria ha dit...

M'encanten les rosselles. No en vareu recollir per assecar i fer-ne té?

Chis ha dit...

Flor entre flors! M'encanten les roselles, juntament amb els cascais (que també són de la mateixa família) Hi ha res millor que la pau del camp florit?

dospoals ha dit...

Sí que és un goig de vore.

glòria ha dit...

"...i arreu els camps hi ha vermell de roselles."
Sí, Francesc. jo he pensat en l'Espriu.
Rebeu una abraçada tu i Oreto.

Francesc ha dit...

Oreto: ha ha ha ha!!!

Amics Vermells: m'heu llegit el pensament. Hi estic totalment d'acord. ;D

Enric: moooltes gràcies pel teu comentari. La telepatia té eixes coses. ;D

Comtessa d'Angeville: de menut també jugava a això. Fa tants d'anys, ja!!

Josep: és un privilegi tindre el camp a tres minuts a peu des de casa. A cada dia canvia el paisatge. Hi ha detalls, petits i grans que el fan divers. Salutacions.

Sara Maria: no sabia que se'n podia fer un te. Com es fa, això?

Chis: això mateix. El vermell de la rosella és el que més m'agrada. Besets. ;D

Josep Vicent: sí, és molt bonic.

Glòria: com sempre, tan adient. L'Espriu? Doncs, sí. Hi tens tota la raó. Ara m'has fet pensar en la cançó del Raimón que li va posar música al poema. ;D

Belen ha dit...

Ostres....m'he perdut tots aquestos Post estant de vacances!!! Quin post mes bonic Francesc, precios...I no sabia que les amapoles es deien roselles que es un mom mes bonic encara.


Gracies perficar tantes fotos...noem canse de mirar-les

Francesc ha dit...

Belén: estic segur que disfrutaries passejant per ací. Enhorabona per les vacances. ;D