LES GANGUES DE PARLAR EN VALENCIÀ

Ara farà dues setmanes, Oreto i jo ens n’anàvem de viatge. Com que havíem d’eixir de bon matí des de l’esplanada del centre comercial “Nuevo Centro”, prèviament havíem reservat una habitació a l’Expo-Hotel, que queda ben a la vora. Hi vam arribar una mica abans de les set de la vesprada i ens vam dirigir, amb dues maletes amb un tros de senyera a l’ansa, cap al mostrador on una empleada de l’hotel parlava en anglès per telèfon, i ací comença la història:
- Bona vesprada, teníem una habitació reservada a nom de Francesc...
- ¿Cómo dice?
- Sí, que tenim una habitació reservada a nom de...
- ¿Puede hablarme en castellano? Es que no le entiendo...
- Mire, l’altre dia vam reservar telefònicament una habitació a aquest nom (i li mostre el DNI) i la voldríem ja.
La xica busca nerviosa a l’ordinador i ens en dóna la clau electrònica.
- Sí, aquí està.
- Mire, vull pagar ara amb la targeta.
Li la done, fem el pagament, ens en dóna la factura i ens en pugem a l’habitació, hi deixem les maletes i ens n’anem de botigues.
Tornem a l’hotel al cap d’unes hores i la clau no obri l’habitació. Me n’abaixe i li ho dic a un altre empleat i la clau ja funciona. En pujar a l’habitació, llig la factura i m’adone que figura a nom d’un paio de Barcelona, de nom “Francisco no-se-què”. Me’n torne a baixar a recepció i els ho explique:
- Mire, que m’han fet una factura a nom d’un tal “Francisco” de Barcelona, que no sóc jo. Jo em dic Francesc i sóc d’ací.
Hi ha la mateixa xicota del principi i em diu:
- Sí, ya me había dado cuenta. Es que ha habido un error...
En això que hi arriba el seu cap, jo li done el meu DNI i la targeta i em fa:
- No se preocupe, ahora se lo soluciono. Anularé el primer pago y ya està.
- Molt bé, no passa res. Un error el té qualsevol.
Uns minuts després em dóna la nova factura, jo la repasse i, sorpresa: el meu nom en estranger!
- Mire, que s’han tornat a equivocar. Este nom no és el meu. A mi no em diuen així. (recordeu que en tot moment l’encarregat ha tingut el meu DNI on hi ha el meu nom en català).
- ¿Se la tengo que volver a hacer?
- És clar. Jo no em dic així.
- ...
Uns moments després em dóna la nova factura, aquesta vegada sí, amb el meu nom correctament escrit, i tota la resta en foraster.
Oreto i jo abandonem el dia següent de bon matí l’Expo-Hotel i ens n’anem de viatge.
Ahir, de casualitat, érem en un banc de l’Alcúdia i demane l’extracte de la targeta del mes de juliol i, nova sorpresa! En la relació de despeses s’havien cobrat TRES VEGADES la factura de l’hotel. Tanta de sort que no hi ha cap problema: en tenim la factura i el mateix banc n’anul·la els càrrecs incorrectes i te’ls reintegra.
Fent una reflexió i lligant caps, arribes a una sèrie de conclusions:
La xicota de l’hotel devia veure les senyeres barrades de les nostres maletes i Oreto i jo parlant en valencià, deducció: catalans. Segona conseqüència: tinc un paio de Barcelona a l’ordinador que no conec de res, ha de ser aquest “que me habla en catalán”, tot i que aquell bon home tenia el nom en castellà i jo el tinc en català.
Després, el seu cap, que no em diu en cap moment que no m’entén, fa totes les gestions, no escriu bé el meu nom i, conscientment o inconscient, és capaç d’anul·lar un pagament incorrecte (com així figura a l’extracte de la targeta) i, també, de cobrar incorrectament fins a tres vegades un mateix pagament... Ho va fer volent? Ens volia castigar per no canviar de llengua i gastar la del País? Ho va fer sense voler?
Al final de tot, ens queda, però, la mala llet d’haver estat tractats com a estrangers a casa nostra i la mala consciència que fa palès que tens tots els avantatges si parles en llengua de forasters i que encara hi ha gent que et posa tots els problemes del món (econòmics i tot) si hi fas valdre els teus drets.