L'ESGLÉSIA COLONITZADORA

De la desfeta d’Almansa ençà, els valencians hem patit la feina despersonalitzadora d’una església forastera i colonitzadora. Un munt d’homes i dones de religió vinguts de terres de Castella s’ha dedicat a colonitzar-nos lingüísticament i cultural de totes les formes imaginables.
Durant el franquisme i amb el Concili Vaticà II, l’església catòlica va obrir el nas a la predicació i les misses en la llengua vernacla de cada poble. Per eixa època, a València hi havia Marcelino Olaechea qui, ves per on, va tindre la genial idea de dir que la llengua vernacla dels valencians era l’espanyol... i així va fer l’església “valenciana”, continuar predicant en llengua de forasters. Els valencians, magnànims que som, li vam erigir un monument i tot en una placeta històrica de la ciutat de València, just enfront del Museu de la Ciutat. Com més grossa ens la fan, més contents que n’estem.
Amb l’arribada de la transició i tota la Batalla de València, la cúria valenciana es va excusar en l’ús del valencià a la litúrgia que no estava el forn per a rosques... i l’espanyol va continuar tan content i ufanós com sempre al si de l’església “valenciana”.
Després de l’arquebisbe d’origen mallorquí Roca Cabanellas, ens van encolomar un de ben castellà, l’Agustín Garcia Gasco (Queasco, per a alguns).
Amb els successius estatut i estatutet, AVL i tota la pesca, l’Agustín ha seguit a ultrança la seu dèria castellanitzadora. Aquest, un rebordonit colonialista convençut, ha entrebancat, desautoritzat i destruït qualsevol intent de reintroducció del català a la litúrgia, amb tota classe d’excuses ben peregrines. Només recordar com va remoure cel i terra per tal d’impedir la publicació de l’adaptació de la Bíblia al valencià que feren els de la revista Saó i companyia. Alhora, s’ha acostat tant com ha pogut als òrgans de poder econòmic i social més retrògrads de la societat valenciana. Sabuda és la seua “benvolença” cap als dirigents polítics més dretans i corruptes. Ja sabíem que a l’època romana l’església era anomenada la casta meretrix, però la poca vergonya del tal subjecte s’acosta als cims de la barroeria més palesa.
Amb la visita del Papa Benet XVI (contestada i rebutjada per gent de dins i de fora de l’església per l’ús propagandístic i polític que se’n va fer), l’Agustín semblava la fallera major de la diòcesi valentina. Va ser vergonyós. La llengua catalana va rebre el tracte de llengua folklòrica o forastera. El mateix Papa llegint en llengua no normativa i tot allò de la “Xeraputxeta”, referint-se a la Mare de Déu dels Desemparats, tradicionalment i afectuosa anomenada la “Geperudeta”.
Ja fa temps que aquest castellanot colonialista i manaire hauria d’haver-se jubilat i ens haurien d’enviar un altre arquebisbe... i ja veurem. El País Valencià és una pedrera de rectors, bisbes i arquebisbes per a Espanya, però mai no ens n’envien cap de la terra (de les terres de llengua catalana). Sempre ha de ser foraster o d’idees i llengua forastera. Sembla que els valencians estem castigats a rebre bisbes i arquebisbes sense cap sensibilitat (quan no animadversió, com és el cas) cap a la llengua i la cultura nostra. No fóra ja hora que tinguérem alguna alegria?
Clar, com ja m’ha dit alguna vegada algun rector, “és que els valencianistes no aneu a missa”. Potser té raó. Però és que a mi, personalment, se’m fa estrany i teatral (fals, vaja), escoltar una missa o una celebració religiosa en castellà a casa nostra. No me la crec. Què voleu que vos diga? També hi ha certes manifestacions religioses que em resulten una mica “idolàtriques” (tot el tema de les processons, ofrenes...). Però això ja seria un altre tema per a una nova entrada.
Malauradament, corren mals temps per als creients valencians (i no valencians) amb “fauna clerical” com el Garcia Gasco, Rouco Valera, Cañizares i tota la patuleia fent i dient de les seues. Quin fàstic!!! Sort que encara hi ha rectors de poble que fan creïble i quotidià el missatge de Jesucrist.