LA PARAULA CONTRA EL MUR. “La independència no és un privilegi”. Víctor Alexandre. Ed. La Busca.
Periòdicament van eixint llibres que ens van donant perquès molt ben raonats del nostre esdevenir com a nació, si és que realment volem seguir sent-ho.
Aquest, en concret, és una mica especial. Està plantejat com un diàleg entre l’autor, Víctor Alexandre, i un amic seu espanyol, Fernando, resident a Alemanya. Tots dos s’escriuen cartes via internet amb diverses qüestions, de l’un i l’altre costat, sobre si els catalans són espanyols o no, els avantatges i els desavantatges de tot plegat, i alguns tòpics mutus que, sobretot des de la part espanyola, són d’una crueltat esfereïdora.
A mesura que vas llegint el llibre, t’adones que, un concepte que usa l’autor, referint-se a les reivindicacions catalanes enfront d’Espanya, la cerrazón, per la part espanyola, és quelcom ben real.
Una vegada llegit, arribes a la conclusió que la nostra independència d’Espanya només la podrem tenir si la reivindiquem i l’exercim.
Particularment m’ha sobtat descobrir el següent: el tal Fernando no és cap espanyol d’aquests que diríem, en un principi, “empedreït”, franquista i ignorantot. Presumeix d’una cultura i un suposat “cosmopolitisme” que, tanmateix, no amaga el seu profund nacionalisme espanyol, no del tot conscient per ell mateix, però que l’amera fins el moll dels ossos.
La reflexió que jo em faig és la següent: si un espanyol d’una cultura superior a la mitjana d’ells, intel·ligent i aparentment respectuós, no és capaç d’entendre els raonaments tan ben plantejats, explicats i mostrats amb tots els seus ets i uts; si un espanyol com ell no és capaç de veure la seua pròpia espanyolitat, unificadora i d’una superioritat supèrbia que fa mal de pair, com ens entendrà la gran majoria dels espanyols que no són precisament del mateix tarannà suposadament obert?
Tornem així al títol del llibre: la paraula contra el mur. Com si sentiren ploure. Els espanyols són immunes a qualsevol raonament que qüestione el seu concepte d’Espanya, únic, immutable i incommensurable... segons ells. Independentment de la seua cultura, creença o mesura democràtica.
Enfront de tot plegat, l’única solució és convéncer-nos que som una nació, que val la pena ser el que històricament som i no el que ells volen que siguem: indígenes colonitzats i contents de ser-ho, mentre ells ens destrueixen dia rere dia com a poble, esborrant la nostra llengua i la nostra cultura.
Com diu el subtítol del llibre: la independència no és un privilegi. És un dret que tots els pobles tenen (que tenim) i que nosaltres no podem defugir, si volem continuar sent nosaltres i no cada vegada més una còpia estrafeta d’ells.
Periòdicament van eixint llibres que ens van donant perquès molt ben raonats del nostre esdevenir com a nació, si és que realment volem seguir sent-ho.
Aquest, en concret, és una mica especial. Està plantejat com un diàleg entre l’autor, Víctor Alexandre, i un amic seu espanyol, Fernando, resident a Alemanya. Tots dos s’escriuen cartes via internet amb diverses qüestions, de l’un i l’altre costat, sobre si els catalans són espanyols o no, els avantatges i els desavantatges de tot plegat, i alguns tòpics mutus que, sobretot des de la part espanyola, són d’una crueltat esfereïdora.
A mesura que vas llegint el llibre, t’adones que, un concepte que usa l’autor, referint-se a les reivindicacions catalanes enfront d’Espanya, la cerrazón, per la part espanyola, és quelcom ben real.
Una vegada llegit, arribes a la conclusió que la nostra independència d’Espanya només la podrem tenir si la reivindiquem i l’exercim.
Particularment m’ha sobtat descobrir el següent: el tal Fernando no és cap espanyol d’aquests que diríem, en un principi, “empedreït”, franquista i ignorantot. Presumeix d’una cultura i un suposat “cosmopolitisme” que, tanmateix, no amaga el seu profund nacionalisme espanyol, no del tot conscient per ell mateix, però que l’amera fins el moll dels ossos.
La reflexió que jo em faig és la següent: si un espanyol d’una cultura superior a la mitjana d’ells, intel·ligent i aparentment respectuós, no és capaç d’entendre els raonaments tan ben plantejats, explicats i mostrats amb tots els seus ets i uts; si un espanyol com ell no és capaç de veure la seua pròpia espanyolitat, unificadora i d’una superioritat supèrbia que fa mal de pair, com ens entendrà la gran majoria dels espanyols que no són precisament del mateix tarannà suposadament obert?
Tornem així al títol del llibre: la paraula contra el mur. Com si sentiren ploure. Els espanyols són immunes a qualsevol raonament que qüestione el seu concepte d’Espanya, únic, immutable i incommensurable... segons ells. Independentment de la seua cultura, creença o mesura democràtica.
Enfront de tot plegat, l’única solució és convéncer-nos que som una nació, que val la pena ser el que històricament som i no el que ells volen que siguem: indígenes colonitzats i contents de ser-ho, mentre ells ens destrueixen dia rere dia com a poble, esborrant la nostra llengua i la nostra cultura.
Com diu el subtítol del llibre: la independència no és un privilegi. És un dret que tots els pobles tenen (que tenim) i que nosaltres no podem defugir, si volem continuar sent nosaltres i no cada vegada més una còpia estrafeta d’ells.
.JPG)
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada