HOMENATGE BLOCAIRE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés és un dels poetes que més m'agraden. Sobretot, per eixa proximitat que m'ofereix el seu llenguatge i per les imatges d'esplendorosa mediterraneïtat que traspua la seua poesia. Per a mi l'Estellés és terra, paraula i sensualitat. La carnalitat directa que expressa i el seu profund amor al nostre País, en conjunt, em són molt propers.

Com que aquest blog és un poti-poti de coses diverses, entre gastronomia i literatura, crec que els poemes que he triat li escauen prou bé:

XLII

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquell pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

O el que ve tot seguit:

Oh mots molt meus, productes de la terra!

Em reconec en una ceba crua,

en la humitat d'una oliva trencada,

en l'enciam que sucava en la sal.

I em reconec en bruscos mot de mar.

Mira aquests molls que jeuen en el plat

on expremesc una llimona a gotes.

Oh claredat, profunditat fecunda!

Lluite amb els mots, a rebolcons, arraps.

Jeiem, després, al llit, celeste amplària.

I per acabar, com deixar de banda aquest altre? Tòpic? Potser, però no per això menys suculent. La carn vol carn, que deia l'altre...

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que li faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»