dijous, 29 de gener del 2009

UN DINAR A NOVELDA I MOLT MÉS

Ahir vaig anar amb part del Departament de Valencià de l’institut on treballa Oreto. Darrerament han pres el costum que el dia que tenen reunió de departament, van a un poble a dinar. Però no a qualsevol poble. Van al poble d’on és un membre del departament. Aquesta vegada tocava Novelda. L’amfitrió va ser Joan Anna. Ell, tot i que és del Verger, fa una pila d’anys que viu a Novelda, i cap a Novelda falta gent!
Abans de dinar vam fer una mini ruta turística sense aturar massa el cotxe: el castell de la Mola i el santuari de la Magdalena, obra d’un deixeble de Gaudí i que fa molt bonic de veure.
Visitat això, vam anar al restaurant: Restaurant la Villa Asador. Molt bé i molt correcte. Vam seure en una taula redona, vora un finestral. Vam demanar una “picadeta” perquè estàvem afamats. Ens van dur dues cassoletes amb allioli i tomata ratllada i una cistelleta amb pa torrat que va servir per aplacar una mica cinc famolencs ansiosos. Al moment ens van dur formatge fregit sobre un llit de confitura de tomata que estava boníssim. Poc després, calamarets fregits i una amanida boníssima.

Quan ja ens havíem fet la picada, va vindre un arròs a banda que tenia un sabor i una textura que només cal veure les fotos per poder entendre que era “tocar el cel”. Jo vaig repetir-ne dues vegades. Què hi farem! L’arròs em pot. Deu ser genètic.

Finalment, va vindre l’hora de les postres. Ací cadascú va demanar la seua: hi va haver pa de Calatrava, pastís de xocolate i pinya natural. Vaig triar-hi xocolate i m’hi vaig equivocar. No era massa bo. Xocolate, al cap i a la fi, però industrial...Quan ja ens havíem fet el cafè, vam eixir del restaurant per tal d’encetar una excursió.
Joan ens va conduir a un paratge de Novelda que és un riu sec on hi ha brolladors naturals que la gent ha anat eixamplant i convertint en llocs de bany i d’esplai.
N’hi ha dos llocs molt i molt interessants. El primer, “el Clot Roig”. Es diu així perquè les seues aigües són roges per l’alt contingut de ferro que tenen. A més, porten moltes sals en suspensió (o dissoltes o com es diga), amb la qual cosa hi ha tot un paratge ple de cristallets de sal al voltant del clot. Jo, d’eixos clots n’hauria dit “ullals”. A més, la gent s’empastifa d’un fang negre que té propietats curatives per a diverses malalties de la pell.
A una certa distància d’aquest hi trobem “el Clot Negre”. Es diu així perquè hi ha molt de fang negre. Les seues aigües són transparents, però fan pudor d’ou pudent. Duen una gran quantitat de sofre i també tenen propietats medicinals per a la pell. En fi, que l’un clot i l’altre són com unes “banyeres d’hidromassatge” naturals.Ací ens vam separar de Joan i ja vam anar amb el cotxe de Pep. Canviàvem de lloc i visitaríem uns paisatges molt i molt curiosos.
Ja ens ho havia explicat Joan, però veure-ho de més a prop impactava. A Novelda el treball d’extracció del marbre i la seua transformació materials de construcció és la principal ocupació industrial de la localitat. Això fa que s’arriben a acumular deixalles de marbre que van formant muntanyes i que rebleixen parts del terme de Novelda. Com aquestes de les fotos. Eixa taca blanca sobre el paisatge és grandíssima.
Però encara hi havia més sorpreses. Ara tocava veure la pedrera de marbre: una gran queixalada al terreny i un munt de pedres de forma rectangular disseminades per una bona part del lloc per tal de ser aprofitades quan calga. Llépol com sóc, se’m van aparèixer com a trossos gegants de torró de Xixona deixats ordenadament els uns vora els altres.
Pep ens va explicar que, com a conseqüència de la crisi de la construcció, ara la pedrera només treballava de dia, però que hi havia hagut moments que hi havia treballat de nit i tot, ininterrompudament.
I les sorpreses encara no s’havien acabat. Pep ens va dur a Petrer, a “l’Arenal de l’Almorxó”. Una duna fòssil enorme, preciosa, impressionant. Com una platja de muntanya Ningú no sap del cert per quina raó hi ha una duna així enmig d’un paratge sense aigua. Però allà està. També ens va explicar que hi havia hagut una altra duna en una altra banda del terme i que va desaparèixer als anys setantes, quan el boom de la construcció, com a material per a obrar. Llavors, els criteris de protecció mediambiental, simplement, eren inexistents. Francesca ens va dir que ella, de petita, li agradava molt baixar redolant costera avall i que hi anaven a Pasqua a berenar. Ara és un lloc protegit i segons quines "proeses" no s'hi poden fer.
La visita a la duna va ser l’acabament perfecte per a un dinar en boníssima companyia.

19 comentaris:

MªJose-Dit i Fet ha dit...

Caramba quin dia rodó vau passar!!!! m´ha agradat tot...el menjar i el passeig...gràcies per compartir-lo amb nosaltres.

josep ha dit...

Coi, com us cuideu els valencians!. Amb l'excusa d'un dinar de treball del departament, treballeu dur per no deixar ni les molles al restaurant. I després us munteu juna ruta per la zona. Tinc enveja sana d'aquestes trobades de treball que permeten gaudir de la bona companyia i de la bona taula.

glòria ha dit...

Francesc,
Ho expliques tan bé que ja m'hi veig tant en el dinar -l'arrós em pot i no sé si és genètic- com fent l'excursió o excursions a clots miraculosos i dunes. M'ha agradat molt la comparació del troços de marbre als de torró de Xixona. És una imatge quixotesca. Et llegeixo amb gran plaer i aprenc altres músiques del meu idioma. La paraula "llèpol" m'ha agradat molt. Jo en coneixia la seva derivada: "llepolia".
Besades llaminer!

Mercè ha dit...

Francesc, quin dia que us vau muntar! ;) I quina sort poder gaudir d'un arròs com el de la foto!! Un luxe!! :)

dospoals ha dit...

M'ha dolgut molt que posares "de el Verger": mira que no fer la contracció al topònim meu!!!!

Altrament, caram, que bé que vos cuideu!

Teresa ha dit...

Mira, com que ara segurament em tocarà d'estar per aquells paratges una temporadeta, potser podràs repetir la visita i fer-me de guia turístic...;p

Gemma ha dit...

Francesc, quina sort poder gaudir d'un dia de turisme gastronòmic tan intens com el d'aquest dimecres, i entre setmana!
Je je je... he rigut molt amb la teva comparació entre els blocs de la pedrera i les barres de torró ;)

La cuina vermella ha dit...

Ei bonics! ostres, estic impressionada per la duna, m'emociona! que ben avinguts que està Oreto amb els seus companys, malauradament en moltes feines no hi ha aquest bon rotllet entre la gent!
L'excursió de categoria i l'àpat de festa major ( i ah! si et serveix de consol jo també m'hagués equivocat i hagués triat la xocolata de postres!!
En xics, que ho disfruteu sempre així.
besades i de les fortes.

Francesc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc ha dit...

Maria José: gràcies pel teu comentari. Ho vam passar mel. :)

Josep: per a passar-ho bé amb amics només cal tindre-hi "bon rotllo" i proposar-s'ho. =)

Glòria: la nostra llengua té una música especial, amb matisos preciosos. Gràcies pel teu comentari.

Mercè: l'arròs era boníssim. :D

Josep Vicent: em pensava que en els topònims amb article aquest no s'apostrofava. Ara ho corregiré. D'acord? ;D

Teresa: és clar que t'hi faríem de guia. :)

Gemma: va ser veure les pedres i pensar immediatament en trossos de torró de Xixona. Potser és perquè m'agrada molt. ;D

Amics Vermells: tindre bon rotllo a la feina és fonamental per a treballar bé. El dia va ser fantàstic

Belen ha dit...

Francesc m'ha donat molta morrinha llegir aquest Post. La meva iaia era cuinera i tenia un restaurant. Quan el tancaven, feiem una excursio amb tots el treballadors i tambe el xiquets, cada volta a un poble de la Provincia...D'aquelles jo que era menudeta i les meves germanes i cosins sempre demanavem Xulles de xai amb creilles per menjar, no se perque....Per cert que jo tambe soc molt arrocera...negre, al forn, amb costra, a banda (o arrosejat que diem a Castell i que per cert que la meva mare que es filla de mariners prepara boniiiiiiisim)el xines, el basmati...tots m'agraden. Be tots no! Jo no soc de paella

No tot són postres ha dit...

Això si que és una reunió de Departament, Francesc, em sembla que ho hauré d'ensenyar a aguns perquè en prenguin exemple! Molt bé, treballar i estar a gust és tot un luxe, a consevar-ho!
PTNTS
Dolça

No tot són postres ha dit...

Això si que és una reunió de Departament, Francesc, em sembla que ho hauré d'ensenyar a aguns perquè en prenguin exemple! Molt bé, treballar i estar a gust és tot un luxe, a consevar-ho!
PTNTS
Dolça

El cullerot Festuc ha dit...

Com us cuideu!!! fent aquestes sortides entre setmana, el finde deu semblar molt més aprop, no??? ;)
Petunets,
Eva.

enric ha dit...

En Josep Manel, l'amic que ens fa de tècnic informàtic a la "Samfaina", va estgar treballant una bona temporada a Novelda, i coneix molt bé aquesta zona. Sé, pel que m'ha explicat, que en guarda molts i bons records. Dilluns li diré que es miri aquest post.

Interessantíssim això de la duna de Petrer, i quina pena que en fessin "desaparèixer" l'altra que també hi havia!

Francesc ha dit...

Gràcies pel teu comentari. Feia més de vint anys que no havia tornat a Novelda i quasi no em recordava ni del santuari ni de res. Ho vam passar molt bé. Salutacions

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

xeac...
en venir... volem anar a veure la duna gegant aquesta... podrem?

besades des de Mallorca
Lena

Francesc ha dit...

Lena: és clar, dona! Besades ;D